Prudenci Bertrana, i la incomprensió catalana cap al mon rural

Fa pocs dies rellegint un volum titulat: “Estudis de literatura Catalana” publicat el 1912 per Manuel de Montoliu, em sobtaren unes paraules que dedicava a Bertrana, amb les que no puc estar més d’acord. Montoliu deia: “ Hi ha una peculiar bellesa en el moment escollit per ells (els escriptors) per la revelació de llur paraula; aquell moment de maduresa i plenitud que tant pocs joves tenen la virtut de saber esperar; (...) En Bertrana s’ha trobat, finida ja la joventut primera” i tot just s’inicià el miracle migrat del reconeixement de la seva obra, ja al 1912 quan la gran part dels seus escrits encara havien de veure la llum. Gaudí de cert prestigi, però els anys foscos de vida a la gran ciutat encara l’hi havien d’arribar. Temps de penalitats econòmiques, vida atrafegada i de poc reconeixement de la seva feina, en una Barcelona Noucentista que poc hi encaixava una ànima feréstega, rural i eminentment modernista, que es sentia trasplantada com la glosada alzina del passeig de gràcia.

Bertrana era una personalitat d’un caràcter acusadament rural, amb un amor a la terra i el que la pobla molt pronunciat, tant que aquest fet es el que agradava de la seva literatura, ja que evocava temps antics en un estat primigeni, quan l’home lluitava amb el medi natural, però el que agradava de la seva literatura desagradava en la seva personalitat.

Un exemple, pel qual avui hi he pensat, ha estat la caça. Bertrana era un gran caçador, gran en lletres minúscules, ja que només és gran qui la sent encara que no caci res; i un petit caçador es el que mata molt, malament i es perd per la boca. En paraules de Bertrana un bon caçador es el que sap el que es fa, ho fa amb sentiment, respecte, cura i devoció. Es una experiència quasi mística, ¡¡¡Que és sinó un sacrifici!!! Un acte totalment religiós. La naturalesa, el bosc i la muntanya formen la religió de Prudenci Bertrana. Fill de Carlins rurals, ell republicà convensut, no encaixà ni en el medi rural ni en la ciutat.

Josefat, la primera edició de 1906 impresa a Palafrugell, censurada pel bisbat de Girona, i il·lustrada per Rafel Masó i Valentí,un dels motius per la qual es tant buscada. I segona edició de les Ales esteses.

Jo de jove m’hi vaig sentir molt identificat, de fet escric aquestes ratlles en un tros de paper arrugat recolzat en la culata en un fondaral gèlid un dia de batuda del senglar. Quan dic que no s’encaixa es perquè un es mira el medi urbà com un fenomen antinatural, insostenible, però aprecio les possibilitats que ofereix, igual que es viu el medi rural i la naturalesa amb ulls d’espectador embadocat per la bellesa. Manera més freqüent als “urbanites” que al verdader habitant del medi rural, que per norma general funciona per instints i inèrcies naturals totalment incomprensibles per la gent de la ciutat. Podria semblar que exagero però no és així, en l’època de Bertrana aquestes diferències eren més acusades que en l’actualitat, a les ciutats però encara hi havia vaqueries i tramvies de sang, una certa proximitat que ara s’ha perdut. En el dia d’avui el camp s’ha urbanitzat però les diferències perduren. Comparem per exemple un fet tan trivial i transcendent a l’hora com la mort. L’acte d’un sacrifici en el mon rural pot ser una festa com la matança del porc. Veure un animal degollat sagnant pel coll i narius, fumejant pel contrast de temperatura en l’evaporació de la sang i un color vermellós que ho embruta tot, es una experiència del tot quotidiana. Jo la he viscuda, en canvi ara en les festes populars de matança del porc en prou feines es veu funcionar la màquina d’embotigar botifarres. La carn es du especejada sortint de l’escorxador, on s’han mort dues mil vesties en una nit. Hi ha qui parla de benestar animal, però ningú parla de dignitat animal!!! Si no es veu el sacrifici “l’urbanita” dorm tranquil i troba la carn més bona sense preguntar-se de on ha sortit. Be, no continuaré per aquests derroters, però això es el que denuncia Bertrana, la hipocresia del mon urbà, que veu el rural com un lloc on gaudir els caps de setmana.

