La Cuinera Catalana, el manual de bona cuina econòmica de la nostra terra

En aquests dies de confinament forçat, una mena d’arrest domiciliari, sembla que una de les grans distraccions de la població és passar les hores a la cuina. Preparar plats amb la mainada o deixar transcórrer les hores fent sofregits que en circumstàncies laborals normals serien inviables. El fet de cuinar sembla que s’ha convertit amb el plaer o la distracció de molta gent. 

Jo no puc parlar amb cap autoritat culinària -amb prou feines ho puc fer de llibres- però el paladar el tinc fi, i aquests dies he gaudit com mai d’aquesta febre culinària generalitzada. Això em va fer reflexionar en com el temps intervé d’una manera molt directa en l’elaboració i el gust resultant dels plats que mengem. Aquests dies ha estat com un període de resurrecció de les àvies, i les llars s’han tornat a omplir de bones olors; mai hi ha mal que per bé no vingui!

Sense entrar a la cuina se’m va acudir buscar quins llibres tenia sobre el tema, (mai m’ha atret especialment) però vaig trobar dues sorpreses; el primer, del qual espero poder-ne parlar més endavant, és el: “NuevoArte de Cocinasacado de la escuela de la experiència”, per Juan Altimiras, possible pseudònim de Fra. Raimundo Gómez. El meu exemplar és imprès a Girona per Joseph Bró el 1770, però hi ha edicions de Barcelona de 1758, 1767 i 1856 i una realitzada a Madrid el 1822. Aquest bé de Déu d’edicions d’una mateixa obra, sobretot a Catalunya, (podria haver-n’hi més que desconec) denoten la creixent popularitat de la literatura culinària.

Ara bé, la segona troballa, que és la que avui m’agradaria presentar, és el llibre: La Cuynera Catalana ó sia Reglas útils, Facils Segures y Economiques per cuynar bé, escullidas dels autors que millor han escrit sobre aquesta materia. Llibre imprès a Barcelona, anònim i sense data, però els estudis han documentat que fou imprès el 1835. El que m’ha captivat d’aquesta obra en primer lloc ha estat el fet que sigui escrita en català. Hi ha molt poques obres de la primera meitat del segle XIX en la nostra llengua; per aquest motiu aquest període s’ha adscrit a la decadència literària de Catalunya. Una obra com aquesta, sense cap ambició literària, hauria passat desapercebuda si no hagués estat publicada en català. 

La Cuinera Catalana, Barcelona 1835

A pesar de les controvèrsies sorgides sobre l’origen i l’aparició cronològica del que s’ha anomenat la Renaixença Catalana, vegis l’article : Perspectiva de la Renaixença d’Albert Rossich. Agafarem com a origen del ressorgiment literari català la data que històricament ha fet fortuna, encara que poc encertada de 1833, amb referents com La Pàtria d’Aribau, i de seguida ens adonem que la pobra CuyneraCatlana de 1835 és la que va darrera a la pubilla. Per tant, un llibre revelador pel que fa a la seva catalanitat, tant per l’idioma com per la seva gasiveria, mirant per l’economia per sobre de tot. Bromes a part: sobta que fos escrit en català, però vist l’èxit del “Nuevoarte de Cocina” d’Altimiras i la popularitat que va gaudir al principat en comparació amb la resta de les espanyes, no és d’estranyar que sorgís un receptari més nostre i en llengua vernacular. En principi sembla que per arribar a més cuines, però resulta que l’analfabetisme entre el gènere femení en aquella època era molt més comú que entre els homes, i tot i que actualment podem veure el llibre com un receptari molt popular, les mesures i les proporcions donades en el text, havien de ser incomprensibles i incommensurables en una cuina convencional per una mestressa de casa. Per tant al públic a qui anava destinada aquesta obra era una elit il·lustrada que ja començava a llegir en català. Un exemple n’és la dedicatòria de fe de compra que ostenta el meu exemplar, va pertànyer a un mossèn del meu poble, St. Julià del Llor i afirma haver-ne pagat vuit rals el 1861. Un llibre car per tractar-se de cuina econòmica. És evident que el Sr. Rector no es posava a la cuina a preparar “platillos”, més aviat crec que els degustava. La cuina en la literatura, com podria passar ara, crec que era més un passatemps de distracció cultural que no pas un verdader receptari pràctic. De fet he intentat elaborar alguna de les receptes senzilles i són molt poc concretes. Tot i convertir les unitats de mesura, els temps de cocció i les barreges són molt ambigües. Per tant crec que la Cuynera Catalana és més un inventari de plats que ja aleshores es trobaven en desús, no pas una verdadera eina de treball en les llars. Aquest concepte de fixar una part de la cultura del passat, tot i no ser una obra ni històrica ni literària, crec que la fa propera a l’ideal de la proto Renaixença catalana. Un altre argument més n’és la pròpia declaració que es fa al pròleg, on testimonia que el destinatari del llibre és el cap de casa, i es posa el llibre a les seves mans per millorar el gust i la varietat dels aliment, reduir despeses i millorar la salut; principis del tot racionals i tangents a les idees de la Il·lustració. Amés, al final demana que tot es mantingui dins els límits de la christiana sobrietat, tant per les paraules com per les formes i sobretot per les receptes donades, sembla escrit per un clergue de edat avançada molt impregnat, quasi plagiant, el “NuevoArte de Cocinad’Altimiras però amb una clara tendència nacional.

