Coherència en l’ interpretació Musical. El gregorià no sentit i adulterat:

Tinc la sort de ser melòman, un bon amant de la música amb majúscules, però a la vegada pateixo la desgràcia de també ser músic. M’agrada dir que soc amateur ja que no hi faig dedicació plena, òbviament, però després de quasi trenta anys estudiant i vivint entre conservatoris, escenaris i esglésies, trobo molt normal que em paguin per fer d’intèrpret d’un art que m’embadaleix. Dic això, no per vanitat, sinó perquè s’entenguin les paraules que venen a continuació, ja que a lo millor poden ferir la sensibilitat d’ algú que es consideri músic de veritat.

De jovenets els pares ens matriculen a un sense fi d’activitats extraescolars, i un dia o un altre toca una escola de música o un conservatori. Allà s’aprèn el que en la meva època era la solfa i actualment en diuen llenguatge musical. Segueixen un o diversos instruments, i després harmonia, acústica, formes, acompanyament, història de la música i un llarg etcètera que teòricament forma al jove en aquest art. Però en tot el reguitzell d’assignatures que formen el pla acadèmic, mai n’he vist una que es digués criteri musical, o evolució cultural de la música. Per tant no m’estranya que acabats els estudis superiors a l’ESMUC hi hagi músics “professionals” que escoltin per plaer Hip hop o reggaeton per dir alguna vulgaritat entre els mil sorolls que s’escolten avui dia com a música popular. Aquestes “músiques” tenen el seu lloc social, històric i cultural, però no els hi correspon ser la musica d’una persona formada i culta en aquest camp, quan això succeeix, s’aprecia una disfunció cultural important en la societat, fet que actualment trobem cada vegada més freqüent. En el meu entendre és com si un gourmet, que ha estudiat profundament cuina, i exerceix de crític degustant els millors plats com a professió, per plaer personal necessites una hamburguesa del McDonald’s cada dia per sentir-se normal. Es pot entendre algun dia per experimentar i comparar, però si en menja diàriament, potser no sap aplicar els seus coneixements a la manera d’alimentar-se, o senzillament no ha aprés a distingir el que és bo de veritat. 

Oda per la benedicció de l’aigua d’un ritual del S. XVII. Imprés a dues tintes. Un melòman al veure una pàgina així encara que no l’hi agradi s’emociona.   

L’anima del músic, i de l’artista en general també s’ha d’alimentar, però de manera raonable, elegint bé els aliments i fent bon us d’ells utilitzant la raó, aplicant els coneixements adquirits i el pòsit de l’experiència cultural i històrica per fer camí cap endavant. No se’n fa rés de donar molts coneixements i estudis a uns joves per que sàpiguen com interpretar una cosa que en la seva gran majoria no senten. Interpretar és sentir i és viure el que un està fent, el públic ho ha de notar a pesar de que per qui sent l’art en la seva interpretació poc l’hi ha d’importar què senti el públic. Intentar vendre un producte és entrar en el mercat de l’art i no te rés a veure el fet de que una cosa es vengui amb que estigui ben feta. Ara bé, el que per mi és important de la qüestió, és la relació entre l’ intèrpret (en aquest cas músic, però aplicable a qualsevol mena d’artista) amb el públic. La relació artista – públic, actualment queda sintetitzada amb la d’artista – client o comprador. Tot intèrpret que es consideri professional vol guanyar-se la vida i el reconeixement amb el seu “art”, per tant ofereix un bé de consum, i no sempre la societat està preparada per consumir dosis tant grans de cultura. Un exemple en són els propis intèrprets, que en la majoria dels casos consumeixen en el seu temps de lleure poquíssima musica de l’estil que intenten produir. 

El paper de l’ intèrpret musical en la societat no és ser un “artista reconegut” sinó posar els seus coneixements i habilitats al servei de la seva passió, la musica, per tal de fer reviure una experiència estètica, fer-se-la seva i saber-la transmetre a qui l’hi interessi, fent reviure així un patrimoni artístic fruit de la humanitat que al ser immaterial no podem gaudir en tant que no es reprodueixi.   

Diuen que Mozart sentint una sola frase gregoriana d’un himne va dir que aquelles notes contenien tot el saber i l’essència de la música occidentals. No sé si es pot dir tant, però si que podem afirmar, sense cap mena de dubte, que la música de forma enllaunada (enregistrada) és de les manifestacions artístiques més consumides per la nostra societat. Estadísticament s’escolta música al cotxe, a la feina, en restaurants i bars, cinemes i un llarg etcètera, evidentment també a casa i en les sales de concert en directe. Si mirem el nombre d’hores que representen en un any , segur que són moltes més que no pas les que em visitat museus o galeries d’art. En canvi la música que s’escolta majoritàriament és de la més gran vulgaritat. No direm popular com a “Pop” exportada d’altres cultures amb denotacions socials concretes, sinó senzillament vulgar ja que qui l’elegeix no té els criteris ni els paràmetres clars des de un punt de vista teòric i cultural del que està escoltant. La culpa no és seva, no té els coneixements per elegir amb criteri, però qui si els te és qui ha passat anys estudiant en un conservatori, i curiosament l’immensa majoria d’aquests a l’hora de sortir amb els amics menja aquella hamburguesa de sorolls putrefactes amb la més gran incoherència, contra tots els principis del que han estat estudiant. Això demostra que o bé el sistema falla, cosa molt possible, o que és més fàcil adquirir coneixements que no pas viure amb coherència amb ells. En la música com en la majoria de coses guanya democràticament per nombre la massa vulgar en front d’una minoria més selecta. Però això no ens ha d’estranyar, sempre ha estat així, i sembla que ho continuarà sent. La prova està en que totes les obres d’Art cultes sempre han tingut com a destinataris la Divinitat o unes minories elitistes. La paradoxa és veure com ara que la cultura s’ha democratitzat i tothom hi té accés, una gran quantitat de població elegeix lliurement viure en l’ ignorància. Hauríem de revisar les llibertats de la nostra societat perquè porten inevitablement a la decadència. 

