Notes de bibliofília catalana: Bails, un matemàtic de l’ il·lustració reprimit per la inquisició

El Diccionari de reduïdes dimensions i l’Arquitectura Civil en un gros volum en pergamí de Benito Bails

D. Benito Bails, un dels caràcters que més excel·lí durant la segona meitat del s. XVIII a la península Ibèrica, torna a esser una bona mostra de les controvèrsies ideològiques que sempre han aflorat hi ho continuaran fent en aquesta terra.

Com excusa per parlar d’aquest eminent matemàtic, home de ciències i arquitecte, m’he centrat en dues obres seves que entre d’altres conservo a la biblioteca. Possiblement les seves dues obres més rellevants sobre l’arquitectura que es troben dins el seu immens catàleg de publicacions. La primera, que es publicada pòstumament, és el seu Diccionari d’Arquitectura Civil, publicat el 1802 per la viuda Ibarra, heretera de la famosa nissaga de tipògrafs de la cort. I la segona, els seus Elements Matemàtiques, el Volum IX, que tracta de l’Arquitectura Civil. Un extens i complert tractat en 888 pàgines que agrupa tot el saber arquitectònic de l’època. Aquest fou publicat a Madrid per Joaquim Ibarra el 1783 com a un volum més del que havia d’haver estat la seva magna obra dels “Elementos de Matemàticas”, però que mai s’arribà a completar. El volum de l’arquitectura Civil, amb la seva entitat i prestigi propi, ha seguit sol al llarg dels segles com el volum IX d’una obra que mai va existir completa. Ara bé, les causes son més que justificades com veurem.

Diccionari d’Arquitectura Civil, de Benito Bails, publicat el 1802 per la viuda Ibarra

Benito Bails, per més que pel seu nom no ho sembli, era català. Va néixer a Sant Adrià del Besos el 1730, fill de descendents de francesos, passà la seva infància i mitja joventut a Barcelona, fins que la seva família l’hi fou més fàcil fer-lo estudiar a la universitat de Perpinyà que no pas a Cervera. Allà, obtingués notables resultats i continuà ampliant estudis de matemàtiques a la universitat de Toulouse. Un cop finalitzats els estudis s’instal·là a Paris, on li esperava un futur més prometedors que a la península. Allà freqüentà cercles d’intel·lectuals i congenia amb D’Alembert i Cordoncet però per fruits de l’atzar i el seu orígens, aconsegueix una feina de secretari amb l’ambaixador fiancés a Madrid i així quan res ho feia preveure torna a Espanya. El 1761 ja es troba instal·lat a la cort de Madrid i el 1763 a causa dels seus coneixements adquirits a França, les seves capacitats i la conjuntura de que s’havia instituït recentment La Reial Acadèmia de Sant Fernando, hi fou admès com a professor i ràpidament passar a regentar la càtedra de matemàtiques. A partir de llavors i amb un futur molt prometedor inicia una brillant carrera que ràpidament queda del tot estroncada. Dos motius en foren la causa, el primer que a partir de 1772, patí una hemiplegia que entre altres trastorns l’impossibilità del tot la mà dreta i fins hagué d’aprendre a escriure amb la mà esquerra, amb la que redactà quasi la meitat de la seva obra. La malaltia l’acompanyà fins a la mort. Però en segon lloc, el fenomen que marca més la seva vida, foren els problemes que tingué amb la Inquisició. Fou denunciat diverses vegades pels qui envejaven la seva posició sense posseir els seus coneixements, fou jutjat i empresonat el 1791 acusat de manca de fe, impartir classes de matemàtiques amb conceptes materialistes, el que avui anomenaríem científics, i el pitjor de tot, posseir llibres prohibits.

Bails, posseïa una immensa biblioteca, comprava publicacions de les acadèmies franceses, angleses i fins i tot alemanyes, amb volums científics que davant la ignorància espanyola eren posats a l’índex de llibres prohibits donada la seva incomprensió en la península. Aquest fet, l’empresonament de Bails, fou una bona sotraga a la seva vida i la causa principal per la qual els seus Elements de Matemàtiques mai s’arribaren a completar. Una altra paradoxa nacional, ja que eren pagats i subvencionats pel mateix govern que el posa a la presó. Gràcies a amistats influents, al final la pena de presó desprès d’uns anys quedà commutada per un desterrament a Granada donada la seva mala salut. Allà, privat de tot menys del seu sou com a acadèmic, una altre paradoxa, torna a fer-se una petita biblioteca i continuà la seva tasca, fins que poc abans de morir al 1797, el deixaren tornar a Madrid, on fins l’últim dia impartí classes particulars a casa seva a una minoria d’escollits, que esperava no el trairien de nou.

Elementos de Matemática, que tracta de l’Arquitectura Civil de Benito Bails 1783

Fins aquí un breu resum de la vida de Benito Bails, un il·lustrat fill de Catalunya que ni aquí ni allà, no se l’hi ha retut l’homenatges més que merescut. Perquè si tot i haver-lo tingut a ell, la península sempre ha estat a la cua d’Europa amb arts i ciències, sense ell, no podríem parlar d’il·lustració científica a Espanya. Fou un personatge que creà escola i deixà una vasta obra publicada que formà diverses generacions.

Una prova n’és la portada del llibre de la Arquitectura Civil de 1783 que avui, presento. Fou propietat del comte de Roncalli, com així ja constar ell mateix a la portada. Juan Miguel de Roncali i Destafanis, comte de Roncali, nasqué a Cadis el 1729, fou un notable enginyer militar espanyol que participà en nombroses batalles, però les seves obres més notables foren les obres que edificà com a arquitecte i enginyer militar. A Barcelona reedificà el front de la muralla del mar amb el portal del pla de Palau i finalitzà el Castell de Montjuich. Al 1771 reordenà el Pla de Palau i construí la façana neoclàssica del palau reial de Barcelona, que s’alçava davant la Llotja i fou destruït el 1875, i com a obra seva més important i original, fou el dissenyador de l’edifici de l’Aduana, obra realitzada entre el 1710 i el 1792, en el mateix Pla de Palau. El front de mar de Barcelona deu la seva monumentalitat neoclàssica del s. XVIII al comte de Roncali i aquest bona part dels seus coneixements d’arquitectura i matemàtiques a Benito Bails. L’un català de naixement i l’altre català d’adopció, ja que el comte de Roncali morí a casa seva a Cornellà del Llobregat l’any 1794.