Xilografia que il·lustra la Cuinera Catalana de 1835 

Per acabar, acompanya el text una xilografia molt popular de l’interior d’una cuina, que en contra del que sembla, no correspon a una masia catalana, sinó a una casa burgesa de vila o ciutat, on l’estança dona directament a un pati interior i els fogons no estan encabits en la llar de foc, si no que té campana autònoma amb dos fogons i cendrera. Sorprèn apreciar-hi terrissa i estris de forja com una pala, amolls i graelles, per contra no hi ha representades rajoles ceràmiques decorades a les parets, tant freqüents i característiques de l’època. La imatge correspon al prototipus de cuina d’una casa benestant de Barcelona de tombants de segle XVIII a principis del XIX. Fet que també corrobora la indumentària dels personatges. La xilografia com a cosa característica està signada amb el nom de RAFEL i acompanyada d’una poesia satírica també escrita en català, que tot i tenir una mètrica i rima bastant maldestre, dona una clara visió del contingut del llibre: donar receptes econòmiques per menjar bé. 

Aquest llibret, simpàtic i de gran personalitat, no s’ha guanyat el privilegi de ser facsimilat recentment com el d’Altimiras, fet que no m’explico, tenint en compte que la cuina catalana, gràcies al sistema de cuiners de fama mundial, s’ha posat de moda arreu. 

Pròleg de la Cuinera Catalana de 1835

Contes de Bibliòfil, de Ramon Miquel i Planas. Crònica d’un confinament

            En dies de confinament, tots hauríem de tenir més temps per la lectura. Tot i no disposar-ne, he tornat a agafar els Contes de Bibliòfil de Miquel i Planas, a veure si em treia el mal gust de boca de quan els vaig llegir per primera vegada, després d’adquirir-los. Amb el temps he comprés què significa aquest llibre pels bibliòfils catalans i les seves singularitats. Val a dir, però, que després de comprar-lo al seu preu, queda un sabor amarg perquè no deixa de ser una recopilació de contes, on les històries relatades i les dèries dels protagonistes sempre orbiten a l’entorn dels llibres. Els relats un xic ingenus des de la perspectiva actual i, en alguns casos, força aliens, ja que son escrits de: Nodier, Flaubert, Bonnardot, Asselineau, Daudet, Uzanne, Doucet, Louys, Mielle i d’altres. Salta a la vista que són autors eminentment francesos, el bressol occidental dels llibres. La catalanitat dels Contes de Bibliòfil de Miquel i Planas rau en les singularitats del llibre. 

Justificació de tiratge, portada i cloenda dels Contes de Bibliòfil de Miquel i Planas

            En primer lloc, el confinament a que sotmet Miquel i Planas a aquests relats o contes. Aquests, apareguts de la mà de diversos autors, en èpoques molt diferents i en llocs molt dispars,  són agrupats de manera coherent i unitària pel compilador buscant el denominador comú: l’amor al llibre i el món entotsolat dels que pateixen aquesta malaltia. Per fer-ho es serveix d’un pròleg que conté un breu estudi i presentació de l’argument de cada conte, tan precís que pràcticament ja no cal llegir-lo. 

