Tornant a les coses series i transcendents,
crec que fer paral·lels en el temps ajuda a veure que: ¡¡ Per més que avancem
no ens movem de lloc !!. Als nostres dies lamentar-se de la situació econòmica
i social que viuen els joves és un tema recorrent, i resulta francament decebent
veure com joves titulats, amb capacitats i aptituds, han d’emigrar per poder
desenvolupar les seves possibilitats. Aquestes Fugues de Cervells, com se les
ha anomenades, en el nostre país venen de lluny. Un cas emblemàtic fou el de
Lluis Vives, del qual tractarem avui, un prohom de l’ humanisme en ple renaixement. Realment hauríem de plantejar-nos
que passa a la península Ibérica, ja que és una situació que s’ha repetit en
masses ocasions de la nostra història.
Quatre exemplars dels Diàlegs de
Vives, tres editats a Valencia en espanyol el 1749, 1788 i 1807, seguits d’un
llatí de Barcelona
Vives neix en un any molt
significatiu, el 1492 a Valencia, una de les capitals de la Confederació
Catalano-aragonesa. Fill de comerciants Jueus conversos en aparença, ja que deu
anys abans del naixement de Vives, l’ inquisició sorprengué la seva mare i
altres familiars en plena litúrgia en una sinagoga clandestina instal·lada a
casa seva. Aquest fet inicià un procés contra la família herètica que el
perseguí tota la vida.
Juan Lluis Vives començà a estudiar a
La universitat de Valencia el 1507 però el 1509 el seu pare veient el rumb que
prenia el procés de la inquisició contra els seus, envià al jove estudiant a prosseguir
els seus estudis a la Sorbona de París per tenir-lo allunyat.
El 1512 acabà el doctorat i es
traslladà a Brujas, (Bèlgica actual) on al no poder tornar, s’hi casà i trobà
feina impartint classes. El 1526 revé la noticia de la condemna del seu pare a
morir cremat a la foguera, juntament amb les restes de la seva mare exhumades
ja que havia mort de malaltia anys abans. No calen comentaris sobre la
intransigència de la inquisició i menys amb diners pel mig, però aquesta manera
de solucionar les coses si que es genuïnament Ibèrica, caracteritzada per ser de
tot menys racional, però amb la delicadesa de la redempció, des de Espanya s’envià
una sol·licitud a Lluis Vives a Brujas perquè tornes a la península a impartir
classes d’humanisme a la Universitat de Alcalà de Henares. Òbviament ell
renuncià per por, però degut als canvis polítics a tota la Europa continental,
ja no hi estava segur i emigrà a Anglaterra. Treballà pel cardenal Wolsey en el
regnat d’Enric VIII i aconseguí instal·lar-se a la cort on establí una ferma
amistat amb Tomás Moro.
En aquesta època s’inicià en els
corrents més innovadors del humanisme però s’enyorava de Lovaina i la seva
gent, sobretot la seva altre gran amistat: Erasme de Rotterdam. Fa goig veure
el nom de Vives entre prohoms de tal magnitud, però hagué de renunciar a la
seva nacionalitat a pesar de ser un Cristià Catòlic Apostòlic i Romà convençut.
Els anys que visqué a Anglaterra aconseguí una posició econòmica i social
important, però al oposar-se al divorci del Rei per les seves creences fent
costat a Moro, juntament amb les ganes de tornar a Lovaina feren que ho perdés
tot. Un cop retornat a Brujas i mig instal·lat, revé la noticia de l’execució
de Tomás Moro, fet que l’hi suposà un fort cop, tant per la seva vida
particular com pel que representava com a pensador i impulsor de l’ humanisme. A partir d’aquí Vives es posiciona contra Enric
VIII, l’incipient església anglicana i la reforma que es propagava pel
continent. Utilitzà la seva influència amb Carles V, però les seves cartes caigueren
en mans d’espies, i al veure que la seva vida corria perill es retirà de la
vida política activa dedicant-se a escriure i a una vida retirada més
intel·lectual. Sàvia decisió en el meu entendre que sense haver d’arribar a
aquests extrems s’hauria de repetir més sovint. Visqué fins el 1540 morint a
Brujas.
Portades de les dues Introduccions a
la Saviduria de 1779 i de 1791
El que més ha transcendit ha estat la
seva obra escrita, la seva vida fou apassionant, però les seves obres tenen una
profunditat i saviesa que fins i tot en el dia d’avui no són ben digerides. Fou
reformador dels plans d’estudi de les universitat s de tot Europa, traductor i
comentarista d’ Aristòtil, amés de pare i divulgador de l’ humanisme com a
corrent filosòfica a casa nostra, sense que mai hi podes tornar a posar els
peus. Una mostra més de la gratitud típica de la nostra terra, privar de tot a
qui tot ho mereix!.
Les ensenyances de Vives s’introduïren
tard i molt paulatinament a la península, generalment amb els primers llibres
impresos en llatí en edicions molt reduïdes destinades a minories, però al S. XVII
i sobretot el S. XVIII amb la il·lustració que recuperà els ideals dels
humanistes es feren edicions en llangua vernacula de les obres de Vives més importants.
Conseguiren fer-se molt populars algunes obres com els famosos Dialegs. Posteriorment fou reivindicat
com a gran gloria nacional, ¡¡¡Ironies de la Història!!! Segurament si en vida hagués
tornat a Espanya hagués acabat a la foguera i cent cinquanta anys després es reimprimien
frenèticament els seus llibres.
De les seves obres tinc en gran
estima una petita col·lecció de diverses edicions dels seus Diàlegs, dels quals
es reprodueixen les portades, son simples enquadernacions en pergamí d’època,
però en canvi els Llibres de La
Introducció a la Saviduria que mostro, son enquadernats en pasta espanyola
i perfecte pel que fa a la seva conservació, però no es publicaren en espanyol
fins el 1779 i el 1791.
Hi ha moltes altres obres interessantissimes
de Vives que es troben en edicions modernes, però La
Introducció a la Saviduria encara no es troba en català i es una obra
cabdal. Una mostra més de les nostres mancances....
