Els Feyts Darmes de Catalunya de Bernat Boades en la seva primera edició de Marià Aguiló 1873

Com que rectificar diuen que és de savis, vull fer esmena d’algunes coses que no quedaren prou clares en l’entrada anterior d’aquest blog, la dedicada al llibre de Joan Gaspar Roig i Jalpí del “Resumen Historial de las grandezas y antiguedades de la ciudad de Gerona” de 1678. I sobretot amb la relació d’aquest autor amb les cròniques dels: “Feyts darmes de Catalunya” de Bernat Boades. Miraré d’aclarir conceptes, ja que després de fer l’incís en la falsa autoria d’aquesta darrera obra en l’entrada anterior, un neguit em va corroure per dins revisant aquelles línies, i no ha parat fins que he tornat a agafar les diverses edicions dels “Feyts darmes de Catalunya” comparant-les, llegint les versions crítiques i els arguments a favor i en contra de considerar l’obra un plagi o una verdadera joia de la literatura catalana medieval.

Portada dels Feyts Darmes de Catalunya de Bernat Boades 1873 de Marià Aguiló

M’he servit de l’edició en cinc volums de l’editorial Barcino, la més divulgada a casa nostra, és la que vaig fer servir per parlar de Roig i Jalpí extraient dades biogràfiques del pròleg del primer volum, però ara he hagut de rellegir el quart, on hi ha les suposades proves irrefutables del plagi. Però al quedar un xic marejat vaig desempolsar la verdadera primera edició de l’obra, la publicada per Marià Aguiló el 1873 i al veure l’interés que té, he cregut oportú fer-li una entrada pròpia com a homenatge i a la vegada reflexió sobre com la societat jutja al llarg del temps una obra històrica i literària de l’època medieval o del segle XVII. 

La discussió entre historiadors i filòlegs aficionats sobre la autenticitat del “Llibre dels Feyts darmes de Catalunya” no ve de gaire lluny, és de mitjans del S. XX, tenint en compte l’època dels fets relatats, en temps medievals i les edicions manuscrites originals que han arribat de l’obra que remunten al S. XVII. La polèmica de si el Llibre dels Feyts darmes de Catalunya   és original del segle XV i si el seu autor és Bernat Boades o per contra és Joan Gaspar Roig i Jalpí a qui s’ha titllat d’impostor del segle XVII, sembla que s’ha acabat. Al ser un tema poc atractiu i gens mediàtic la societat catalana ha acceptat la última versió, la més “moderna” i aparentment més critica com a certa. Jo personalment no ho tinc gens clar i fins que alguns estudis rigorosos de veritat posin a la llum nous arguments, crec que cal anar amb peus de plom en falsejar la història en el dia d’avui. 

Per posar un petit granet de sorra a tot l’embolic, com a pretext de presentar la primera edició de la obra, exposaré algunes qüestions que em semblen rellevants, però abans he de fer una correcció a allò dit en la entrada anterior. Quant he utilitzat la paraula publicació, referint-me al que va fer Roig i Jalpí en la seva època, no em refereixo a donar el llibre a la impremta, ja que en realitat, a pesar dels seus esforços i ganes, els Feyts darmes de Catalunya no es varen publicar fins quasi dos-cents anys després. La primera versió sortida d’impremta del llibre és la que avui es presenta, de 1873 a expenses de Marià Aguiló, que va prendre com a model un manuscrit copiat amb lletra de Roig i Jalpí que es conservà a la biblioteca de la casa Dalmases de Barcelona. Un dels cinc manuscrits conservats en aquell moment. Per aquest motiu crec que és molt important posar aquí el pròleg sencer d’aquesta primera edició, on s’explica la procedència del text antic i que cadascú  pugui valorar el fet de manera subjectiva. 

Proleg dels Feyts Darmes de Catalunya  de Marià Aguiló 1873

Proleg dels Feyts Darmes de Catalunya  de Marià Aguiló 1873

Per altra banda, una de les coses que més em preocupa de la modernitat, és el fet que un excés d’informació ofusca la veritat, i qui no té ganes d’investigar es pot creure qualsevol cosa mínimament argumentada o com a mínim  ben relatada. El cas del Pseudo – Boades, tal com modernament es coneix el llibre dels Feyts darmes de Catalunya, és un cas curiós i poc més que indignant. Per exemple, mirant a la Santa Viquipèdia , el pobre Roig i Jalpí el pinten com un frau literari, un lladre i falsificador, oblidant les nombroses obres de gran talent que ens va deixar. Per recolzar aquesta tesi, com a bibliografia, donen un article publicat per Vicenç Pagès i Jordà a la revista de Girona nº 296 titulat: Joan Gaspar Roig i Jalpí impostor brillant. Costa poder-hi veure una mínima presumpció d’innocència. 

