D’en Ramón
Miquel i Planas s’han dit moltes coses; nosaltres ja tenim una entrada al blog
del 2 de gener del 2014 dedicada a algunes de les seves publicacions i avui ens
centrarem en un dels seus últims llibres, una petita joia bibliogràfica per
l’idea que la va concebre. Miquel i Planas, ja en una etapa madura de la seva
vida, en un moment ple de passions anti noucentistes, de crítiques agosarades
al seu temps, -actitud sincera i massa freqüent en els homes que no pertanyen a
la seva època,- publicà un llibre del tot noucentista, tant pels conceptes, com
per la realització material. La Llegenda
del Llibreter Assassí de Barcelona va veure la llum el 1928, fruit d’uns
treballs previs i estudis rigorosos duts a terme per l’autor anys abans, però
tant la idea del relat del llibre, com la seva manera científica de ser
exposat, igual que la pròpia composició formal i artística de la obra,
il·lustrada per D’Ivori, són un clar reflex de l’estil noucentista, que en
contraposició del modernisme de la dècada anterior, tant havia criticat Miquel
i Planas.
 |
|
Portada de La llegenda del llibreter assassí de Barcelona, de Ramón Miquel i Planas 1928
|
Amb aquest
volum en octau, però gruixut, amb una tirada de 525 exemplars, Miquel i Planas
volgué escriure una pàgina més del llegendari català, però ho feu mirant més
enllà de les nostres fronteres. Llegendes semblants, amb personatges obscurs,
avars i amb greus trastorns psicològics, que es veuen induïts a cometre
assassinats, n’hi ha a pràcticament totes les cultures d’Europa. La sobrevaloració
dels objectes, l’afany de col·leccionisme i el gaudi de la possessió, es troba
estretament lligat a la cultura occidental, sobretot a partir de la revolució
francesa, en una política capitalista d’una simulada igualtat, una legalitat en
venda i una fraternitat inexistent. Ara bé, el cas del llibreter assassí de Barcelona, és la història d’un home obscur,
que centrant la seva vida en la possessió de llibres estranys arriba a cometre
crims terribles. Avui dia l’argument de l’obra no ens aporta res de nou, quant
estem saturats de novel·les que tracten de crims similars, però el cas de
Miquel i Planas és exposat d’una manera del tot diferent. El propi pròleg, en una
carta dedicada a Rafael Patxot, ja ens explica la fi del llibre. Per tant qui
només busca el contingut de l’obra, a la pàgina 27 ja la pot deixar i
estalviar-se les 289 restants. L’important de l’obra és com s’ha argumentat la
pròpia llegenda, com s’estudia l’evolució d’aquesta des de la seva primera
aparició impresa en un relat aparegut a París a la “Gazette Des Tribunaux” de forma anònima el 1836, la posterior
intervenció de Mr. Charles Nodier i totes les variacions de la llegenda que
varen córrer per les impremtes de tota Europa durant el segle XIX, quan la
bibliomania es posà de moda. La manera d’exposar l’obra és el verdaderament
modern i juntament amb la presentació i les il·lustracions fan que l’edició
catalana esmentada sigui la de referència i definitiva de l’obra.
En el fons,
però, seguir el fil històric d’una llegenda per fer més llegenda, o
verificar-la, també és falsificar la història. Miquel i Planas volgué ampliar
el llegendari català amb un relat aparegut a París ambientat a Barcelona, però
no sabem si hi havia cap fonament de veritat en tota la història, la prova està
en que Barcelona, tot i haver estat una ciutat rica amb editorials i
llibreries, en queden ben pocs vestigis. La ciutat últimament ha perdut aquesta
aureola cultural que tenia, quan d’una dècada ençà només han fet que anar
tancant llibreries de vell i d’antic. Potser la Ciutat Comtal fou una Meca pels
bibliòfils de finals del segle XIX i principis del XX, però tot s’ha esvaït.
Miquel i Planas encara respirà aquell ambient i col·laborà molt activament a
mantenir-lo, però amb ell i la seva època finia una segona edat d’or dels
llibres i els llibreters de Vell. Ara Sant Internet ens permet aconseguir bells
volums que abans podíem palpar, fullejar i fins i tot flairar abans d’adquirir-los.
Ara amb un parell de fotografies a la pantalla d’ordinador i una petita
descripció han de ser suficients per despertar l’amor cap a un llibre. Després
arriben les sorpreses per Correus, unes entusiasmadores, d’altres del tot
decebedores. Però la figura del llibreter amb espai físic o fer petar la
xerrada i passar una bona estona, està en greu perill d’extinció.
Un llibreter
assassí en el dia d’avui és tant absurd com un carter que col·leccionés cartes
abans d’entregar-les, Quant li duraria la feina? Però amb tot no treu que el
llibre de Miquel i Planas, tot i anacrònic i un xic ingenu, és una petita obra
d’art de la bibliofília catalana.
 |
|
Portada interior
de La llegenda del llibreter assassí de
Barcelona.
|
 |
|
Algunes il·lustracions
d’Ivori per La llegenda del llibreter
assassí de Barcelona.
|
