Notes de bibliofília catalana: marzo 2020

En primer lloc voldria demanar disculpes per aquest prolongat silenci; la feina i un reguitzell d’altres activitats em deixen sense temps per fer el que més m’agrada: llegir. En el moment present, gràcies al confinament pel coronavirus, em pensava que disposaria de temps per mi, i ni així en trobo. No obstant em veig obligat a dedicar uns mots molt sentits, a tall d’homenatge, a Enric Mirambell i Belloc, recentment traspassat.

El Sr. Mirambell ha estat un prohom de la ciutat de Girona, un pou de ciència i coneixement que ha immortalitzat i donat a llum la història de la nostra ciutat durant els tres últims quarts de segle. Per mi, tal i com explicaré, ha estat un mentor espiritual. El meu tracte amb ell tingué lloc en la seva senectut i dins l’àmbit acadèmic, ja que a pesar de ser més que jubilat, fou co-director, juntament amb el catedràtic emèrit de Teoria i Història de l’Arquitectura Pere Hereu, de la meva tesina sobre l’arquitectura de la Il·lustració a Girona. Les llargues converses mantingudes amb el Sr. Mirambell tocaren totes les disciplines menys l’arquitectura. Però quan començàvem a parlar de llibres, sobretot dels impresos gironins dels segles XVII i XVIII, arribàvem a assolir l’alienació. Era un tema que a ell li apassionava i durant tota la vida l’investigà. Jo com a aprenent només em quedava restar meravellat, veient com dins una ment privilegiada hi poden cabre tantes dades.

Durant aquesta etapa em regalà i dedicà el llibret que avui presentem: la Història de la Impremta a la ciutat de Girona de 1988, dins la col·lecció de Monografies de l’Institut d’Estudis Gironins, Vol. 15. Una obra modesta, feta des de la recerca en arxius i biblioteques, inventariant volums i buscant dades biogràfiques dels editors i impressors de la ciutat, però pionera i cabdal en el tema.

Història de la impremta a la ciutat de Girona 1988 d'Enric Mirambell i Belloc

Com a petit esbós biogràfic per qui no conegués al Sr. Mirambell, de tothom conegut a Girona, direm que va néixer al cor de la mateixa ciutat, al carrer Santa Clara, el 1922. Feu els primers estudis a Girona i posteriorment es llicencià i doctorà en Història a la Universitat de Barcelona. En tornar a la seva ciutat entrà al Cos Facultatiu d’Arxivers, on organitzà i dirigí la biblioteca pública de Girona, el Centre Coordinador de Biblioteques de la província i l’Arxiu Històric Provincial. També dirigí la Casa de Cultura. Com a docent exercí en d’Institut i en l’escola de Magisteri. Quan a Girona encara no hi havia universitat, ell fou un dels principals impulsors en fundar el nou Col·legi Universitari de Girona, del qual fou cap d’estudis. Políticament, sense colors i amb molta fe, fou comissari provincial d’extensió cultural i delegat del Ministeri de Cultura. També fou Acadèmic Corresponent de la Reial Acadèmia de la Història, membre de la Comissió Provincial de Monuments, del Consell Social de la UPC, de la Comissió Diocesana d’Art Sacre, del consell de redacció de la Revista de Girona i durant molts anys el Cronista Oficial de la Ciutat de Girona entre molts altres càrrecs. Pel que fa a guardons, cal remarcar que nacionals no gaires, en canvi a Madrid se l’hi atorgà la Comanda de l’Ordre d’Alfons X el savi. Pel que fa a les seves publicacions són innombrables, entre llibres, articles i notes de premsa crec que mai s’han inventariat. Val a dir però que totes es mouen dins l’àmbit d’estudi històric relacionat amb Girona i sobretot la seva Bibliografia.