Ritual Gregorià de 1634, un Vespral de 1750 i un Gradual de 1724, tres exemples de la tipografia musical d¡aquella època, molt lluny ja de l’edat mitjana.

Un músic que amb coneixements, dots i criteris espera el reconeixement del públic per interpretar música culta (que no clàssica, musica culta des dels inicis de la humanitat fins els nostres dies) i en realitat en l’ intimitat  consumeix un producte d’extrema vulgaritat, el que està fent és dissecar la verdadera música que interpreta com a mercenari que ven interpretació impostada a canvi de diners, per tant és un estafador que vent el que no sent. Encara hi ha casos pitjors, compositors i directors que per apropar uns estils de música a qui no els hi interessa, fan fusions d’obres reconegudes amb sorolls pròxims als oients a que van destinades. Quelcom semblant seria l’idea d’apropar determinat públic a un Museu, emprant la solució de posar-hi barra lliure amb shows de senyoretes, segur que s’omplirien les sales, però no per això ningú miraria els quadres de les parets, i encara menys els gaudiria. 

En molts casos en l’actualitat els fins malmeten el medi, això passa amb la música i passa en qualsevol altre manifestació artística que te la necessitat de vendre’s. Sort que l’enginy humà ha inventat com plasmar moments històrics , imatges i sons sobre suports que permetran tornar a gaudir, recuperar i restituir el que la pròpia acció humana ha degradat. He recordat una conferència que vaig fer fa anys sobre l’acció humana en la destrucció del patrimoni, i la conclusió fou que construïm per destruir i tornar a començar aquest sicle que mai acaba. Sort en tenim del paper, tant fràgil i tant durador a l’hora, suporta idees, imatges, i fins hi tot suporta música.

Música que avui ja no podem interpretar en la seva essència. Un mossèn parlant d’interpretació musical sacra va afirmar que un no creient al no sentir el que canta, no ho podia interpretar tant bé. Jo després de donar-hi moltes voltes, crec que s’hauria de dir diferent, un bon intèrpret pot arribar-ho a interpretar més bé, però no serà tant sincer. La veritat en l’ interpretació de l’Art és un camp quasi inexplorat...  

Dos exemples del Pange Lingua, un exemplar del S. XVII i un altre de mitjans del S. XVIII. Qualsevol hi aprecia les diferències i evolucions que són evidents

Les imatges exposades avui de tres llibres, un Ritual Gregorià de 1634, un Vespral de 1750 i un Gradual de 1724 són una simple i modesta mostra de com un determinat tipus de música, la gregoriana, que en principi es ven que no s’ha modificat des dels principis de l’església, ha evolucionat tant en forma, en suport com en contingut. Però segurament sense els manuscrits i posteriorment impresos que se’n feren no hauria arribat fins als nostres dies, en que experimenta una lleu recuperació per escoles especialitzades i col·lectius minoritaris. El gregorià és la pedra fundacional de totes les músiques de la civilització occidental, però aquest també s’ha vist alterat al llarg dels segles. Per qui conegui els himnes poso uns exemples perquè es vegi la progressió de les melodies de modals cap a tonals, procés que s’ha vingut fent des de l’edat mitjana fins avui. Recuperar aquest testimonis i molts d’altres del passat en totes les seves etapes històriques i divulgar la seva existència i la seva importància per el paper que han desenvolupat en la formació de la nostra societat, crec que és una missió en la qual tots hauríem de col·laborar. 

Per acabar, tornant a la interpretació de la música, diré que qui teòricament no la pot interpretar al no sentir-la de manera sincera, com per exemple el misticisme del gregorià, diré que aplicant les últimes declaracions del Sant Pare Francesc on diu: “Que no és necessari creure en Deu per ser una bona persona, en certa manera, la idea tradicional de Deu no està actualitzada. Un pot ser espiritual però no religiós (...) Algunes de les millors persones de la història no creuen en Deu, mentre que molts dels pitjors actes s’han fet en el seu nom”. D’aquesta afirmació, que en altres temps podia conduir a la foguera, n’ extraiem que l’espiritualitat és el que dona la transcendència en els actes que realitzem, i la convicció d’uns coneixements i la coherència en la vida d’un mateix, donen el punt de distinció que permet ser conrat en fer les coses, siguin les que siguin, entre elles interpretar música encara que un no la senti. 

El Veni Sancte Spiritus encara avui interpretat sense gaires canvis.