Resulta que jo tenia a mà aquestes línies sensacionalistes abans d’escriure sobre el “Resumen Historial de las Grandezas y Antiguedades de la Ciudad de Gerona” i a l’indagar més encara me les crec menys. No hi ha cap dada històrica que corrobori la tesis de la falsificació, no s’ha trobat mai cap sol·licitud de llicències per publicar l’obra per part de Roig i Jalpí, cap document contemporàni que faci referència a l’obra més que el propi Roig en el pròleg del seu llibre de Girona i els propis manuscrits copiats on a manera d’introducció explica de on ha tret l’original. El problema és que no s’ha conservat l’exemplar malmés que l’hi arribà a Roig i Jalpí i que ell amb el seu bon o mal encert, copià complementant-lo i arreglant-lo al seu criteri, considerant-lo un document molt important per la història del seu país. 

Per altra banda, també és molt sospitós que les impressions de l’obra de finals del segle XIX i principis del XX no es poses mai en dubte l’autoria de l’obra, començant per Marià Aguilò i altres que el seguiren experts en textos antics. L’edició més popular, la de la editorial Barcino que aparegué en diversos volums, el primer el 1930, i en el pròleg s’explica la vida de Boades i no es dubta de l’autoria. El segon volum apareix el 1934 i tampoc ningú qüestiona l’autoria, igual com el tercer aparegut el 1935. Després la publicació de l’obra queda interrompuda per la Guerra Civil. Curiosament en ple Franquisme s’autoritza la publicació del quart volum el 1948 i surt amb un llarg pròleg que argumenta la falsedat de l’obra, dient que una de les Històries de Catalunya més antigues escrita en l’època medieval és una falsificació. Amb paraules de Vicenç Pagès, amb demostracions dignes de Sherloch Holmes es demostra que una de les cròniques medievals més importants de la història de Catalunya és falsa. No cal tenir gaires llums per deduir d’on venen els canvis d’aires. 

He buscat les argumentacions de Coll i Alentorn que és l’artífex d’aquest pròleg del quart volum d’aquesta edició, i qui ha etiquetat d’impostor a Roig i Jalpí i ha desacreditat a Boades com a autor de les cròniques, i he de dir que els arguments històrics tots quadren, inclús els geogràfics. Boades podia haver escrit les cròniques perfectament; un mossèn d’una vila com Blanes podia tenir prou cultura com per fer un recull històric del moment per més que s’intenti fer creure el contrari. Ara bé, els arguments que es donen per demostrar la falsedat vénen recolzats per diversos passatges relatats en les cròniques que l’autor detalla com a extrets de textos que es publicaren anys després de la redacció d’aquestes. Aquest argument que es repeteix en punts molt concrets, fins i tot citant historiadors que visqueren molt després de Boades demostra que les cròniques foren copiades i revisades per Roig i Jalpí, amb un objectiu  d’historiador:  complementar i corregir un text antic, en cap cas falsificar-lo, ja que no hi ha mòbil per cometre aquest crim més enllà de deixar presentable un text que a les hores tenia dos-cents anys. Tal com ja deia en el “Resumen Historial de las grndezas y antiguedades de Gerona”, Roig i Jalpí ens ha fet arribat una versió revisada i complementada d’una crònica medieval. Llàstima de no conservar l’original, però en cap cas crec que l’obra sigui creada de nou al segle XVII, s’hauria de poder demostrar i cap de les proves aportades ho demostra, només que foren àmpliament revisades i complementades per Roig i Jalpí, qui si que ho manifesta i deixa el seu nom com a copista i compilador. 

Les coses no són mai verdaderes o falses tractant-se d’obres d’aquesta època. En un edifici medieval, no preguntem quantes restauracions ha sofert i quants elements s’han hagut de restituir, el que interessa és el conjunt i l’essència del monument a quina època pertany. Les catedrals i els monestirs no són falsos, tampoc les taules pintades al tremp d’un retaule i tots ens han arribat amb intervencions posteriors a la seva època. La autenticitat la defineix el relat imperant de cada moment, per exemple per un anticatalà la catedral de Barcelona no és gòtica sinó una intervenció del segle XIX, i a la vegada per un estudiós del gòtic català, serà un objectiu d’estudi de primer ordre. 

El fet és que a dia d’avui, els Feyts Darmes de Catalunya no són revisats mitjançant uns estudis crítics seriosos i concloents, això només denota que els catalans estimen poc la seva cultura i el seu passat, a més de mostrar una ignorància generalitzada.  

Colofó de les obres de Marià Aguiló que tanca la primera edició dels  Feyts Darmes de Catalunya