El Sr. Mirambell no era bibliòfil, era bibliòman. A casa seva tot era senzillesa i austeritat, tret d’algun bon moble antic, català del segle XVIII, i alguna edició triada, però els bons llibres els comprava per la Biblioteca Pública. El mon cultural gironí desconeix el que li deu. Mirambell es feu tips de córrer llibreries de vell per completar el fons històric de la Biblioteca Pública. Un dia m’explicà que algun exemplar rellevant imprès a Girona al segle XVIII, el va arribar a comprar fins a quatre vegades. Fa uns anys les sostraccions de llibres en les biblioteques públiques era un fet del més quotidià, fins el punt que en una ocasió un professor de la universitat li demanà un volum per una investigació que estava realitzant. El Sr. Mirambell, a pesar de ja estar exclòs de préstec, al tractar-se d’un professor respectable li deixà a desgana. Dos anys després, quan en una ocasió es trobaren el Sr. Mirambell reclamà el llibre en qüestió i es va haver d’escoltar que ja l’hi fallava la memòria, que feia més d’un any que l’havia retornat. Però la memòria no li fallà mai. Tornà a comprar el llibre quan el trobà, perquè ja feia temps que el Sr. Mirambell havia donat a la biblioteca el seu exemplar per tapat el forat, però la vida dona moltes voltes. La sort de viure molts anys, va fer que es trobés en tota mena de situacions; un dia, la vídua del professor que havia sostret el llibre va entregar tota la biblioteca del seu difunt marit al Sr. Mirambell perquè enriquís el fons de la Biblioteca Pública. Així dècades després es recuperà el volum.

Llibre que apareix a la portada del anterior, Sinodals de la diòcesi de Girona de Jeroni Palol de 1691

D’anècdotes més o menys interessants explicades pel Sr. Mirambell n’ompliríem diversos volums. Però el que més m’interessa explicar a aquí, es com aquest personatge i sobretot la seva “magna obra” aquest llibre per molts insignificant, que recull dades sobre impressors i llibres dels els orígens de la impremta a Girona, m’ha marcat en una de les meves facetes més fosques de bibliòfil. M’explico, va despertar en mi una necessitat de continuar eixamplant una biblioteca ja heretada dels meus pares amb volums antics del XVIII i primera meitat del XIX impresos a Girona. Una biblioteca que en el dia d’avui ja te entitat pròpia, ja que conté tres quartes parts dels llibres inventariats en l’obra de Mirambell. Actualment conté llibres remarcables i difícils de trobar des del segle XVI fins al XIX. Els valoro com a font historiogràfica i document d’una època, com a obres d’art i mostrari de la tipografia provinciana d’alta qualitat. Com a repertori artístic d’enquadernacions i xilografies, de les més populars a les més elaborades. Valoro i conservo la col·lecció intentant fer-la créixer en cada ocasió que puc, però és una espina clavada. No com a exercici de vanitat intel·lectual, sinó com a sinceritat espiritual, confesso que d’aquesta enorme quantitat de llibres, la majoria relligats amb pergamí, no els he llegit ni ho faré mai. M’han temptat alguns clàssics, els d’arts lliberals i els d’història, fins i tot algun de medicina i cuina, però la immensa majoria són de temàtica religiosa. Molts en llatí que no entenc i la resta en castellà antic, bigarrat de barroquismes literaris que fan el text força indigest. Uns pocs en català, però llevat la Instrucció de Minyons i algun devocionari, són minoritaris. La meva confessió no em treu el pes de sobre, en aquests aspectes, amb els peus d’impremta de Girona, no soc bibliòfil, sinó un simple col·leccionista compulsiu que sempre que pot compra un llibre antic imprès a Girona i sovint en arribar a la biblioteca resulta que ja hi és repetit diverses vegades, en edicions diferents. D’aquesta malaltia indirectament en té la culpa el Sr. Mirambell, potser sense el seu llibre de la Història de la impremta a la ciutat de Girona no tindria un índex de referència per anar posant creuetes als exemplars adquirits. Per cert, rés és finit, al llarg d’aquests anys he trobat diversos llibres i opuscles que no surten referenciats en l’obra. Per altra banda les biografies dels impressors són bastant incompletes, així con seria interesantíssim inventariar les xilografies existents en cada volum i contrastar-les amb l’immens fons de Xilografies Gironines del fons Carreras. En resum, hi ha molta feina a fer i tal vegada ja seria hora que algun historiador o historiador de l’art poses la antiga impremta gironina al nivell que li correspon. El Sr. Mirambell va posar la primera pedra, molt sòlida i difícil de superar, però del 1988 fins ara ha plogut molt.

Altres imatges representatives de portades de llibres impresos a Girona: