L’obra avui presentada, crec que és
molt escaient donats els esdeveniments polítics transcorreguts en les últimes
hores al nostre país. En aquestes línies no es pretén fer apologia de res, ho
deixo clar, només posar de manifest fets transcorreguts en la història que la
pròpia distància en el temps ens els mostra com a inqüestionables, ja que tots sabem
com varen acabar, però no puc negar els meus sentiments pel que fa a Catalunya
i per aquest motiu avui es presenta un llibre amb un interès múltiple, per una banda
la constatació d’uns fets relatats en primera persona, per un individu que els visqué
des d’un punt de vista de privilegi i que a la vegada estava al costat dels opressors,
i per altre banda la màxima neutralitat del relat, donat que el seu origen no
era espanyol.
Aquests dos fets han posat aquest
llibre com un dels puntals històrics per l’estudi de que succeí entre Catalunya
i Espanya en aquesta topada històrica de 1640, possiblement menys coneguda que
la de 1714. Totes dues dates memorables pel nostre país, amb significatives pèrdues
d’identitat, cultura i institucions a favor d’un teòric soci vencedor i en els
dos casos invasor.
La “Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña en tiempo
de Felipe IV”, escrita per Don. Francisco Manuel de Melo, és una obra
exemplar en tots conceptes. L’autor, un noble portuguès nascut a Lisboa el 1608
i mort el 1666, relata mentre patia un injust captiveri, les seves memòries com
a oficial dels exercits del Rei d’Espanya a la Guerra de Catalunya. Com a
oficial invasor descriu els abusos comesos per les seves tropes al país amb tot
detall, fet que a Espanya ha propiciat el menyspreu d’aquesta obra, tot i que
fou impresa en nombroses ocasions i en la majoria d’idiomes europeus. El
significat i la fama de Melo ha mostrat un cop més com la història dona la raó
a qui la té, però hi ha països que no tenen cap mena d’escrúpol en intentar falsejar-la
titllant de mentider a qui diu la veritat i escrivint la seva pròpia versió
dels fets, mirant que arribi a les majories desinformades.
 |
|
Portades de la Guerra de Catalunya per Manuel de Melo, les
meves dues edicions, la de Sancha de 1808 i una de 1914
|
La vida de Melo és tota una epopeia
digne d’un llargmetratge que supera la ficció. En les primeres pàgines del
llibre hi és relatada amb tota mena de detalls, però per fer una sinopsi direm
que de jove queda orfe de pare i tot i tenir inclinacions literàries i filosòfiques,
segueix la carrera militar. Cal recordar que en aquelles dates Portugal formava
part de la Corona Espanyola. S’embarcà cap a Holanda per assistir a les guerres
de separació d’aquells territoris, però un gran temporal feu naufragar la flota
i estruncà l’empresa, estigué una temporada a la Cort on cultivà els generes literaris
i on fou amic de Quevedo. En esclatar la guerra amb França és mobilitzat i entrà
al servei actiu, lluitant en diversos fronts i obtenint notables èxits. Durant
aquest conflicte s’inicià la revolta a Catalunya a causa dels nombrosos exèrcits
que s’hi allotjaven i els abusos que cometien. Melo és destinat a Catalunya per
sufocar la rebel·lió a les ordres de Santa Coloma. Veu i viu totes les injustícies
que s’estaven cometent al Principat i intentà posar fre a algunes, però en
aquelles dates també Portugal es revoltà contra Felip IV. Melo fou denunciat injustament
mentre lluitava a Catalunya contra els Catalans, com a conspirador i espia Portuguès
a la Cort de Castella. Fou detingut i conduit a Madrid, on esperà l’ajusticiament
a la presó, restà així fins a la fi de la guerra en que fou indultat pel Rei
per manca de proves per tots els càrrecs que se l’hi imputaven. Lliure, marxà
de Madrid i anà cap a Portugal, ja regne independent de Castella en el
Transcurs de la Guerra. Tip de l’ hipocresia espanyola, amb els bens
confiscats, entrà al servei del rei de Portugal amb una conducte implacable
semblava tenir-ho tot de cara, però acabà altre vegada a la presó per uns
delictes que s’ha demostrat, no va cometre, i posteriorment fou indultat per l’exili,
a África i després al Brasil. En aquesta etapa de las seva vida es feu
comerciant i amb notable encert, ja que anys després amb la mort del Rei de
Portugal, tornà a Lisboa enriquit on morí a l’edat de 58 anys després d’una
intensa vida dedicada a la vida militar, l’estudi de la història, la literatura
i la política. Escriví nombroses obres i diversos tractats, entre els quals
destaquen les memòries que avui presentem.