            En segon lloc el suport material del propi llibre, amb gran caràcter narcisista i conscient de la seva vàlua. Ambdues característiques són l’aglomerant que configura aquesta gran obra construïda a partir d’escrits diversos. Aquest llibre, en majúscules, per les seves qualitats; començant pel paper de fil de la casa Guarro, passant pel disseny de les cobertes amb pergamí, seguint amb les orles del text i caplletres, o els propis caràcters tipogràfics, i acabant amb les il·lustracions del text realitzades per diversos artistes com: Triadó, Urgellés, Cardunets, Colom, Pey, D’Ivori, Apa, Junceda Longoria, Ollé i Pahissa; fan del llibre una obra d’art. Aquests artistes il·lustradors de gran renom a Catalunya, posen vida en imatges a cada un dels contes dels escriptors citats. Personalment m’agradaria molt saber si fou el mateix Miquel i Planas qui feu el repartiment dels contes als artistes per il·lustrar-los, i quins criteris va seguir. Però el resultat, quan es sosté el volum a les mans i se’l fulleja, s’entén l’atracció que ha causat aquest llibre al món de la bibliofília, sobretot als qui col·leccionen bells exemplars i no tant als qui llegeixen. No obstant, sense cap mena de dubte és una obra d’art de la impremta a casa nostra. 

Il·lustracions de Triadó pels Contes de Bibliófil de Miquel i Planas

            El llibre Contes de Bibliòfil, té una altra peculiaritat: l’edició prínceps; la primera fou publicada en català a Barcelona el 1924 per l’Institut Català de les Arts del Llibre, amb una tirada de només 350 exemplars. Singularitat que ja des del principi feu el llibre molt atraient per la seva exclusivitat. Però tots sabem que pocs anys després la Guerra Civil capgirà les coses al nostre país, i com a anècdota, cal remarcar que aquest llibre català fou molt apreciat al sud de l’Ebre pels erudits del bàndol Nacional. Aquest fet comportà que es traduís al castellà i veiés la llum el 1951, un any després de la mort de Miquel i Planas ( fet sospitós ), d’una tirada de 700 exemplars molt valorada a les espanyes. Ara bé, aquesta edició castellana difereix de la primera a l’adjuntar-li alguns contes més d’autors espanyols com: Taboada, el Conde de las Navas, Azorín, Diego San José, Perez Nieva i Alvarez Quintero. Cal matisar que tot i que la edició espanyola és més extensa i no tant acurada, i més propera en el temps, va molt més buscada. Aquest fet és el que trobo més rellevant. O a Catalunya no estimem prou els nostres productes culturals, o a les espanyes ens donen quaranta voltes, perquè és més fàcil, a dia d’avui, tant per disponibilitat com per preu, trobar un dels 350 exemplars catalans que no pas un dels 700 espanyols. Això mostra un verdader confinament de la cultura catalana. 

Il·lustracions de Cardunets pels Contes de Bibliófil de Miquel i Planas

Il·lustracions de Pey, D'Ivori i Junceda pels Contes de Bibliófil de Miquel i Planas

Cobertes en pergamí editorial pels Contes de Bibliófil de Miquel i Planas

Enric Mirambell i la història de la impremta a la ciutat de Girona

            En primer lloc voldria demanar disculpes per aquest prolongat silenci; la feina i un reguitzell d’altres activitats em deixen sense temps per fer el que més m’agrada: llegir. En el moment present, gràcies al confinament pel coronavirus, em pensava que disposaria de temps per mi, i ni així en trobo. No obstant em veig obligat a dedicar uns mots molt sentits, a tall d’homenatge, a Enric Mirambell i Belloc, recentment traspassat. 

