Joan Gaspar Roig i Jalpí, cronista brillant o impostor incomprès. El seu Resum Historial

Tenim algunes dades biogràfiques de Joan Gaspar Roig i Jalpí: sabem que va néixer a Blanes el 1624 i que morí a Manresa el 1691. A més, fou un personatge molt prolífic, dels 67 anys que visqué, en passà la major part sent frare de l’ordre dels Mínims, primer ingressà a Girona com a novici el 1663, i un cop ordenat, ràpidament ascendí a Vicari General, després a Provincial de l’ordre; i ja en les altes jerarquies eclesiàstiques, com a Examinador Sinodal del bisbat de Girona i més tard de Barcelona. Durant la seva etapa de maduresa es traslladà a Madrid el 1670 on fou nomenat Cronista Reial de la Corona d’Aragó el 1673. Mai però deixà la seva activitat com a escriptor – historiador, al marge de les obligacions que comportaven els seus càrrecs, tant eclesiàstics com civils. Per tant ens trobem davant d’un personatge de gran talent i molt polifacètic, no obstant, tal com era habitual en l’època, era un home de fe i per sobre de tot un religiós entregat, obedient i temerós de Déu, que sense cap mena de dubte es regia pels manaments de la fe cristiana. Dic això per la controvèrsia que ha suscitat la seva obra al llarg del segle XX i part del XXI.

La biografia de Roig i Jalpí, a més de la seva trajectòria civil i eclesiàstica, quedà marcada per esdeveniments que presencià. Alguns en la seva joventut, com per exemple el Corpus de Sang, ja que en aquelles dates residia a Barcelona. O un dels setges  més sagnants de la ciutat de Girona comés pels francesos, on Roig i Jalpí dona fe i testimoni del miracle de les mosques. Així de saludable deuria ser l’ambient perquè els insectes fessin aixecar el setge de la ciutat a l’invasor francès. Viure vivències com aquestes feren que el caràcter d’un jove novici malaltís es decantés cap a l’estudi dels fets històrics del passat, buscant en llibres, arxius i manuscrits un esplendor nacional dels temps antics, ja que ben aviat s’adonà que la seva cultura vivia en hores baixes. 

Portada del: Resumen historial de las grandezas y antiguedades de la ciudad de Gerona, de Juan Gaspar 

Roig i Jalpí, Barcelona 1678.

Els seus escrits històrics més importants són el: “Tratado de las excelencias y antigüedades del Priorato de Santa Maria de Meyá” de 1668, d’on fou prior i tingué lliure accés  a artiu i biblioteca. El “Resumen historial de las grandezas y antiguedades de la ciudad de Gerona” de 1678, que és per mi la seva obra magna i la que avui presentem com a prova de la seva sinceritat i manera de fer, molt més científica dins el procedir de l’època, a pesar del que podríem considerar a primer cop d’ull. Dins els escrits històrics, també cal esmentar la “Apologia del resumen historial” de 1679, on defensa l’obra esmentada anteriorment i la “Epítome histórica de la muy ilustre ciudad de Manresa” publicada pòstumament el 1692, ciutat on morí jubilat dels seus càregs, i aprofità el seu últim alè per llegar-l’hi aquest llibre.

A més de la seva obra publicada, deixà nombrosos estudis inèdits, com els “Reales elogios de Cataluña ilustrados y aumentados” anterior a 1678. El “Libro donde por ABCDiario se van anotando cosas historiales”, primer diccionari de fets històrics de la península ordenats alfabèticament. A més, també deixà traduccions de textos antics, com les proposicions del Rei Martí a la cort de Perpinyà i una crònica general de Catalunya que havia de tenir quatre volums, sabem que al juliol del 1678 n’havia acabat dos i tenia el tercer a mig fer. Aquesta dada la coneixem pel pròleg del llibre que avui presentem, en canvi els historiadors consideren que la seva Crònica General de Catalunya s’ha perdut, però qui sap el gran parentesc que té o podia tenir aquesta amb el “Llibre dels Feyts d’armes de Catalunya” de Bernat Boades. 

Fins aquí les principals obres històriques de Roig i Jalpí, però al marge d’aquestes, n’escriví el doble de religioses, devocionaris, apologies, sermons i un llarg etcètera que li donà el reconeixement i la fama d’erudit a la seva època; En canvi, avui el tenim quasi oblidat. Quan surt algun estudi, article o publicació sobre ell, el recuperen com un impostor brillant o com a un falsificador literari. Jo no puc entrar en aquesta disputa d’especialistes, però si que tinc la necessitat de fer algunes reflexions que crec importants al meu entendre. 

Llibre dels Feyts d’Armes de Catalunya, de Bernat Boades, Editorial Barcino 1929

En primer lloc, el concepte de còpia o falsificació és molt modern, en els temps de Roig i Jalpí, igual que des de molts segles abans i algún després, si un autor era plagiat, per ell era un honor. No existien els drets d’autor ni la propietat intel·lectual. Hi ha milers d’exemples, des de literaris fins a musicals, passant per la pintura, l’escultura i l’arquitectura. La còpia era l’únic mitjà de reproducció i es trobava totalment acceptat i fins i tot valorat, ja que posava de manifest la vàlua del original. Tampoc hi havia cap tipus de criteri en no introduir modificacions ni alteracions substancials als originals quan ja eren vells o per donar-los a conèixer. Amb la manera de fer de la època, si es podia millorar l’original, s’aplaudia el fet, encara que suposés la destrucció d’aquest. Aquesta manera d’intervenir, des de l’òptica actual és del tot incomprensible, però també ha donat obres actualment admirades per tothom. 