La “Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña en tiempo
de Felipe IV” fou una obra originalment escrita sota pseudònim per raons obvies,
i més escrita des de la presó, utilitzà el nom de “Clemente Libertino”, Climent
per ser el sant del dia en que va néixer, un Papa al qual va tenir molta devoció,
i una virtut de la qual feia gala com a persona bona que era, i Llibertí, en
contra del que pot semblar avui dia, l’utilitzà perquè tenia un significat i
denotació de llibertat, ja que era el nom donat als esclaus alliberats. Així dons
fent quatre mots de la vida de Melo, posem de manifest la seva neutralitat en l’afer
de Catalunya, i com les veritats relatades per aquest noble portuguès
molestaren tant a una Espanya que anava perdent poder i territori a causa de
les seves males politiques i abusos d’autoritat sobre un territori com
Catalunya, el qual s’agermanà amb Castella en unes condicions d’igualtat uns
segles abans i es va veure trepitjada i subordinada com una terra conquerida.
 |
|
Portada de la primera edició conservada a la Biblioteca de
Catalunya signada amb el pseudònim
Clemente Libertino utilitzat per Manuel de Melo
|
La història de Melo és verídica fins
a la sacietat, ja que relata les derrotes de l’exèrcit espanyol del qual ell
era oficial, però la seva història s’acaba bruscament a causa de la seva
detenció i empresonament. Però els fets tots sabem com varen acabar per
Catalunya, l'interès de l’obra és en el relat dels abusos comesos explicats pel
propi invasor.
En la nostra història falten aquest
tipus de documents, tot i que crec que el fet de tenir-ne més, tampoc valdria de
gaire rés, ja que els que hi ha tampoc se’ls llegeix ningú. El tarannà espanyol
és invasor per instint, no entre en raons, només cal veure que ha passat en la
política actual entre Catalunya i Espanya aquests últims anys. La confrontació
està servida i el diàleg es considera esgotat. Personalment crec que no ho
hauria d’estar si hi ha ganes d’entendre’s, però com que en política tot està
fonamentat en mentides i convencions socials crec que res arribarà a bon port perquè
no es poden dir les coses clares. Si a Espanya manessin els espanyols i a Catalunya
els catalans tot estaria arreglat, és simplista però cert, cada u a casa seva i
llestos, però com a Català de les Guillaries, d’una Catalunya interior, amb
arrels a la vila d’Amer, de la que sentirem a parlar, he de dir, ja que no es
pot fer en les esferes polítiques, per culpa d’aquesta ditxosa correcció, que
en aquests últims temps he sentit la paraula Català i Catalana per designar
tota persona que resideix en l’àrea geogràfica que anomenem Catalunya. Però deixeu-me
dir la veritat: això es la mentida política que he sentit més vegades.
Tota persona pot sentir-se d’una
nacionalitat quan els seus ascendents, les seves arrels, la seva cultura i la
seva llengua són les d’aquell país. Quan s’estima la terra, la seva història i
les seves tradicions, un les fa seves, les comparteix i les defensa, es té una
nacionalitat. Qui defensa sentir-se de dues nacions a l’hora, tenir les arrels
en un altre país, poder parlar una altra llengua i conviure amb una altra
cultura, d’aquest individu se’n diu un immigrant per més que hagi nascut en un
lloc pertany a un altre. Sentir-se d’un lloc és identificar-se plenament amb
ell i estimar-lo. El que s’estima verdaderament no es vol canviar, s’intenta
conservar eternament. Poc estima qui vol fer canviar a la seva parella. Tenir
una nacionalitat assumida i estimar-la és quelcom semblant, no se’n vol cap
altre, si no és així, és el cas de l’immigrant, que quan aconsegueix ser una
majoria i tenir representació política, intenta fer una colònia a semblança del
seu lloc d’origen i això s’anomena una invasió. El
nostre cas actual en que aquests catalans bilingües amb arrels forànies afirmen
tenir la majoria de la població, constaten la invasió però no s’atreveixen a
dir-ho al no ser políticament correcta, però és obvi que intenten homogeneïtzar
Catalunya amb la vara Espanyola. Els processos migratoris siguin de mitjans del
segle XX d’altres parts d’Espanya propiciats pel govern de Franco, o siguin
actuals de qualsevol altre part del món, impliquen adoptar la cultura i la
llengua nacional, i en el nostre cas es vol imposar l’espanyola, ja que la
catalana no te prous recursos d’autodefensa al no ser l’única nacional. L’existència
igual que la veritat, és binaria, s’existeix o no s’existeix, és cert o és
fals. Amb mentides acceptades per la correcció política per tota una societat s’acaba
amb cultures i nacions, l’història en depara massa exemples. Si els d’aquí tots
som catalans potser ja no val la pena ser-ho perquè no tenim res en comú, ni la
llengua, ni la cultura, ni el país. Melo era portuguès, volien que siguès
espanyol i el tractaren com a un portuguès. Nasqué a Portugal sota domini
espanyol però morí a Portugal com un regne independent. Volen que els
Catalans siguem espanyols però ens tracten com a Catalans, menys als espanyols
que viuen a Catalunya, que són tractats com desitgen, com a colons. Visca
Espanya! és una autèntica fàbrica de Catalans!.... políticament correctes...
 |
|
Pròleg de l’obra per Manuel de Melo com a crida a la veritat...
|
