Manuscrits de text. Quan estudiar era quelcom més que adquirir coneixements

Anomenem llibres de text els que formen part dels plans acadèmics i poblen les aules d’escoles, instituts i universitats acompanyant tota la vida als estudiants. Solen ser menyspreats per tothom un cop acabada la vida útil, generalment d’un curs, i viuen arraconats esperant que algun membre més jove de la família els pugui reutilitzar en el millor dels casos, en el pitjor acaben llençats al cap d’un temps. Però no sempre ha estat així. 

Quan estudiar no era una imposició social de masses, sinó un privilegi d’uns pocs, hi havia qui realment mereixia la dignitat del títol que estudiava. Eren aquells que sense gaires recursos econòmics però amb capacitat i molt d’esforç, aconseguien per mèrits propis el que d’altres aconseguien amb la cartera. Sense cap mena de dubte, aquests estudiants foren els que aportaren algun granet de sorra útil a la història. Costa molt entendre en la nostra societat de lleure i conforts que l’enriquiment cultural comporta molt d’esforç i sacrifici, però és l’únic camí cap a una evolució cultural plena, sostenible i duradora. Durant uns segles occident ho varem tenir clar, ara ja no tant. 

Exemple de còpia a ma d’un gravat de física de l’obra “Institutiones Philosophiae” d' Amat

Un exemple d’aquest sacrifici, en el meu entendre realitzat per la gent més vàlida, en són els manuscrits de text, simples còpies realitzades a mà pels estudiants dels instituts i universitats que amb pocs recursos econòmics, a cop i de treballar ells i la família, podien pagar la matrícula però no podien comprar els llibres donat el seu alt preu. Així dons, compraven quartilles en blanc i passant hores i més hores a la biblioteca acabaven copiant tots els llibres que els calien per acabar els estudis. No és d’estranyar que els resultats acadèmics fossin millors per aquests que no pas pels que els seus pares amb un grapat de rals els posaven tots els llibres, comprats de nou acabats de sortir de la impremta, sobre la taula. Al fer la copia un mateix, es remarcava el que es creia més important, es suprimia el prescindible i s’afegien cites d’altres fonts, amés de correccions quan calien. En la majoria dels casos s’obtenia un exemplar únic molt més didàctic que l’original i fet a la mesura de cada u.

Aquests exemplars que han arribat fins als nostres dies, curiosament ara no són prou ben valorats pels llibreters de vell. Un neòfit, quan te un llibre de pergamí manuscrit dels segles XVII, XVIII o XIX a les mans s’emociona, però quan descobreix que dels estudiants que poblaven les universitats de la península, més de la meitat s’havien de copiar els llibres a mà, experimenta una gran decepció, comprenent que no són exemplars únics, sinó el recurs del pobre. Precisament per això crec que encara tenen més valor. 

Portades de la copia manuscrita i la quarta edició original de 1830 del “Physica Generalis” i “Physica Particularis” d’Amat.

Al dia d’avui, si algú no es pot comprar els llibres de text de l’ institut i l’administració no els hi proporciona gratuïts, tothom posa el crit al cel, però els nostres avis feien tots els estudis així, fet que també tenia les seves avantatges: La lectura i copia prèvia a l’explicació del temari a les aules, feia tenir una preconcebció dels temes a tractar i s’anava de dret als dubtes. Amés no s’agafaven apunts, es convertien en anotacions al marge i aclariments, amb molta menys despesa de paper que en l’actualitat, ja que en el dia d’avui hi ha els llibres, els apunts que pren l’alumne a classe i encara hi ha qui els passa en net, per no parlar de la intrusió dels ordenadors a les aules.  Una cosa és clara: els coneixements podien arribar a ser els mateixos però amb molts menys medis, i en tot cas molt més duradors. La prova en són aquests bells exemplars avui presentats, on fins hi tot al tractar-se de volums de física, es varen copiar els gravats que il·lustren el text. 

L’historia d’aquests quatre volums és anecdòtica, però un clar reflex de com va la cultura a casa nostre. El volum de física presentat forma part de les “Institutiones Philosophiae” de Felice Amat, i correspon a la “Physica Particularis” utilitzada per ús del seminari episcopal de Barcelona des de finals del S. XVIII fins a mitjans del S. XIX. S’utilitzà en instituts i primers cursos de la universitat de Cervera. Els volums manuscrits els vaig trobar tot jugant quan era petit dins una formatgera abandonada en la barraca de l’hort de casa. Sense entendre un borrall ja que és tot en llatí, el vaig agafar perquè hi ha escrita la formula de fer la tinta a la primera pàgina, úniques frases en català de tot el llibre. Només això ja indica que qui escriví tot allò, també s’havia fabricat la tinta. Però evidentment també els vaig agafar pels dibuixos que semblaven màgics. Durant anys els vaig guardar en secret com uns llibres esotèrics , pe`ro un dia no fa tants anys vaig trobar els mateixos llibres sortits d’impremta amb la data de 1830 en prou bon estat i resultava ser la quarta edició. Per tant els llibres del meu avantpassat ja no eren únics, sinó que eren una més de les còpies que realitzaven els estudiants per poder obtenir la bibliografia necessària per acabar una carrera.

El fet és que per algun atzar, els llibres pel sol fet de ser manuscrits, contenien moltes hores de la vida d’un familiar i s’anaren relegant però no es llençaren. Ara cap vincle ens uneix a uns llibres de text moderns que no són nostres i no es té cap escrúpol en llençar-los. 

Trobo apassionant que a mitjans del S. XIX encara estudiessin la teoria geocèntrica, o pitjor encara: que els llibres de text fossin en llatí. Però què ha d’estranyar en un món que canvia tant ràpid , des de que jo vaig fer el batxillerat s’han canviat com a mínim quatre o cinc cops els plans d’estudi i la única certesa és que cada vegada s’ha anat a pitjor, amb reduccions de temari, baixades de nivell i no donant les eines necessàries  fent sortir gent cada vegada més mal preparada per gaudir la vida i aconseguir una plenitud intel·lectual pròxima a la felicitat. Res a veure amb la competitivitat ni la especialització en camps concrets, ni en el gran coneixement d’idiomes, tecnologia i informàtica que faciliten la informació i la comunicació. Podríem dir que fent el símil històric abans emprat, seria com si cada estudiant d’avui dia els seus pares els posessin mil i un llibres sobre la taula esperant que a cada curs es poguessin digerir tots. La ment humana és més que limitada i un excés d’informació és més perjudicial que no tenir-ne i buscar respostes per un mateix. 

Cóm és obi crec en la nostra cultura i en la nostra civilització, però no tinc tant clar que un excés de civilitat no ens debiliti o fins i tot ens autodestrueixi. Per mi l’assenyat és congeniar el progrés amb les arrels del passat i la condició animal – humana com a pobladors de quelcom que no ens pertany. Per cuidar-ho i mantenir-ho s’han de fer sacrificis i renuncies, qui no està disposat a fer això no mereix la condició i tot el que ha heretat.   

Exemple de gràfics mostrant la teoria geocèntrica i heliocèntrica amés del funcionament dels eclipsis.