Per tant jo poso en dubte que Roig i Jalpí generés falsificacions a consciència, per tal d’estafar les següents generacions. En primer lloc perquè era monjo i seguia unes normes amb el temor del infern etern, en segon lloc perquè signà moltes obres i per tant no tenia cap necessitat de fer-ne amb pseudònim o anònimes, ja que no tenia cap superior dins la seva ordre religiosa, a més, la censura tampoc hi podia tenir cap paper, ja que eren llibres d’història que aconseguien les llicències per ser publicades igualment. I en tercer lloc, no foren per modèstia, ja que Roig i Jalpí, per les obres signades que tenim, de modest no en tenia res. 

Per tant personalment crec que en el cas del llibre dels “Feyts d’Armes de Catalunya” de Bernat Boades i segons alguns historiadors i filòlegs atribuït a Roig i Jalpí com a falsificació històrica, és poc creïble. No puc concebre que un monjo a canvi de res, gastés fortunes en pagar l’edició d’un text antic quan no li revertia cap benefici econòmic i menys encara concebre’l com un anacronisme escrit de bell nou per ell mateix. Ara bé, que trobés algun document original i que el transformés arreglant-lo a la seva manera, fins a donar-lo a la impremta a expenses seves amb el nom de Bernat Boades, tal com ell mateix afirma, si que ho crec sincerament. 

Però aquest no és el cas del “Resumen historial de las grandezas y antiguedades de la ciudad de Gerona” de 1678, és una obra original de l’autor, que recull en els seus tres apartats les històries dels Sants Màrtirs de la ciutat, la Història civil extreta d’arxius i dels llibres existents fins aleshores, i la descripció de la ciutat amb tots els seus monuments, dedicant un apartat a cada un d’ells. Un document històric de primer ordre, no tant per la veracitat dels fets relatats, sinó per la descripció detallada d’un moment concret, una fotografia instantània realitzada a mitjans del segle XVII, just abans de les grans transformacions urbanístiques del segle XVIII i sobretot XIX al centre històric i als seus monuments. 

Proleg al lector de Roig i Jalpí on legint-lo detalladament relata la seva visió de l’història de catalunya i el menyspreu institucional del moment, amés parla dels Feyts d’Armes de Boades.

El “Resumen historial de las grandezas y antiguedades de la ciudad de Gerona” per mi és un volum molt estimat, que en tornar-lo a agafar per poder escriure aquestes línies, m’ha obert els ulls mostrant-me un Roig i Jalpí molt diferent del que mostren la majoria d’estudis actuals, per demostrar-ho poso aquí el pròleg, llegint-lo, dona una quantitat d’informació aclaparadora. L’autor mostra el seu amor per Catalunya, la seva passió per l’historia, estudiada de la manera més rigorosa possible en funció dels mitjans i coneixements de l’època, i sobretot els laments que expressa sobre la manca de suport institucional per les empreses culturals ja en el segle XVII. El menyspreu cap al propi passat cultural a Catalunya ja ve de lluny. 

Roig i Jalpí manifesta el seu desig de poder publicar les obres aleshores manuscrites i inèdites de les “Croniques de Geroni Pujades” i els “Feyts d’Armes de Catalunya” de Bernat Boades de les que en posseeix els manuscrits. Aquesta última obra és la que ha portat a Roig i Jalpí tristament a la fama. Ell donà aquesta obra a la impremta, evidentment corregint, retallant i confegint tot el que considerà oportú, i durant quasi dos cents cinquanta anys, ha estat una de les cròniques de referència per la història de Catalunya, fou al segle XX en una edició crítica que es publicà que era un plagi. Bernat Boades efectivament existí, va néixer a Salitja el 1370 i va morir a Blanes el 1444, població on nasqué Roig i Jalpí, per tant tampoc fora tan descabellat pensar que en la seva família hi pogués haver un manuscrit de Boades. En cap cas puc entendre com s’argumenta el fet d’afirmar que la crònica dels “Feyts d’Armes de Catalunya” de Bernat Boades foren tot pura invenció de Roig i Jalpí, escrits per ell en ple segle XVII imitant un text antic dels segles XIV i XV. Per més dificil de creure, a pesar de les raons que es donen, veig més fàcil que s’hagi perdut un manuscrit original del segle XV que ja fou transcrit i publicat el segle XVII, que no pas els volums de Roig i Jalpí de la hipotètica Crònica General de Catalunya que havia de tenir quatre volums i el 1678 ja en tenia dos d’ enllestits. Sembla massa coincidència i tal vegada són la mateixa obra amb diferents noms, la qüestió és perquè desacreditar un personatge del passat per penjar medalles als vius. 

Sembla que els impostors literaris en la nostra terra abunden massa, sobretot en els textos medievals. És més versemblant creure que s’han falsificat obres literàries medievals a les acaballes del segle XIX en plena renaixença, reivindicant un passat genuïnament català, que no pas al segle XVII quant Roig i Jalpí dona a llum els “Feyts d’armes de Catalunya” de Boades. Els motius podrien ser els mateixos, una re invenció d’un passat nacional, però això només posa de manifest les necessitats d’un poble de reivindicar la seva cultura. La qüestió és si és ètic sortir de l’asfixia opressora amb enganys. D’això a Catalunya si que en som mestres, però mai tot és blanc o negre en la història, i Roig i Jalpí hi ha passat com a impostor sense presumpció d’innocència. La seva fama dels temps passats com a erudit ha estat aixafada per lletraferits amb ganes de publicar escàndols literaris. Però al marge de l’obra qüestionada, el que hauria de valdre per llorejar Roig i Jalpí es el “Resumen historial de las grandezas y antiguedades de la ciudad de Gerona” i la rellevància d’aquesta ha quedat ofuscada per un escàndol encara per demostrar. Una cosa és certa: Els catalans són mestres en tirar-se pedres al teulat.