Sanpere
i Miquel és un d’aquells personatges poc coneguts en l’actualitat, el seu nom
per si sol ja sona a història. Tot bon historiador sap que l’estudi d’aquesta
disciplina hauria de servir per no repetir errors ja comesos, però la nostra
condició humana ens fa ensopegar sempre dues vegades en la mateixa pedra i els
historiadors sovint obliden la Història.
Les
obres de Sanpere i Miquel avui dia es consideren eminent-ment historiogràfiques,
ara bé, crec que el seu volum de la Fi de
la Nació Catalana, perdó: “Fin de la Nación Catalana” de 1905, podria
considerar-se de rabiosa actualitat.
 |
|
Portada de: Fi de la Nació Catalana de Sanpere i Miquel de 1905
|
Per
entendre aquesta obra i com l’autor l’arribà a escriure cal veure l’evolució
intel·lectual i emocional de Sanpere i Miquel. Aquest nasqué a Barcelona el
1844 en el sí d’una família benestant, de jove nasqué en ell un esperit rebel
en front d’allò establert, en el seu entendre injust, que l’acompanyà tota la
vida. Republicà convençut, milità de ben jove a les files del partit. Encara
adolescent s’escapà de casa i s’allistà voluntari a la Guerra d’Àfrica
(1859-60). Sembla que l’experiència el feu madurar un xic, i en tornar a
Barcelona es posà a estudiar arquitectura. Però un cop acabada la carrera i
obtingut el títol, mai exercí la professió, ja que durant els seus estudis es
va veure clarament inclinat cap a l’estudi de la Història i la crítica
artística. El 1862 entrà en la Francmaçoneria per la seva afinitat ideològica i
intel·lectual. Més tard el 1868 ressorgí el seu esperit revolucionari
organitzant una de les juntes que trasbalsaren la ciutat. Amb tot la seva
mentalitat republicana s’accentuà i sent un fervent admirador de Castelar, Pi
Margall i Salmerón, decidí entrar en la política activa en el Partit Republicà
Democràtic Federal el 1869, fet que li suposà ser nomenat diputat pel partit
aquell mateix any, i posteriorment fou elegit diputat a les Corts de Madrid per
Igualada del 1872 al 1874.
La
seva emergent carrera política lliberal quedà dràsticament estroncada al
restaurar-se la monarquia de la dinastia Borbònica. Sanpere i Miquel abandonà
la política i es dedicà de ple a les seves activitats culturals, sobretot als
estudis històrics i d’art medieval. La seva bibliografia és prou extensa i
representativa per l’època. Però els seus treballs mai sabrem del cert si són
fruit de la decepció generada per la situació política del moment que ell va
viure i el refugi que trobà en la Història com a via d’escapament, o només
haguessin estat el resultat d’una ment privilegiada en les hores de lleure de
la seva vida política si no s’hagués estroncat. Malauradament mai ho sabrem
però gràcies a males polítiques es poden escriure bones històries. En canvi sí
que tenim la certesa que costa molt trobar polítics d’aquesta talla
intel·lectual en l’actualitat, a pesar de que mai tanta gent havia estat tant
ben formada com ara.
 |
|
Gravats que il·lustren el llibre representant
l’assalt a la ciutat de Barcelona al 1714
|
 |
|
Una altre vista que il·lustra l’assalt
a la ciutat de Barcelona al 1714
|
Ara
bé, en l’obra avui presentada, La Fi de
la Nació Catalana de 1905, Sanpere i Miquel, ens relata amb tota mena de
detall la capitulació de Barcelona el 1714, amb l’adveniment de Felip V al tro
d’Espanya i la imposició del decret de Nova Planta sobre el principat. El títol
de l’obra és prou revelador, als ulls de Sanpere i Miquel la nació catalana
s’havia mort com a entitat política i cultural pròpia, passant a formar part
del regne d’Espanya, monarquia que ell havia odiat i combatut tota la vida.
Amb
la perspectiva actual, ha quedat demostrat que Sanpere i Miquel era un home de
poca fe. Publicà la seva obra el 1905 en ple moviment modernista, després de
que la Renaixença Cultural Catalana ja hagués plantat la seva llavor, gràcies als
moviments culturals i artístics heretats del romanticisme i la Renaixença de la
segona meitat del segle XIX i principis del XX, la cultura catalana ressorgí
tan enfortida que els anys de dictadura del 1939 al 1975 no foren suficients
per espanyolitzar Catalunya a pesar de tots els intents. Una altra cosa és que
aconseguiren descatalanitzar la població, ho feren amb grans onades migratòries
que des dels anys 50 fins el dia d’avui, no han parat de ser cada vegada més
nombroses. Primer d’arreu de la geografia espanyola i posteriorment d’altres
continents. A la llum dels últims esdeveniments, podem afirmar que el que dóna
una nacionalitat és estimar la seva cultura i la seva història, la manera de
pensar, comunicar-se i viure, conservant les tradicions i maneres de fer
d’aquella àrea geogràfica. No buscar únicament la seva economia o volent
importar costums, religions, llengües i tradicions per tal de modificar el lloc
de destí a semblança del d’origen del nouvingut, d’això se’n diu parasitisme. Si Sanpere i Miquel veiés la situació política que està vivint la seva Pàtria,
només podria arribar a la conclusió que menys de la meitat dels seus pobladors
són catalans, els altres són invasors. Possiblement es va equivocar amb més
d’un segle en la col·locació cronològica del seu estudi amb un títol tant
revelador, però no es va equivocar en l’elecció de l’idioma en què es publicà. Al
segle XVIII es sembraren unes llavors legislatives d’extermini cultural per
Catalunya que no s’han parat de regar i replantar durant segles, però per
fortuna nostre encara no han exterminat la població autòctona, per ara només
l’han fet retrocedir a menys de la meitat. Veurem amb els anys com acaba aquest
genocidi cultural que algun dia donarà la raó al llibre de Sanpere i Miquel, i
haurà arribat La Fi de la Nació Catalana,
però ara sabem segur que no va ser al 1714. Encara som aquí i no sabem quan
arribarà.
 |
|
Plànol del impecable setge que
patí Barcelona al 1714
|
 |
|
Barri complert que desaparegué
amb la construcció de la Ciutadella
|
 |
|
Monestirs gòtics dels quals només
en resten algun dibuix i plànols reconstruïts.
|
 |
|
Antiga universitat de Barcelona
que desaparegué per complet.
|
 |
|
Llom del gran volum de Sanpere i
Miquel, injustament valorat en l’actualitat.
|
