El Procés judicial contra Francesc Macià pels fets de Prats de Molló de 1926

Solidaritzant-nos amb el procés judicial que a dia d’avui s’està efectuant a Madrid, hem cregut oportú fer una mirada cap a dues publicacions del passat recent de la història de Catalunya. Es tracta de dos llibres que, escrits per catalans catalanistes, expliquen els fets de Prats de Molló de manera totalment contraposades, mostrant la cara i la creu del nacionalisme català.

Parlarem dels fets de Prats de Molló; no de la batalla, ni de la insurrecció o de la invasió de Catalunya per part de “l’exèrcit” alliberador. Parlar dels fets, marca la pauta de la neutralitat que ara ens dóna la distància històrica. Ara bé: la feta de Prats de Molló és una vergonya en la història de Catalunya, una taca negre pel catalanisme i una mostra més de com el discurs polític, en funció de com es ven a la ciutadania el relat, pot tergiversar la realitat d’uns fets, que tot i ja ser històrics, encara hi ha qui en fa una doble lectura.

Portada del llibre: La Batalla de Prats de Molló de Josep Fontbernat

De tothom és sabut que el fet de Prats de Molló, intentà ser, no un cop d’estat, sinó una invasió armada en tota regla, per mirar de derrocar la dictadura de Primo de Rivera, almenys a Catalunya. El seu ideòleg i cabdill, aleshores poc conegut encara, fou Francesc Macià i Lluçà (1859-1933), que com a militar que era, ideà un pla per poder entrar al principat amb dues columnes de voluntaris d’entre 400 i 500 homes armats, creuant la frontera des de França per Sant Llorenç de Cerdans i Coll d’Ares, tirant cap a Camprodon i trobar-se a Olot, on després de prendre la ciutat es proclamaria la República Catalana. Pel camí es rebutjaria per les armes tota resistència presentada per les autoritats governamentals, ja fossin carrabiners o Guàrdia civils, de la manera més eficaç possible, superant-los per nombre i armament. Finalment s’esperava que al proclamar la república Catalana a Olot per part de l’Estat Català, la resta del territori rural s’alçaria en armes abans que l’exèrcit espanyol reaccionés des de la capital, sufocant el cop d’estat o la invasió. D’aquesta manera es pretenia aconseguir la independència efectiva de Catalunya per les armes.

No cal ser un gran estratega per saber que el pla no podia reeixir. Els organitzadors de la invasió, per sufragar la causa, feren un emprèstit anomenat Pau Claris de 8.750.000 pessetes, aportades per familiars de catalans a l’exili i, sobretot, de famílies exiliades a llatinoamerica. Amb aquesta quantitat poca cosa es podia fer, però pitjor fou encara, que dels 400 o 500 homes que havien d’entrar armats al principat, només se n’arribaren a concentrar a Prats de Molló 150. Però a pesar d’això, la invasió tampoc arribà a dur-se a terme, ja que entre els sublevats hi havia infiltrats que alertaren a les autoritats espanyoles que seguidament reaccionaren preparant-se, però al no poder intervenir en territori francès, informaren a la Gendarmeria i sol·licitaren la detenció de tots els sublevats i la posterior extradició per ser jutjats. França, feu cas a la “Euro ordre” i detingué a tots els revolucionaris catalans incautant les armes, però no lliurà ni un sol català a les autoritats espanyoles. En un règim dictatorial els esperava un escamot d’execució. El govern francès expulsà del territori francès tots els catalans que formaven la tropa del fallit cop d’estat, la majoria anaren a Bèlgica ja que així asseguraven no ser deportats a Espanya. I als oficials i cervells de la invasió, entre ells Francesc Macià, foren conduits a Paris per ser jutjats per les pròpies autoritats franceses. Els càrrecs imputats no eren de rebel·lió, sinó d’alçament militar o intent d’invasió armada. El judici de Macià es realitzà a París els dies 20 i 22 de gener de 1927, quedant vist per sentència ambdós dies. Se’l condemnà a sis mesos de presó, ni un dia més. El procés tingué un gran ressò mediàtic a nivell europeu, i internacionalitzà el conflicte de Catalunya, però avui ja ningú ho recorda. 

