Les Faules d’Isop, essència moral per un món que la perd

No sabem ni tan sols si Isop va existir, però en cas que ho feu, sembla que era un esclau que amb el seu enginy va aconseguir la llibertat. Es suposa que visqué el segle VII a.C. en algun lloc de Grècia, com a hipòtesis es suggereixen: Frigia, Samos i Tràcia, però cap dada es pot prendre per autèntica ja que la major part de dades de la seva biografia les trobem a l’obra titulada “La vida d’Isop”  escrita per Planudo al segle XIV, un monjo benedictí donat a fantasiar sobre l’antiguitat clàssica des d’un sescriptòrium medieval.

El que si sabem del cert és que aquest recull de faules, petites narracions fantàstiques amb moralina final, són una petita joia de la cultura occidental. Educatives, moralitzadores i altament formatives a pesar de la seva aparent ingenuïtat, generacions i generacions de ciutadans de tot Europa es formaren amb aquests principis ara tant oblidats. És un llibre que ha mutat al llarg dels anys segons la zona geogràfica i el moment històric en que l’hi han afegit o suprimit parts, però el seu llegat és inqüestionable. Ha inspirat obres homònimes com les de La Fontaine i a la península les de Samaniego, entre d’altres no tant conegudes, però les d’Isop són la pedra fundacional del gènere. Qui no ha sentit mai a parlar de la cigala i la formiga, o de  Pere i el llop? En el dia d’avui els infants coneixen les versions modernes d’aquests relats tractades per autors de l’actualitat, però el mèrit el mereix aquest individu quasi anònim que es perd en la foscor del temps del qual en prou feines en recordem el nom: Isop. 

Retrat i portada de les Faules d’Isop impresa a Barcelona el 1803

Catalunya es veu que històricament ha estat un país donat a les faules, a mi no em fan fred ni calor, segurament perquè de petit ja no me’n varen llegir, però en el dia d’avui no puc negar la seva importància i més a casa nostra on es feren molt populars i en unes èpoques se’n composaren moltes. Avui els trobem uns textos en excés ingenus, però segles enrere eren alta literatura, autèntiques paràboles no religioses on amb rigorosa moral s’exemplificava el bon camí a seguir en conducta social. La prova de l’èxit que sempre han tingut a Catalunya son les reculades publicacions que ja trobem de les Faules d’Isop. Una primera traducció al català data de 1550 amb el títol: “Llibre del Savi he Clarissim Fabulador Ysop” imprès a Barcelona. Posteriorment en l’època barroca no es coneixen gaires edicions, la literatura mística de devocionari pietós suprimí les restes moralitzadores paganes del renaixement, però a les acaballes del segle XIX amb la Renaixença Catalana, la recuperació de textos antics catalans, Antoni Bulbena Tosell el 1893 i posteriorment Ramón Miquel i Planas de qui ja em parlat, reimprimiren les Faules d’Isop en català en dues edicions molt acurades i apreciades pels bibliòfils. Ara bé, la present edició que avui es presenta, és una raresa editorial. Fou publicada a Barcelona en l’estampa de Sierra a la plaça de Sant Jaume el 1803, una època en que poc interessava aquest tipus de literatura si no entenem el fet com un ressorgiment cultural fruit del neoclassicisme a Catalunya, en que es tradueix a la nostra llengua una obra cabdal que durant segles havia estat oblidada.   

Aquest llibre conté un resum de la suposada vida d’Isop, amb una xilografia al boix que representa l’autor de cos sencer fruit de la fantasia, presentat com un personatge grotesc, geperut de peus grossos, i possible inspirador de qualsevol relat fantàstic. Però amés d’aquesta xilografia conté un seguit de vinyetes que il·lustren cada una de les faules que conté el llibre, fet que el converteix en un dels llibres més il·lustrats de l’època. Aquestes vinyetes però foren realitzades per artistes de segona categoria, amb un regust popular, però amb un traç, una concepció de l’espai i un contrast entre el blanc i el negre que els hi donen una aparença molt moderna que s’avancen cent anys en la història. La majoria d’aquestes xilografies podrien passar per noucentistes. En aquestes nombroses il·lustracions i el català prenormatiu i arcaic que està traduït el llibre rau la singularitat de la edició, però el verdader interès de l’obra és en entendre com en un moment com aquell, en que la Revolució Francesa havia convulsionant tot Europa, a casa nostra hi ha interès per traduir i reimprimir Faules de l’antiga Grècia. Evidentment es un gest impulsat pel moviment de la il·lustració juntament amb les noves idees neoclàssiques vingudes de França, la simple portada amb les corones de llorer ja ho diuen tot. Llibrets com aquest amb simples cobertes de pergamí sense cap títol foren la modernitat en uns pocs anys de principi del segle XIX, fins a la restauració de l’absolutisme borbònic després de la guerra de la independència. En aquestes anades i vingudes de la història que sempre es repeteixen, cal aprofitar les poques coses sinceres i bones que queden per les generacions posteriors, ja que la ignorància i la barbàrie tot ho poden i pe desgràcia sempre perviuen. 

Xilografies de factura simple però molt moderna, quasi noucentista.

