Hi ha persones intel·ligents, n’hi ha
que no ho son tant, també hi ha els qui creuen ser-ho i per últim els
completament imbècils. Amb les societats passa quelcom semblant i no hi ha res
pitjor que un col·lectiu d’individus obcecats amb l’idea de la seva
superioritat o pitjor encara: Obsessionats en ser els únics portadors de la
veritat. Aquesta afirmació engloba des dels estats imperialistes que volen
imposar la seva democràcia capitalista al preu que sigui a qualsevol racó del mont,
fins a morts de gana disposats a immolar-se per creences tant absurdes com
anacròniques. Tanta ignorància hi ha en un extrem com en un altre i el que
resulta obi, és que no poden conviure junts. Aquests conflictes no venen
d’avui, persisteixen des de que hi ha humanitat i seguirà així fins a la fi
dels dies. S’ha culpat a l’antic règim fent veure que la democràcia aportaria
equilibri, estabilitat i llibertat, però ja s’ha demostrat que no és més que la
farsa de justificació social d’uns règims igual de tirans i autàrquics que les
dictadures o monarquies totalitàries de fa segles. Deixar fer el poble, tal com és, implica el
naixement de noves situacions idèntiques a les ja viscudes en la història, i no
depara rés de bo ni cap millora. “El
Poble va matar a Déu! I acabarà suïcidant-se...” Aquesta afirmació va sortir de
la boca d’un mossèn en una conversa fa poques setmanes. Jo dic que el poble és
incapaç de saber dur el lideratge polític que pugui redreçar la situació amb el
mateix sistema democràtic que tenim, on hi ha tants caps per tants barrets. La
civilització occidental ha superat moments molt pitjors, però: a grans mals
grans remeis, i el que resulti al final de tot aquest procés, serà molt
diferent del que tenim avui dia, i segurament el perer i la voluntat del poble
segur que no tindrà el pes desmesurat del qual gaudeix actualment,
embordonint-lo i empoltronant-lo en conforts i drets en lloc de treball i
obligacions com havia estat sempre.
En aquest estat de decrepitud social,
mal estar polític i pèrdua d’identitat cultural, m’ha semblat propi parlar d’un
gran home d’estat que ha donat la península. Nascut a Murcia el 1584, Diego de
Saavedra Fajardo, fou un altre gran pensador polític dels segles XVI i XVII que
visqué la decadència de la corona espanyola, ambaixador a la Pau de Westfalia i
durant tota la pèrdua dels Països Baixos, també hagué de rendir les armes
nombroses vegades en les guerres que es mantingueren amb França, negociant les
condicions amb Richelieu. De tantes derrotes seguides se’n aprèn!. Amb una
basta formació humanística, també es dedicà a escriure igual com ho feu Lorenzo
Gracián, a qui ja s’ha dedicat un capítol. Tots dos grans escriptors del segle
XVII espanyol, dedicaren obres a la política i el bon govern dels pobles,
prenent tots dos casos com a exemple el rei Ferran II, en el seu entendre el
millor governant que mai ha tingut Espanya. Ferran el Catòlic fou l’unificador
del casal d’Aragó amb la corona de Castella, però cap dels dos autors para
esment amb la singularitat que potser Ferran II fou el millor monarca per
l’historia d’Espanya donada la conjectura política, econòmica amb descobertes
geogràfiques amb ingressos immesurables i pel fet d’introduir unes lleis i
maneres de fer totalment alienes a Castella, les catalanes. La historia se’n ha
encarregat de esborrar aquests rastres, fins al punt que en l’actualitat no
queda rés de les maneres de fer ancestrals, sols queden els noms dels llocs i
institucions fossilitzades com l’Arxiu de la Corona d’Aragó, únic de les seves
característiques a Europa i pertany a l’Estat Espanyol. Noms i institucions és
l’últim que podem perdre...
La “Idea de un Principe Político Christiano representada en cien empresas”,
és una obra molt atractiva i de gran erudició, ja que el seu contingut polític,
moral i filosòfic és de tota actualitat, amés va acompanyat d’emblemes amb
màximes, tal com es solia fer a l’època, considerant-los així llibres
il·lustrats i a la vegada inculcar a l’obra un cert misteri comprensible només
per uns pocs iniciats, o com a mínim només intel·ligible per gent amb un mínim
de cultura. Però per mi el verdaderament important és el contingut de l’obra,
amb antecedents com els ja citats del “Cortesà”
de Baldassare Castiglione o el “Princep”
de Maquiavel, és un verdader promptuari i manual per els governants. Dubto que
cap candidat a les pròximes eleccions generals se l’hagi llegit, i en canvi
crec que a tots els faria molta falta.
 |
|
Portades de les edicions de 1724 a l’esquerra i
la de 1675 a la dreta de: Las Empresas Políticas de Saavedra Fajardo.
|
De l’obra que avui tenim l’honor de
presentar n’ensenyem dues edicions, una del S. XVII a la dreta i l’altre de
principis del XVIII a l’esquerra. Per poder-les comparar amb deteniment. Els
emblemes gravats són molt similars però amb diferències substancials. De totes
maneres tots dos exemplars tenen els emblemes originals de l’obra, ja que
edicions posteriors foren il·lustrades amb gravats que escenificaven el text i
no emblemes.