Una lliçó de justícia exemplar, amb molts paral·lelismes als judicis del procés actual, amb la gran diferència que han passat quasi cent anys i en lloc de fer passos endavant cap a una plena llibertat, retrocedim en la història. Els actuals presos polítics (amb la propietat commutativa) porten un any i mig empresonats sense judici. Francesc Macià tot i fer un alçament armat, fou condemnat a una tercera part de temps de presó del que ja duen els polítics catalans. Crec sincerament que no n’aprendrem mai de la història. 

Ara bé, els catalans, som pocs i mal avinguts, això sí que és una veritat nacional. Un exemple n’és els dos llibres que relaten els fets de Prats de Molló de 1926; que presentem avui. Tots dos autors visqueren en primera persona la gesta. El primer llibre, titulat. La Batalla de Prats de Molló, de Josep Fontbernat, és un text apologètic sobre Estat Català que enalteix la figura de Macià, a qui quasi divinitza. Fontbernat considera els fets de Prats de Molló com una redimença de Catalunya davant les injúries patides per part d’Espanya, i creu que dignifica la causa catalana als ulls del continent europeu. El llibre justifica en la traïció, l’esfondrament d’uns ideals que ressorgirien amb més força durant la República, argumentant que aquests fets d’armes dissortats, posicionaren a Macià com un home fort per entrar en política activa i proclamar l’Estat Català. A falta d’això, va poder proclamar l’Autonomia de Catalunya essent elegit president de la Generalitat. 

Josep Fontbernat (Estanyol 1896 – Andorra la Vella 1977) fou músic i polític durant la República. Estudià música amb Enric Morera, Deodat de Séverac i Vincent D’Indy. Fou director de corals durant el seu primer exili a Perpinyà, Tolosa i París. Militant d’Estat Català a l’exili, participà als fets de Prats de Molló; fou amic íntim de Macià i després dels fets s’exilià a Bèlgica. Durant la República tornà a Barcelona el 1931, on dirigí i fundà agrupacions corals. El 1932 fou elegit diputat per Esquerra Republicana al Parlament de Catalunya i a la vegada dirigia l’Orquestra Simfònica de Ràdio Barcelona. El 1936 prengué la direcció de l’Orquestra Simfònica de Barcelona. Després de la Guerra civil, s’exilià a Andorra on continuà treballant com a músic a la ràdio fins a la seva mort. De jove, Fontbernat visqué al meu poble, Anglès, des dels dos anys fins que anà a l’institut, a Girona. Desprès de la mort del General Franco, tot i continuar residint a Andorra, venia al poble a passar quinze dies cada estiu a la fonda de Can Selga, a recordar la seva joventut amb els amics de la infància. El Llibre de Fontebrnat de: La Batalla de Prats de Molló, als ulls actuals és del tot ingenu, relata una experiència que els marcà la vida, però que per la història de Catalunya, no passa de ser una anècdota que fa vergonya recordar.

Retrat de Josep Fontbernat en l’obra que relata els fets de Prats de Molló de 1926

En canvi l’altra obra de Xavier Sanahuja (Sabadell 1897 – Logronyo 1959) titulat ...I de Prats de Molló a la Generalitat... és l’altra cara de la moneda. Sanauja era militar de professió, com Macià, i era republicà federal, catalanista, però més assenyat. S’oposà frontalment a intentar una revolta armada contra la dictadura de Primo de Rivera. Ja que augurava que la dictadura de Rivera cauria per si sola, com acabà essent. Fou molt crític amb la intervenció de Macià; el llibre en qüestió, tot i dir grans veritats i argumentar-les, en l’època fou molt polèmic, titllat fins i tot d’anti catalanista. Després dels Fets, els moderats li donaren la raó, però la traïció tapà els ulls a qui defensava la independència per les armes. Anys més tard al proclamar-se la República i Macià arribar a la Generalitat, Sanahuja fou censurat en silenci i apartat pels seus de la vida política. Després de la Guerra Civil com a militar republicà fou purgat, però se li permeté que continués vivint a la península, tot i estar fortament vigilat i expatriat de Catalunya. No obstant això la política actual encara no ha rehabilitat la figura de Xavier Sanahuja com a gran catalanista que fou.

Tot i que el temps demostra la veritat, en aquest fet tenim una mostra més de com ni la política ni la justícia tenen cap interès en aprendre de la historia. En el temps present també ho estem experimentant. 

Portada de la polèmica obra de Xavier Sanahuja  ...I de Prats de Molló a la Generalitat...