Josef Salat, l’altruista mai recompensat, dues cares d’una moneda

Avui parlarem d’un llibre molt peculiar, d’un tema molt específic, que a qui li interessi no el deixarà indiferent, i a qui no, com a mínim tindrà molt a reflexionar. El llibre en qüestió es titula: “Tratado de las monedas labradas en el principado de Catalunya” del doctor Josef Salat, imprès en dos volums de gran format a Barcelona el 1818 i profusament il·lustrat. És considerat el primer estudi seriós sobre numismàtica del nostre país, però com que no som experts en la matèria, en lloc de tractar el contingut, explicarem les vicissituds de l’obra i la vida del seu autor. De la qual tot col·leccionista en podrà treure una lliçó magistral! La de Salat fou una vida dedicada a l’estudi i divulgació de la numismàtica, fins a les hores coneguda com a medallística, ciència encara vinculada a la història, als llibres i al col·leccionisme.

Portada del segon volum de l’obra de Salat, justificació i annexes, 1818

Josef Salat naixia a Cervera el 1762, fill d’una família benestant, de jove es decantà pels estudis, i el fet de tenir la universitat del principat a la seva ciutat li facilità les coses. Als vint i dos anys es doctorà en lleis, però la seva dèria de col·leccionista havia començat molt abans. S’especialitzà en “Medalles” o monedes medievals catalanes, i la posició de professor de la universitat que aconseguí, li permeté disposar de certa desimboltura econòmica i contactes per informar-se a més de facilitats per aconseguir llibres d’història que li permetien situar cronològicament les monedes que li arribaven a les mans. En aquest període mantingué una fructífera correspondència en Bega i Santmenat i d'altres il·lustrats de l’època sobre el tema.

Dedicatòria al duc de Medinaceli de l’obra: “Tratado de las monedas labradas en el principado de Catalunya” de Josef Salat, Barcelona 1818

Per temes laborals més tard es traslladà a viure a Barcelona, on sovintejà arxius i amplià notablement la seva col·lecció i els coneixements sobre el tema. A més entrà a treballar com a assessor del duc de Medinaceli, fet que li obrí més portes. Aquest és el motiu pel qual aquest aristòcrata és el dedicatari de l’obra avui presentada, a pesar de que la numismàtica Catalana, suposo que no li devia fer fred ni calor. Així doncs, tenim que Josef Salat ja a principis del s. XIX era tota una autoritat històricament parlant, a més d’estudis numismàtics, era un bibliòfil empedernit, i gran col·leccionista, per tant tenia tots els vicis d’un home il·lustrat.  Posseïa una gran biblioteca amb nombrosos volums sobre història, sobretot medieval i en especial de tot el que feia referència al passat de Catalunya. Era una de les biblioteques particulars més grans de la ciutat. A més d’escriure el tractat sobre les monedes catalanes que presentem, escrigué un: “Catalech de les obres escrites en llengua catalana des de’l regnat de Jaume el Conquistador” i d’altres obres que restaren inèdites com: “Aportacions para la història de Catalunya en la invasió de les tropes franceses el 1808”, tots treballs interessantíssims que li valgueren l’ ingrés en la Reial Acadèmia de la Història i més tard a l’Acadèmia de Bones Lletres. ¡Pel que Salat es convertí en un acadèmic de cap a peus!. Aquest reconeixement l’hi arribà tard, ja que després de la Guerra del Francès fou depurat, ja que no estaven clares les seves simpaties, però amb mentors com el Duc de Medinaceli a qui dedicà aquesta obra el 1818, semblà que tot quedà oblidat.

Però la cafreria institucional sempre perviu! I aquí hi ha un exemple editorial fantàstic: des de Barcelona, Salat continuà investigant la numismàtica medieval Catalana i decidí que la seva obra en dos volums presentada avui encara era incompleta i es podia complementar amb un tercer volum. Com que el Duc ja no hi era i no podia finançar l’edició, Salat recorregué a la Acadèmia de la qual n’era membre per tal de que n'assumís part de l’edició, ja que l’altra meitat l'hii posava ell de la seva butxaca. Però no ho acceptaren. Després Salat proposà pagar ell el cost total de l’edició però amb espècies, ja que no disposava de la quantitat necessària. Proposà pagar la meitat amb diners i l’altra meitat fent una venta de tota la seva col·lecció de monedes a l’Acadèmia, així aquesta posaria els diners de l’altra meitat a canvi de tota la col·lecció. D’entrada semblava que s’hi avenien i demanaren un inventari de la col·lecció, però poc després per alguna decisió política tornaren a refusar la generosa oferta. Així el tercer volum mai va arribar a la impremta, i l’obra magna de Salat quedà inacabada. Del tercer volum se’n conserva el manuscrit i les planxes gravades que Salat ja havia costejat pel seu compte.

Exemples de gravats de l’obra de Salat, escuts heràldics, representacions numismàtiques amb l’anvers i el revers de les monedes medievals i arbre genealògic de la casa comtal de Barcelona

La paradoxa és que quan Salat va marxar de Barcelona va fer la donació de la seva biblioteca i part de la col·lecció numismàtica a l’Acadèmia que s’havia negat a costejar la meitat d’un sol volum de la seva obra. En abandonar la capital Salat anà  a viure a Igualada a casa de la seva esposa on morí el 1832. Possiblement llegà la seva biblioteca perquè havia perdut en gran part la visió, però després de la seva defunció, en el testament deixà com a hereu l’Hospital de Santa Creu de Barcelona, amb la condició que tota la seva col·lecció numismàtica fos dipositada a l’Acadèmia sense més condició que no es separés, i a aquest efecte en feu un inventari detallat. Quan els marmessors anaren a buscar la col·lecció per dipositar-la a Llotja, confessaren per escrit que no pogueren contrastar l’inventari amb les peces,  ja que no hi havia ningú a l’Acadèmia prou expert en la matèria. Fet que denota que en aquella venerable casa ni tan sols s’havien llegit l’obra més important d’un dels seus membres! Calgueren setanta anys, fins a les acaballes del segle XIX perquè la renaixença catalana apreciés el treball d’aquest home que entregà en vida la seva col·lecció a canvi de poder publicar els seus coneixements, i les institucions fins i tot això l’hi negaren! Però Salat els lliurà l’altre galta i els hi llegà tot el seu patrimoni. Gràcies a aquest altruisme es fundà el Gabinet Numismàtic de Catalunya, actualment dipositat al MNAC, i la seva obra ha estat l’embrió de totes les altres publicacions posteriors sobre numismàtica catalana, en canvi els seus dos volums de 1818 pul·lulen per les biblioteques publiques acumulant pols, cosa que no fan els pocs exemplars que hi ha a mans privades. D’aquesta obra en els últims vint anys se n’han fet dues reedicions facsímils tot i estar del tot superada, però el seu interès historiogràfic és immens.  Cal fer una reflexió sobre aquest tercer volum inèdit: actualment fa vida en el prestatge d’un arxiu, però com hauria excel·lit tota la obra si s’hagués acabat imprimint i quantes coses positives diria de les institucions del nostre país. Cal dir que un estudi semblant sobre les monedes de Castella tardà varies dècades a veure la llum. Però a casa nostra sembla que tot sempre quedi a mitges...

Moneda d’un croat de plata de Barcelona del rei Ferran el catòlic molt especial...