Les Empreses Polítiques de Saavedra,
aconseguiren un posicionament importantissim a tot Europa ja en el segle XVII,
foren traduïdes al italià, l’alemany, al francès i a l’anglès pocs anys desprès de la
seva sortida d’impremta. Aquesta obra d’un esperit genuïnament espanyol, mostrà
ja en plena decadència de l’imperi dels Àustries, quines foren les pedres
fundacionals que el mantingueren durant tants anys, i com les crisis de religió
i de cultura unitària no porten, com actualment ens volen fer creure, una major
riquesa cultural, sinó una decadència in parable.
Això m’entretinc a explicar-ho, ja
que al anar contra la corrent actual, podria ser mal interpretat. En la
diversitat hi ha la riquesa, això és inqüestionable. Però quan es mesclen dues
modalitats del que sigui, el resultat és una barreja mestissa i després d’unes
generacions l’atzar fa sobreviure trets de cada una de les modalitats del que
s’ha barrejat, però cap de les resultants te les característiques de les
originals. El resultat és una nova modalitat mestissa en lloc de com a mínim
les dues originals que s’han barrejat. Per tant de dues o més originals es
passa a una resultant, i això es un empobriment de la diversitat inqüestionable.
Amb les cultures passa quelcom semblant que amb les especies, i les races,
encara que no es vulgui veure políticament correcte, s’ha d’estar per sobre de
perjudicis com el d'aquesta falsa correcció, i la macla de cultures no dona la
convivència de cultures sinó una única resultant fruit del mestissatge
cultural. El secret de la multiculturalitat està en el binomi espai – temps.
Fet que des del punt de vista institucional s’obvia i és molt important. Si les
especies, o les cultures es succeeixen o estan separades en l’espai generen
riquesa. Cada una d’elles pot créixer, desenvolupar-se, evolucionar i finalment
morir donant pas a una altre en el mateix lloc, heretant coneixements la nova.
O bé en el mateix temps conviure varies cultures i espècies separades en
l’espai, això encara genera més riquesa, ja que els intercanvis selectius i
esporàdics transmeten coneixements molt més directament, però la convivència
forçada només aporta conflictes. Un
exemple del primer cas seria la península Ibérica a finals de l’època medieval,
en que occident deu una suma innombrable de coneixements a l’ Islam, en canvi
un exemple del segon cas seria el conflicte de Palestina, on en la mateixa zona
per força es fan conviure dues cultures diferents. En canvi un imperi a occident
i un altre a orient han conviscut durant mil·lennis amb intercanvis comercials
i culturals sense cap conflicte cada un en zones geogràfiques diferents. El
binomi espai – Temps i no complir les seves normes dona uns resultats nafasts evidents.
Una conclusió a la que va arribar
Saavedra Fajardo és que l’intercanvi entre pobles de minories cultes és molt
positiu, en canvi un mestissatge de pobles no només és nociu sinó que malmet la
cultura i la identitat amb menys d’una generació. Llegint això, no vaig poder
deixar de pensar amb la pretesa crisis d’identitat d’alguns immigrants vinguts
en les últimes dècades a Europa i les següents generacions, sumat a les males
polítiques occidentals aplicades al Pròxim Orient, tot junt ha donat una mescla
explosiva de la qual no coneixem l’abast. Però fa més de tres segles, gent com
Saavedra Fajardo, un simple pensador i polític del S. XVII ja ens ho va
advertir, però com que l’especialitat del poble, quan governa és només escoltar
el que agrada a la majoria i ignorar la veritat dita per una minoria amb
seny, tenim el que mereixem.
La història ens ensenya que sempre ha
estat més fàcil sortir a cridar al carrer que quedar-se llegint a casa,
reivindicar drets que no pas guanyar-los, i lamentar-se quan el mal ja és fet
que no pas pensar en evitar-lo. Però si una cosa té l’existència, que no la
vida, és que és justa i totes dues un dia o altre fineixen.
 |
|
Pròleg de les dues edicions, amb les diferències
evidents i la reveladora màxima: EX FUMO IN LUCEM per totes els que estimem els
mitjans de transmetre la cultura i en especial el llibre.
|
 |
|
LABOR OMNIA VINCIT
|
 |
| FORMOSA SUPERNE |
 |
| NO SE SUELDA |
 |
| Poesia del colofó sobre la mort dels sobirans i l’efímer de tot lo temporal |
 |
|
Lloms de les edicions de 1724 i 1675 de las Empresas
Políticas de Saavedra Fajardo
|
