Notes de bibliofília catalana: Higini Anglès i la música a Catalunya fins al segle XIII

Les meves mancances en coneixements musicals específics en aquest període, em faran tocar el tema tangencialment, però aquí es tracta de llibres i no de música, tot i que en aquest cas d’un llibre cabdal per l’historia de la música a casa nostre. Publicacions com aquesta, que veié la llum gràcies al mecenatge de l’Institut d’Estudis Catalans el 1935, és el primer gra de sorra en l’estudi de la música antiga a Catalunya. Aparegué durant el fructífer període previ a la guerra civil, conformant el teixit que aquells anys feu florir culturalment en totes les disciplines la cultura Catalana, i la musicologia no en fou pas una excepció. Possiblement aquesta obra culmina de manera científica i rigorosa la recerca d’un passat musical que la Renaixença de finals del segle XIX no va saber completar. Amb la recopilació i l’estudi de tots els documents musicals conservats a Catalunya des de l’època visigoda fins el segle XIII s’inicià la redescoberta d’una identitat pròpia també en el terreny musical, però durà poc. Durant tots els anys de la dictadura el nostre país, musicològicament parlant, s’apartà del rumb que prenien la majoria dels estats d’Europa, i un treball com el presentat avui caigué en l’oblit, relegat a uns pocs estudiosos posseïdors d’un exemplar d’aquest volum.

Manuscrit de pergamí del S. XIII d’escriptura neumàtica sobre pauta.

L’obra d’Higini Anglès posà Catalunya en aquella època al nivell que l’hi corresponia dins aquest camp d’estudi concret, però per qüestions polítiques s’anà relegant aquesta obra en pro d’altres estudis similars però d’altres àrees geogràfiques de la península, així naixeren els: “Monumentos de la Música Española” obra també magna dirigida pel mateix autor, però ja sota el mecenatge del regim de Franco. No fou fins en els anys previs a la transició democràtica que s’intentà recuperar l’obra de: la Musica a Catalunya fins el Segle XIII però no fou fins el 1988 que no n’aparegué al mercat una reedició per tal de donar a conèixer a un major nombre de públic aquesta obra cabdal. En aquestes dècades aparegueren estudiosos interessats en la música antiga, realitzant investigacions que aportaren noves llums mostrant un passat musical molt més ric del que es podia pensar. Aparentment es feu justícia a l’obra d’Higini Anglés, però en realitat no fou així. Com és típic de la nostra època , el parasitisme també feu estralls en l’estudi de la música medieval a Catalunya, i Anglès havia estat massa vinculat amb les institucions de la dictadura com perquè se l’hi reconegués cap mèrit, a pesar de que la seva única creença i política fou l’estudi de la música. Així dons sorgiren un sense fi de musicòlegs amb més o menys títols, que es penjaren les medalles fent noves publicacions i estudis monogràfics variant punts i comes a la magna obra d’Anglès, però en el fons tots bevien de la mateixa aigua i extreien pedra de la mateixa cantera. Les bases foren donades i tothom proseguí a partir del que havia deixat l’Higini Anglès.

Anglès havia nascut a Maspujols (Tarragona) el 1888, estudià Filosofia i Teologia, prosseguí els seus estudis musicals a Barcelona ja ordenat sacerdot, amb els professors: Josep Mª Cogul, V. M. De Gibert, J. Barberà i F. Pedrell. Passà a dirigir des de el 1917 el departament de Música de la Biblioteca de la Diputació de Barcelona. El 1923-24 feu una estada a Alemanya ampliant estudis de Musicologia i en tornar el 1927 fou nomenat professor del Conservatori del Liceu. Entre el 1936 i el 1939 s’exilia a Alemanya, i en tornar acabada la guerra és nomenat acadèmic de nombre de la Real Acadèmia de San Fernando, i posteriorment nomenat director de l’Institut Espanyol de Musicologia des de la seva creació el 1943, el 1947 fou investit president del “Pontificio Instituto di Musica Sacra” de Roma i durant tota la seva vida treballà editant nombroses col·leccions d’obres sobre musicologia i transcripcions d’originals divulgant els tresors que dormien en els arxius.

Portades de La música a Catalunya dins al Segle XIII d’Higini Anglès, primera edició de 1935 i segona de 1988

La qüestió no és perquè ens interessa estudiar la música del passat, la resposta per tota persona mínimament intel·ligent és obvia. Per mi la pregunta clau és perquè ens fascina la música del passat. Aquesta antiguitat medieval la qual ens queda tant lluny i tant a prop a l’hora. Un excés de Cultura i Urbanitat com el que s’està patint en el moment present propicia un gust que tendeix cap al que és simple, senzill, primitiu però autèntic; I què és més autèntic que l’origen, quan la finalitat era la transcendència i l’objectiu explicar-se la vida. La nostra cultura reneix en l’època medieval, però la nostra música hi neix, neix de l’ombra del silenci.

Tinc el pressentiment que en l’actualitat, tips de tanta harmonia (masses notes a l’hora durant masses segles) els individus que viuen la música des d’un punt de vista més intel·lectual busquen els origen en les melodies simples, sintètiques i primitives, això els acosta a la música antiga. Per contrapartida els altres individus que viuen la música des d’un punt de vista més instintiu, potser inconscientment, però també busquen els orígens en els ritmes simples, sintètics i primitius, pel que involuntàriament tots els sorolls sentits avui dia en les discoteques, en el fons també s’acosten a la música antiga. Suposo que tot segueix un cicle més de l’historia, però la clau que posseeix cada individu per controlar el seu propi destí és conèixer i qüestionar el perquè de les coses i obrar en conseqüència. La música materialment parlant és i ha estat sempre d’una inutilitat aclaparadora, però espiritualment ha comunicat mons, ha obert les portes de l’ànima, del conscient i del inconscient, és la manifestació artística més antiga de l’home i a la vegada la més intangible, amb una història més recent que les altres. Per paradoxal que sembli fou la primera en aparèixer sonorament i la última en manifestar-se plasmada sobre un suport material per poder-la estudiar i re interpretar. Hi ha quelcom de màgic en escriure els sons amb tinta i una punta seca sobre pergamí, però aquest miracle és el nostre origen musical, ideat per uns homes perquè els que vinguessin després poguessin reproduir fàcilment els sons que posen en contacte lo humà i lo diví, o diguem-ne la consciència de la condició humana. Una recerca que no acabarà mai a la que ens apropa la música antiga.