            El Sr. Mirambell ha estat un prohom de la ciutat de Girona, un pou de ciència i coneixement que ha immortalitzat i donat a llum la història de la nostra ciutat durant els tres últims quarts de segle. Per mi, tal i com explicaré, ha estat un mentor espiritual. El meu tracte amb ell tingué lloc en la seva senectut i dins l’àmbit acadèmic, ja que a pesar de ser més que jubilat, fou co-director, juntament amb el catedràtic emèrit de Teoria i Història de l’Arquitectura Pere Hereu, de la meva tesina sobre l’arquitectura de la Il·lustració a Girona. Les llargues converses mantingudes amb el Sr. Mirambell tocaren totes les disciplines menys l’arquitectura. Però quan començàvem a parlar de llibres, sobretot dels impresos gironins dels segles XVII i XVIII, arribàvem a assolir l’alienació. Era un tema que a ell li apassionava i durant tota la vida l’investigà. Jo com a aprenent només em quedava restar meravellat, veient com dins una ment privilegiada hi poden cabre tantes dades. 

            Durant aquesta etapa em regalà i dedicà el llibret que avui presentem: la Història de la Impremta a la ciutat de Girona de 1988, dins la col·lecció de Monografies de l’Institut d’Estudis Gironins, Vol. 15. Una obra modesta, feta des de la recerca en arxius i biblioteques, inventariant volums i buscant dades biogràfiques dels editors i impressors de la ciutat, però pionera i cabdal en el tema. 

Història de la impremta a la ciutat de Girona 1988 d'Enric Mirambell i Belloc

            Com a petit esbós biogràfic per qui no conegués al Sr. Mirambell, de tothom conegut a Girona, direm que va néixer al cor de la mateixa ciutat, al carrer Santa Clara, el 1922. Feu els primers estudis a Girona i posteriorment es llicencià i doctorà en Història a la Universitat de Barcelona. En tornar a la seva ciutat entrà al Cos Facultatiu d’Arxivers, on organitzà i dirigí la biblioteca pública de Girona, el Centre Coordinador de Biblioteques de la província i l’Arxiu Històric Provincial. També dirigí la Casa de Cultura. Com a docent exercí en d’Institut i en l’escola de Magisteri. Quan a Girona encara no hi havia universitat, ell fou un dels principals impulsors en fundar el nou Col·legi Universitari de Girona, del qual fou cap d’estudis. Políticament, sense colors i amb molta fe, fou comissari provincial d’extensió cultural i delegat del Ministeri de Cultura. També fou Acadèmic Corresponent de la Reial Acadèmia de la Història, membre de la Comissió Provincial de Monuments, del Consell Social de la UPC, de la Comissió Diocesana d’Art Sacre, del consell de redacció de la Revista de Girona i durant molts anys el Cronista Oficial de la Ciutat de Girona entre molts altres càrrecs. Pel que fa a guardons, cal remarcar que nacionals no gaires, en canvi a Madrid se l’hi atorgà la Comanda de l’Ordre d’Alfons X el savi. Pel que fa a les seves publicacions són innombrables, entre llibres, articles i notes de premsa crec que mai s’han inventariat. Val a dir però que totes es mouen dins l’àmbit d’estudi històric relacionat amb Girona i sobretot la seva Bibliografia. 

            El Sr. Mirambell no era bibliòfil, era bibliòman. A casa seva tot era senzillesa i austeritat, tret d’algun bon moble antic, català del segle XVIII, i alguna edició triada, però els bons llibres els comprava per la Biblioteca Pública. El mon cultural gironí desconeix el que li deu. Mirambell es feu tips de córrer llibreries de vell per completar el fons històric de la Biblioteca Pública. Un dia m’explicà que algun exemplar rellevant imprès a Girona al segle XVIII, el va arribar a comprar fins a quatre vegades. Fa uns anys les sostraccions de llibres en les biblioteques públiques era un fet del més quotidià, fins el punt que en una ocasió un professor de la universitat li demanà un volum per una investigació que estava realitzant. El Sr. Mirambell, a pesar de ja estar exclòs de préstec, al tractar-se d’un professor respectable li deixà a desgana. Dos anys després, quan en una ocasió es trobaren el Sr. Mirambell reclamà el llibre en qüestió i es va haver d’escoltar que ja l’hi fallava la memòria, que feia més d’un any que l’havia retornat. Però la memòria no li fallà mai. Tornà a comprar el llibre quan el trobà, perquè ja feia temps que el Sr. Mirambell havia donat a la biblioteca el seu exemplar per tapat el forat, però la vida dona moltes voltes. La sort de viure molts anys, va fer que es trobés en tota mena de situacions; un dia, la vídua del professor que havia sostret el llibre va entregar tota la biblioteca del seu difunt marit al Sr. Mirambell perquè enriquís el fons de la Biblioteca Pública. Així dècades després es recuperà el volum.

