El títol verdader del llibre presentat avui és: “ La iniquitat de Casp i la fi del comtat d’Urgell-Estudi
històrico-polític – ” publicat per l’arquitecte, historiador i polític
Lluís Domènech i Montaner al 1930. El nom de l’obra ja transmet les intencions
nacionalistes de l’autor, gran impulsor de la renaixença catalana i prohom de
la pàtria en totes les seves vessants, però perquè parlem avui d’aquesta obra?
M’ha fet gràcia fer una petita reflexió històrica sobre un fet succeït en un
passat, ja molt llunyà, però que indiscutiblement ressona en la realitat del
moment present.
Portada de La Iniquitat de Casp de Domènech i Montaner 1930 |
Amb les incerteses polítiques dels últims mesos, amb el 155 suspenent
l’autonomia, càrrecs electes empresonats i d’altres donats a la fuga, cal
pensar que estem en un final de període ontot pugui tornar a una relativa
normalitat. Però no és així, com s’ha dit milers de vegades la història es fa
en moments de conflicte, canvis i és escrita pels vencedors. Jo no tinc tan
clar que tot el succeït darrerament sigui un canvi històric tan rellevant com
se’ns vol fer creure. Sortir del foc per caure a les brases no és la solució
pels conflictes, ni tan sols pels polítics, els quals mai s’han arreglat fent
política, una altra mentida del tot acceptada socialment.
La història és molt més justa que la pròpia justícia, ja que tracta i
jutja fets consumats i provats. A més, la història no és cega; mira enrere per
aprendre i es va tornant cada cop més sàvia. La Justícia, per contra, és del
tot cega i com a tal s’ha de deixar portar per qui la duu de bracet o li
murmura paraules a cau d’orella. D’uns anys ençà, sembla que igual que la
justícia, la història també s’ha posat al servei dels polítics, com un
instrument més per convèncer a les masses de la legitimitat de les seves
propostes. Per més lleis de la memòria històrica que es facin mai es repararan
els greuges passats. Tot és una faràndula per tenir el poble content i
enganyat, el “panem et circenses” d’avui. Les lleis no reparen els danys
causats fa quatre dies en casos com els afers de les armes de destrucció
massiva inexistents, ni les guerres que s’hi empararen, ni els governants que
ens varen mentir a tots. Igual com tampoc posen final a les trames de corrupció
política a pesar de la moció de censura reeixida. Cap expresident de Suárez
fins a Rajoy, ha experimentat que és sentir-se privat dels seus béns “guanyats”
de formes il·legítimes o romandre empresonat. Dels centenars de casos de
corrupció que s’han descobert, fan creure que la justícia actua tancant només
desenes de persones, que en sortir trobaran el patrimoni “legítim” intacte.
Només aplica la confiscació de béns i comptes amb interessos als ciutadans que
amb penes i treballs arriben a final de mes. Que poc que ha canviat la nostra
societat històricament: hem guanyat en tecnologia, confort i comunicacions,
però no ens hem fet més savis malgrat
posseir tota la informació a l’abast. La nostra societat, en afers polítics,
estigué més lluny de l’època medieval després de la revolució francesa que no pas
en l’actualitat. Mirant amb uns ulls del tot abstrets, encara vivim en l’edat
mitjana, on la noblesa es compra amb el diner i la política continua en mans de
la mateixa minoria social.
L’època medieval potser ens demostra ser menys bàrbara del que ens l’han
pintada; efectivament feien política amb guerres i assassinant a traïció, amb
aliances secretes i complots, però la seva ingenuïtat i les creences religioses
els impedien tergiversar la realitat i canviar els noms a les coses. La gent no
coneixia la realitat per la qual lluitava, però potser és millor que lluitar
per un relat ben explicat d’una mentida. A l’enemic se’l combatia, no se li donava la mà per desprès
empresonar-lo, ni s’anomenaven cops d’estat a revoltes populars. La honradesa
en els desafiaments polítics era la norma, no l’excepció com en l’actualitat.
Això sí, es vessava més sang, però la sang donava color a un conflicte, que
sense ella, les imatges no commouen a ningú.
Arbre genealògic dels pretendents a la corona d'Aragó |
El cas del Compromís de Casp n’és un exemple antic amb paral·lels plenament
actuals. La paraula iniquitat pot tenir com a sinònims: maldat, injustícia o
pecat. Casp per Catalunya fou un compromís injust i nefast, no obstant això fou
acceptat. Quin remei! S’acabà amb la dinastia reial Catalanoaragonesa i
s’imposà una nova dinastia castellana a tot el territori de la corona d’Aragó:
els Trastàmara. No respectant la voluntat de l’últim rei, ni els drets
successoris, però tot emmarcat d’una aparent legalitat. L’engany polític no es
posà en evidència fins que el propi rei Castellà es sentí incòmode en les
primeres Corts celebrades a Barcelona, ja que Catalunya era massa parlamentaria
per ell i les Corts limitaven el poder reial comparat amb Castella. El propi
Ferran I, enfurismat enmig del parlament, un dia, aixecant-se va cridar dient: Havia muybienmercado este regnado, e como le
havia costadomás de ochocientas mil dobles de oro. Aquest és el preu que li
costà a Castella comprar el regne de Catalunya, Aragó, València i les Sicílies.
Per aquest motiu, juntament amb l’enllaç matrimonial més tard de Ferran II
d’Aragó amb Isabel I de Castella, Catalunya ha quedat subjugada com a territori
annexionat a la corona castellana, per pactes secrets, compromisos comprats i
capitulacions matrimonials, curiosament amb separació de vens, fet que a
Castella no existia, per tal de primer la seva Reina en front del Rei que la
succeí i sobrevisqué molts anys.
El cas del Compromís de Casp estudiat per Domènech i Montaner és apassionant, d’una complexitat tal que és
digne de ser portada a la gran pantalla, ja que la sèrie Joc de Trons quedaria
curta en intrigues al costat del que brinda la realitat del cas Català.
La història medieval de Catalunya actualment només interessa com a
argument polític i quan és exposada es resumeixen els fets tant en excés que es
perden tots els matisos d’ iniquitat que s’hi enregistren. Domènech i Montaner
en fa un judici, en el meu entendre prou just, donats els sentiments de la seva
època, i aporta una documentació en el seu treball de fonts històriques i
documents prou rellevants, que fan de l’obra un llibre d’història encara
vigent. Contrastant el contingut amb altres fonts actuals no hi ha res a dir,
només que valdria la pena que tothom que es consideri català -i aquí hi incloc
tots els individus que habiten Catalunya-, haurien de saber com va anar aquest
episodi històric entre Catalunya i Castella abans d’agafar partit per cap
causa, encara que només sigui fent una simple consulta a la wikipedia, segur que ajuda a formar-se
una opinió millor pel costat que sigui.
Segell i firma del Compte d'Urgell candidat Català |
Segell i firma de Ferran I D'Antequera, candidat Castellà |
Justificació de tiratge de l'obra i principal causa de la seva ignorància. |
No hay comentarios:
Publicar un comentario