"Roda el món i torna al Born” la necessitat de viatjar d’Oleguer Junyent

Un parell d’hores abans de posar-me a escriure aquestes línees mantenia una interessant conversa sobre com en el moment actual, el temps i els viatges condicionen la nostra vida. La pressa en fer-ho tot en horaris cronometrats està a l’ordre del dia. Parlar de rendiment, competitivitat i puntualitat no sempre ha estat sinònim de fer les coses ben fetes, és obi que l’aprofitament del temps ha canviat amb les noves tecnologies i actualment la percepció d’aquest és que passa molt més ràpid que fa uns anys. Però no parlarem del temps sinó dels moviments en l’espai, el que anomenem viatjar: moure’s en la recerca de noves experiències i cultures, descobrir per un mateix llocs que ja consten en les guies turístiques.

Oleguer Junyent per Ramón Casas.
 

 

Aquest “hàbit” que anomenem viatjar, es de tothom conegut que com a tal, es començà a posar de moda a partir de la il·lustració i es consolidà en el romanticisme, amb el famós “grand tour” per la península Itàlica. Però de viatgers n’ha ha agut tota la vida, i tenim noticies fiables des de Herodort fins a l’actualitat. S’han fet nombroses histories de viatges i viatgers, ja dedicarem atenció a algunes de casa nostra més endavant, però avui voldria reflexionar sobre el viatge iniciàtic que en ple S. XXI encara es manté vigent en el jovent d’avui dia.

A Catalunya, el concepte de viatge de plaer o diguem-ne d’experiència vital per madurar a la vida, es popularitzà molt més tard que a la resta d’Europa. De fet no és fins el moment present que molta gent no fa l’aposta de descobrir món pel plaer de viatjar. Un dels pioners del nostre país fou Oleguer Junyent, que el 1910 escriví i publicà el seu llibre de viatges sota el títol de. “Roda el món i torna al Born” frase que feu fortuna durant tot el S. XX formant part del llenguatge col·loquial a casa nostra. Oleguer Junyent, (Barcelona 1876 – 1956) reconegut artista, escenògraf i decorador, gràcies a la seva posició econòmica realitzà aquesta volta al globus que l’hi aportà encara més fama i reconeixement, sobretot a partir de la divulgació del llibre avui presentat, on amés d’escriure les seves vivències, il·lustrà amb dibuixos i fotografies de quadres seus que d’aquesta manera arribaren al gran públic. El llibre ens mostra un món encara desconegut per mols, plasmant un moment històric de grans canvis i mostrà cultures exòtiques que en l’actualitat ja han desaparegut. L’ interès de la seva obra és cabdal i motiu d’investigacions des de diversos punts de vista, però el motiu principal, al meu entendre, és només perquè uns pocs individus podien permetre’s fer aquests viatges, mentre la major part de la població s’havia de conformar amb fer-ne la lectura, si és que a això arribava.

Itinerari seguit.

 

En el moment present, quan tots tenim a l’abast corre tant com volem, l’interès decau. Ja que no es pot parlar d’exploracions ni de descobertes geogràfiques plenes de perills, que novel·lades feien somiar totes les ments adolescents; Ara ens hem de preguntar que és viatjar? Amés d’un bé de consum d’alta categoria. Hauria de ser una recerca cap a l’interior, de perfeccionament propi mitjançant la coneixença d’altres individus i cultures d’altre llocs. ¡¡¡Viatjar no és guai!!! És un recurs més que ara tenim la majoria i abans tenien uns pocs per enriquir-nos intel·lectualment. Per quest motiu crec que els viatges d’estudis, intercanvis universitaris i qualsevol altre forma de trasbals cultural i físic, s’ha d’efectuar quan el jove ja està format, sinó per gaudir només la vessant lúdica crec que és un error amés d’una mala inversió. Però el pitjor de tot és el canvi de concepte, la globalització comporta que la frase de: Roda el món i torna al Born s’hagi convertit en roda el món i queda’t on vulguis, o pitjor encara: a on puguis!

Trobo trist parlar amb gent que tenen arrels tant efímeres que poden fer de qualsevol lloc casa seva, o pitjo encara: els qui diuen que no se senten d’en lloc i son ciutadans del Món. Òbviament ho som tots, però ja veiem a quins conflictes porten les pèrdues d’identitat... En el meu entendre el millor es ser d’un lloc, sentir-se’n, estimar-lo, gaudir-ne i coneixe’n d’altres, convivint tothom amb el més gran respecte, coneixença i admiració.

Primeres pàgines del llibre.

El que estic escrivint podria semblar una crítica i no ho és, estic ponderant el fet que encara hem de donar gràcies de poder viatjar, personalment considero que Déu n’hi do el que he voltat i com que la feina en el moment actual no m’ho permet, encara espero d’aquí a uns anys també poder donar la volta al Món ¡amb un veler es clar!. La il·lusió és la última cos que s’ha de perdre...  

Comparant els llibres dels viatgers antics amb el moment actual, sabem que descobrirem persones però no trobarem rés que no estigui en la guia turística, els viatges ara no són de descoberta sinó de retrobament, però continuen sent viatges iniciàtics sobretot pels joves. Abans la manera de sortir de casa era fent el servei militar, ara salvant les distàncies són els erasmus, o altres tipus d’intercanvis d’estudiants que permeten sortir als joves a corre món. Un viatge, sigui de la modalitat que sigui, un cop fet, vist, gaudit i assimilat s’hauria de mirar de tornar al “Born” com feien els nostres avantpassats, i mirar que les arrels estirin, en aquest sentiment es fonamenta el concepte abstracta de país. Conservo el diari del meu rebesavi que escrigué des del port de Barcelona a Manila a les Filipines, tres mesos de viatge i tres anys allà. Si no hagués tornat a Catalunya jo ara no seria aquí.  

Reedició moderna de Roda el món i torna al Born del any 1981 al costat de la de 1910