Llibre que apareix a la portada del anterior, Sinodals de la diòcesi de Girona de Jeroni Palol de 1691

            D’anècdotes més o menys interessants explicades pel Sr. Mirambell n’ompliríem diversos volums. Però el que més m’interessa explicar a aquí, es com aquest personatge i sobretot la seva “magna obra” aquest llibre per molts insignificant, que recull dades sobre impressors i llibres dels els orígens de la impremta a Girona, m’ha marcat en una de les meves facetes més fosques de bibliòfil. M’explico, va despertar en mi una necessitat de continuar eixamplant una biblioteca ja heretada dels meus pares amb volums antics del XVIII i primera meitat del XIX impresos a Girona. Una biblioteca que en el dia d’avui ja te entitat pròpia, ja que conté tres quartes parts dels llibres inventariats en l’obra de Mirambell. Actualment conté llibres remarcables i difícils de trobar des del segle XVI fins al XIX. Els valoro com a font historiogràfica i document d’una època, com a obres d’art i mostrari de la tipografia provinciana d’alta qualitat. Com a repertori artístic d’enquadernacions i xilografies, de les més populars a les més elaborades. Valoro i conservo la col·lecció intentant fer-la créixer en cada ocasió que puc, però és una espina clavada. No com a exercici de vanitat intel·lectual, sinó com a sinceritat espiritual, confesso que d’aquesta enorme quantitat de llibres, la majoria relligats amb pergamí, no els he llegit ni ho faré mai. M’han temptat alguns clàssics, els d’arts lliberals i els d’història, fins i tot algun de medicina i cuina, però la immensa majoria són de temàtica religiosa. Molts en llatí que no entenc i la resta en castellà antic, bigarrat de barroquismes literaris que fan el text força indigest. Uns pocs en català, però llevat la Instrucció de Minyons i algun devocionari, són minoritaris. La meva confessió no em treu el pes de sobre, en aquests aspectes, amb els peus d’impremta de Girona, no soc bibliòfil, sinó un simple col·leccionista compulsiu que sempre que pot compra un llibre antic imprès a Girona i sovint en arribar a la biblioteca resulta que ja hi és repetit diverses vegades, en edicions diferents. D’aquesta malaltia indirectament en té la culpa el Sr. Mirambell, potser sense el seu llibre de la Història de la impremta a la ciutat de Girona no tindria un índex de referència per anar posant creuetes als exemplars adquirits. Per cert, rés és finit, al llarg d’aquests anys he trobat diversos llibres i opuscles que no surten referenciats en l’obra. Per altra banda les biografies dels impressors són bastant incompletes, així con seria interesantíssim inventariar les xilografies existents en cada volum i contrastar-les amb l’immens fons de Xilografies Gironines del fons Carreras. En resum, hi ha molta feina a fer i tal vegada ja seria hora que algun historiador o historiador de l’art poses la antiga impremta gironina al nivell que li correspon. El Sr. Mirambell va posar la primera pedra, molt sòlida i difícil de superar, però del 1988 fins ara ha plogut molt. 

Altres imatges representatives de portades de llibres impresos a Girona: 

Ritual i Manual de l'església de Girona en els seus dos formats, de 1736 i 1737 respectivament

Directorium Curatorum de 1622 imprès per Gaspar Garrich

Prado Espiritual de 1624 també de Gaspar Garrich

Diàlegs de Joan Lluís Vives per Narcís Oliva

Descripción de todas las provincias, reynos, estados... del mundo, per Jaume Bro 1748

Flos Sanctorum de Villegas, per Narcís Olova

Instruccions per la ensenyança de minyons, de Baldiri Reixach, també de Narcís Oliva

llibre del rosari de Jaume Baron, també de la família Oliva

Gramàtica llatina de Vicenç Oliva

Jardí de Maria plantat al principat de Catalunya per Narcís Camós, de Josep Bro

Vida i miracles de Sant Narcís imprès per Nicolau 

Tratado del origen y arte de escribir bien, de Lluís d'Olot, imprès per la família Oliva

I un llarg etcètera que espero que acompanyin en l'eternitat al Sr. Mirambell.