Ara que s’acosten les fires de Girona
i veient que el sant patró d’aquesta ciutat te vida pròpia al marge de la
religió que l’ha investit de tals honors, crec que és lícit fer una petita
ressenya d’un llibret que tot bon gironí hauria de conèixer. Dic que Sant
Narcís te vida pròpia al marge de la fe perquè en aquesta ciutat ja no se’l
venera com abans. Lluny de fer-l’hi novenes en capelles fosques, el jovent el
veu com un símbol de diversió, una figura pròxima i carismàtica que cada any a
la tardor surt al carrer representat d’una manera o una altra en cartells que
anuncien les festes de la ciutat. Aquest any l’hi ha tocat sortir com a mata
mosques en un primitiu joc d’ordenador. Precisament ell matant mosques, quan
fou declarat generalíssim dels exercits nacionals per haver comandat plagues
d’aquests insectes contra l’invasor, sembla d’ignorant ironia, però buscar
rigor històric en el dia d’avui és una causa encara més perduda que intentar
mostrar l’ interès que pot tenir un llibre del S. XVIII sobre Sant Narcís.
 |
|
Xilografia al boix caricaturesca de l’emperador Carlemany.
|
La obra intitulada: “Vida Milagros y
Martirio de San Narciso, hijo, obispo y patrón de la ciudad de Gerona” és
anònima, comprensible al ser un recull de diversos textos i documents originals
d’ èpoques molt diverses, recopilats i impresos a la pròpia Girona en la segona
meitat del segle divuit. La aprovació és del 4 de maig de 1760, però cap de les
tres edicions que conec porta data. En tot cas la més antiga és la impresa per Joseph
Bró (Segons Enric Mirambell de 1763?) Seguida de la de Narcís Oliva (1783?) i
la de Nicolau antigament Bró de (1785-90?) En aquesta última se l’hi afegiren làmines
i gravats al boix representant l’escut de la ciutat, el sepulcre en el nou
retaule de la capella de Sant Narcís recentment construïda dins la col·legiata
de Sant Feliu, un retrat de Sant Carlemany molt caricaturesc reproduït en
nombroses publicacions sobre xilografies populars del S. XVIII, i un retrat del
sant amb el cos incorrupte i el miracle de les mosques. Tots aquests gravats
d’una factura molt popular en el traç però acurada i concisa de gran valor
artístic per l’època estant totalment dins la línea del barroc tardà.
 |
|
Portada del llibre i escut de la ciutat a la contraportada.
Vida de Sant Narcís (1785 - 90)
|
No entrarem en la vida de Sant
Narcís, recentment se n’ha escrit una biografia per Mn. Joan Baburés,
precisament qui du la parròquia de Sant Feliu de Girona, amb molt més rigor que
el llibre que tenim entre mans, aquest és una font historiogràfica inesgotable
d’exemples d’errors. Per mostrar-ho només cal citar el títol de l’obra on
s’afirma que Sant Narcís era fill de la pròpia ciutat de Girona, i en realitat nasqué
molt lluny d’aquí, però tot forma part de les mentides piadoses que conformaren
la propaganda barroca típica de la contrareforma, en que per fomentar la
devoció inqüestionada tot valia. De fet per donar-l’hi un toc d’erudició el
propi volum afirma ser el recull de treballs de diversos autors recollint fins
i tot actes notarials que redactades i firmades per notaris de la ciutat
donaven fe dels miracles obrats pel sant tant al Segle XVII com al XVIII. Cosa
que des de la perspectiva actual en lloc de donar credibilitat al que es narra,
la treu al cos de notaris públics, veient la naturalesa fantàstica del que
s’explica.
Parlant de fantasia i el famós
miracle de les mosques, sempre m’ha fascinat com aquests insectes poden formar
part d’aquest imaginari devocional col·lectiu a la ciutat, quan per tothom són
odiades. Mai he dubtat que les mosques tenien alguna cosa de miraculoses,
sobretot veient com proliferen, i més en temps de guerra. En aquella època de
setges prolongats i cadàvers amuntegats en fossos i glacis de les muralles de
la ciutat les mosques devien trobar-se en el seu paradís, sobretot les de la
carn i les que busquen cossos en estat de putrefacció per posar les seves
larves. Les moques sempre han estat odioses, emprenyadores i símbol de brutícia
i misèria. Sabem que hi són però no les volem veure, i quan ens les ensenyen
sempre són el recurs fàcil per tocar la fibra sensible mostrant la misèria
d’algun país del tercer món, amb aquests insectes passejant pels ulls d’algun
innocent. Però aquí en les ciutats són anecdòtiques, en el medi rural en canvi
hi són molt més freqüents. En paisatges idíl·lics del nostre Pirineu, no hi
parem atenció, pe`ro són les culpables del va i ve de les cues dels cavalls i
el frenètic moviment de les orelles de les baques que tanta gràcia ens fa. Quin patiment pobres bèsties. Amb tot això
vull dir que l’espècie humana és especialista en veure el que desitja, les
mosques que fins fa poc a Girona eren l’orgull de la ciutat, en realitat
mostraven una ciutat amb quatre rius i cap claveguera, on la porqueria campava
aigües avall per dir-ho finament.
La poesia sempre ha servit per
emmascarar la realitat, però el fet és que en el miracle de les mosques,
centenars de cadàvers en descomposició
en qualsevol dels setges que va patir la ciutat, generava milions de mosques de
la carn que com és lògic foragitaren o si més no increparen a qualsevol persona
que hi hagués en quilometres a la rodona i els assetjats no podien marxar. De
fet avui en dia el miracle encara seria més consistent si hagués estat amb
mosquits, almenys aquests piquen, i encara més els tigres. Però aquesta espècie
com tantes altres és un immigrant d’aquests últims anys i en l’època dels
setges aquí encara no existien.
La història està plena de mentides,
la feina de la persona sensata és saber-ne destriar la majoria i quedar-se amb
el verdaderament interessant, bell i bo per un mateix. Aquest llibre n’és un
bon exemple, però no sempre ho sabem fer. Jo sovint friso al veure que tothom
admet com una evidencia que la literatura del S. XVIII és plena
d’incongruències, de mentides i d’ingenuïtats, que ningú no es creu en el dia
d’avui, i en canvi tothom creu el que dirà el diari demà al matí.
 |
|
Xilografia al boix de Sant Narcís amb el cos incorrupte i el
miracle de les mosques en una batalla.
|
 |
|
Gravat del nou retaule i sepulcre de Sant Narcís a la col·legiata
de Sant Feliu de Girona
|
No hay comentarios:
Publicar un comentario