El gravat Català al Boix a l’exili, el llibre de Pompeu Audivert:

La satisfacció de trobar un llibre conegut que fa temps que es busca, només queda superada per la troballa d’un exemplar el qual se’n ignora l’existència. Rés plau més que descobrir el desconegut, i encara més si és un bell present carregat d’efecte que toca les cordes d’una fibra tant pròxima al que a un l’hi plau. Doncs bé, aquest petit volum presentat avui, és una obra monogràfica dedicada a les xilografies catalanes. Per mi del tot desconegut, i crec que té prou rellevància com perquè l’hi dediquem unes paraules fent alguna reflexió sobre el moment i el lloc d’impressió. 

El Gravat Català al Boix, és un estudi publicat en català a ciutat de Mèxic el 1947, dates que per si soles sobten, tenint en compte que un llibre així possiblement no s’hauria deixat publicar en català a la península. Però la pregunta immediata és si tenia prou mercat de lectors catalans a Mèxic per poder costejar l’edició, i crec que la resposta es troba en la nacionalitat de l’autor. La globalització de la cultura catalana, encara que incipient, s’inicià ja fa molts anys. Pompeu Audivert, l’autor, nasqué a l’Estartit, Girona, a principis del segle vint i emigrà a l’edat d’onze anys cap a Amèrica. El 1927 obtingué la ciutadania argentina i s’instal·là a Buenos Aires com a artista i gravador. Durant la seva vida acumulà nombrosos premis i reconeixements artístics arreu del continent americà, de fet sembla que a tot arreu menys a casa nostre, la terra que el va veure néixer. Un fet singular és que només d’arribar ja formà part d’un grup de catalans establerts a Buenos Aires amb grans inquietuds culturals i vinculat al Casal Català d’aquesta ciutat, molt ben relacionat amb els altres Casals de centre i sud Amèrica. D’aquí provingué l’encàrrec de la redacció d’aquest llibre, de part de B. Costa i Amic, editor català establert a Ciutat de Mèxic, que el volgué presentar en la fira del llibre d’aquesta ciutat de l’any 1946. 

Portada del Gravat Català al Boix de Pompeu Audivert 1946

El cas d’Audivert no és el d’un exiliat polític, com tampoc ho és el de Costa i Amic, editor de la Biblioteca Catalana, editorial que pel seu catàleg d’obres publicades en català a Mèxic fins el 1947 sorprenen per la seva categoria i bon fer. Entenem que els seus lectors immediats eren el gran nombre de catalans que vivien a Mèxic i a tot el continent americà, ja que pel que sembla exportaven més de la meitat de les seves obres publicades, però la pregunta immediata és si gran part s’exportaven cap a la península, sobretot a Catalunya, on era complicat produir obres d’aquesta categoria en català. En canvi era molt freqüent l’entrada de llibres impresos a centre i sud Amèrica, en unes dates de postguerra, les quals la industria tipogràfica espanyola encara estava molt adormida i la catalana pràcticament era inexistent. 

Ara bé, la categoria d’aquesta obra sobta. Audivert recull molta informació d’autors anteriors, sobretot d’Amades, però hi publica xilografies i informació que l’hi envien expressament des de Catalunya fins aleshores no publicada, i aportà molts coneixements propis al ser ell mateix un qualificat gravador especialitzat en xilografies, amés de ser un gran amant i col·leccionista de gravats al boix. 

Exemple de xilografies reproduïdes en l’obra d’Audivert

Catalunya fou un dels països d’Europa més rics amb aquest tipus d’il·lustració popular. Les xilografies estampades de motius religiosos, sobretot sants i verges, aparegueren al final de l’època medieval a centre Europa, la més antiga que es concerva és francesa, trobada a Saint – Ambreuil ( Borgonya ) i data d’entre 1370 i 1380, molts anys abans que aparegués l’impremta de caràcters mòbils de Gutenberg. A casa nostra abans de les aparicions de les primeres obres impreses ja feia anys que corrien aquestes estampes en forma d’auques i jocs de cartes, tots dos elements tant típics del principat. Pompeu Audivert, sense entrar en polèmiques, fa una repassada històrica a les manifestacions xilogràfiques catalanes fent èmfasi en la seva edat d’or, els segles XVII i XVIII, quant la seva popularitat les feu tant presents en la vida quotidiana que tal com esmenta Andreu Batllori en el seu llibre de la Ceràmica Catalana Decorada, els artesans ceramistes, pintors i tallistes de l’època, manlleven els temes i les figures de les nombroses xilografies que circulaven pel país. Un exemple més que evident en són les rajoles d’arts i oficis tant típicament catalanes del segle XVIII, que foren auques xilografiades monocromes abans que rajoles policromades. 

L’ importància de la xilografia catalana en tant que com a il·lustració ha decaigut totalment des de que Audivert publicà el seu llibret. A la primera meitat del segle XX encara eren nombrosos els volums il·lustrats amb aquest procés, ara han quedat com a joies bibliogràfiques, testimoni d’un passat gloriós i d’una impremta nacional popular amb tot el sabor artístic de la terra.    

Auques i goigs amb reproduccions xilogràfiques

Ressenya d’Audivert en la solapa del llibre del Gravat Català al Boix