Exemples de les xilografies de les Faules d’Isop en català, Barcelona 1803 

 

Exemple d’una faula d’Isop traduïda i re interpretada en català el 1803

Baltasar Gracián, el Maquiavel aragonès desconegut i últim tractadista polític :

Baltasar Gracián, (1601-1685) és prou conegut dins la història de la literatura espanyola com un dels màxims exponents del barroc, però sobretot feu el salt a la fama mundial quan al S. XIX Schopenhauer el va reclamar com a progenitor ideològic en molts aspectes de la seva filosofia, i traduí alguna de les seves obres a l’alemany, despertant així la curiositat europea cap aquest aragonès desconegut. Poc després Nietzsche, afirmava “Que Europa no havia produït mai res més fi ni més delicat en subtilesa moral que l’obra de Gracián”. Així doncs ens trobem davant d’una magna obra produïda per un jesuïta aragonès valorada a tot el món culte i poc menys que ignorada a casa nostra. A dia d’avui molts escrits de Gracián són tinguts més per assajos filosòfics que no pas per textos literaris, tal i com van ser concebuts. Entre tots ells l’obra més coneguda és el “Criticón”, però no parlarem d’aquest tot i que ocupa bona part del llibre de la seva obra completa que avui es presenta; editat per Pablo de Val a Madrid l’any 1664, és una edició poc corrent i de les primeres obres completes que se l’hi publicaren. El que m’interessa són les seves obres considerades menors, assajos entre polítics i filosòfics amb una forta vocació literària.  Els més importants són  “Heroe” (1637), “El Político” (1640), “Arte de ingenio tratado de la agudeza” (1642), “El Discreto” (1646), “Oraculo manual y arte de prudencia” (1647), “Agudeza y arte de ingenio” (1648), entre d’altres, a part de les seves obres purament literàries. 

Baltasar Gracián ( 1601- 1658 )

Aquestes obres en part són escrites amb uns objectius formatius en forma de manual pels governants, recollint la tradició dels textos clàssics amb màximes de bon govern, però la obra de Gracián deu molt a Maquiavel i posteriorment a Baltasar de Castiglione, amb les seves obres El Príncep i El Cortesà. “El Político” de 1640, està clarament inspirat i dedicat al rei Ferran el Catòlic, qui Gracián defensa com el més gran governant que ha tingut la península Ibérica, per les seves virtuts, dots polítiques i honradesa.  Aquí, sense pretendre jutjar el llarg i convuls regnat amb intermitències que gaudí Ferran II, ponderem els elogis que l’hi fa Gracián, posant-lo com exemple pels futurs governants.

Sentint parlar els polítics d’avui, omnipresents als mitjans de comunicació, sovint em pregunto quanta literatura clàssica sobre història i filosofia hauran llegit. Jo clarament dedueixo que molt poca, la immensa majoria. Però estic convençut que la edat filtraria aquestes meves sospites. No crec que polítics d’una certa edat no hagin llegit El Princep, la qüestió és com han aplicat els coneixements adquirits, estafant i corrompent-se. Però sí que dubto molt que els polítics de texans i samarreta hagin llegit L’Heroi o El Polític de Gracián, en canvi estic convençut que coneixen a la perfecció totes les idees de Marx. De totes maneres els joves que es dediquen a la política actualment són molt mes formats acadèmicament que els de certa edat, però jo els aconsello que si realment volen accedir a regir un govern el mínim que haurien de fer és conèixer amb profunditat la biografia dels seus predecessors i com els ha jutjat la historia. Què millor que els consells, les critiques i els amonestaments dels qui els segles han posat dalt d’un pedestal com a ments clarividents que han guiat la humanitat. Gracián des de la humilitat de la seva vocació jesuítica s’ha guanyat un lloc només escrivint els seus pensaments, i encara amb repressions i censures. Actualment tot polític més o menys retirat escriu les seves memòries, amagant tot el que serviria per no repetir-ho i el delataria com a corrupte, en canvi escriuen exalçant les seves tasques vulgars i òbvies, donada la seva posició. En contrapartida els filòsofs i caps pensants del moment també prefereixen sortir a tertúlies televisades molt ben remunerades i escriure columnes d’actualitat a la premsa en lloc d’anònimament delatar l’esperit d’indignació de l’època per posar-hi remei, no per denunciar res, ja que tot el que es pot denunciar ja s’ha fet o és previsible. El que cal és tornar a construir confiança en una classe política desacreditada amb motius, i els polítics ja han demostrat que no tenen la capacitat de fer-ho, sigui per manca de capacitat, de cultura o per pròpia vanitat. Antigament les elits intel·lectuals a l’ombra dels “Prínceps” eren qui aconsellaven i tenien el poder fàctic, en canvi des de fa una colla de dècades, els polítics assessorats pels anomenats càrrecs de confiança, han arraconat de l’escena governamental els pensadors i intel·lectuals abans esmentats. El poder l’ha d’ostentar qui te la capacitat i no te les ambicions humanes, reprimides pel sedàs cultural abandonant tota “villania”...       

1er volum de les obres completes de Baltasar Gracián, Madrid per Pablo de Val 1664

Dedicatòria de Gracián de la seva obra completa. 1664