Bertrana estima el medi natural com ningú, i explica com per gaudir-lo s’ha de patir amb crueltat, això es la naturalesa. Els seus contes i relats com el recull dels Herois de 1920 o El meu amic Pillin i altre contes de 1923, són verdaderes obres d’art que ajuden a estimar la terra. En el fons es un clam nacionalista que ajuda a trobar les arrels del nostre poble, sempre en un medi rural, que és on s’ha format Catalunya. Si en algun moment el nostre país ha estat un xic ric, es gràcies als recursos agraris i forestals, el succeït al S. XIX amb l’ industrialització ha estat una anomalia de la qual encara en paguem les conseqüències. Mai hem sigut un país ric en diners, en canvi som milionaris en bellesa, paisatge, laboriositat i enginy. Bertrana fou conscient de la decadència de la seva època i de la destrucció d’una manera de fer i viure mil·lenària que ell encara experimentà, la visqué en profunditat i l’immortalitzà en les seves obres. Tota la seva literatura es amarada de nostàlgia i decrepitud, mostrant com es sentia ell de trasplantat en els temps que l’hi tocà viure. Molt recomanable es la trilogia. “Entra la terra i els núvols” formada per les obres: L’Hereu de 1931, el Vagabund de 1933 i l’Impenitent de 1948, trilogia de caràcter autobiogràfic on recorre la vida d’un jove hereu que ha de vendre el mas per deutes i com es trasplantat en una ciutat, els títols de Vagabund i Impenitent diuen prou sobre el contingut i les reflexions que conté l’obra, sentiment que Bertrana compartí i en declaracions manifestar que contenia les seves pròpies reflexions formant una biografia ideològica i emocional.

Trilogia entre la Terra i els Núvols de Bertrana, i l’Hereu en las seva primera i segona edició. Novel·la de trets autobiogràfics.

 

Jo vaig descobrir Bertrana quan era molt jove, de seguida em captivà, vaig trobar les primeres edicions, ja que en la majoria de les seves obres són la primera i la única, cosa incomprensible i diu molt del tarannà del nostre país. En el seu dia a la premsa donà bones crítiques a Josefat de 1906 i a Naufrags de 1907 rebent premis institucionals. En el dia d’avui com a acte instintiu i repetitiu els crítics actuals continuen dient que aquestes dues obres son les cabdals de l’obra de Bertrana, modernistes, ¡Això si!, però en prou feines fan esment d’altres obres posteriors, al meu entendre molt millors, amb un rerefons filosòfic molt més profund que ni tan sols s’han reeditat. Potser per aquest motiu no han arribat al gran públic i els estudiosos tampoc se’n han preocupat, però crec que algun conte seu, com a mínim, hauria de ser lectura obligatòria als instituts catalans. Són d’una prosa immillorable i d’un nacionalisme verdader, no d’estelada i a veure qui crida més, sinó d’un racionalisme introspectiu, d’amor a la terra, a la cultura i el no fer fressa. El verdader històric tarannà català.

Altres novel·les més desconegudes de Bertrana que en el seu dia gaudiren de gran reconeixement.  

 

Llibres de relats i contes de Bertrana, per mi on mes es retrata l’amor i les passions de l’autor.

 

Evidentment fou un autor silenciat per la dictadura, però en el temps que corren se’l recupera amb un musical, popularitzant i vulgaritzant encara més la seva obra més vulgar i menys original: Josefat. Quanta justícia l’hi fa un senzill monòlit amb el seu nom i un petit però exquisit bust realitzat per Blay en un recó de la Plaça de Catalunya de Girona. Aquest homenatge es un atribut a Bertrana, també ho seria reeditar amb alguna edició humil els seus Herois o Proses Barbares, seria recuperar un bocinet de verdader esperit de la nostra terra i la seva gent. Mastegar, digerir i convertir aquesta literatura en “papilles” perquè arribi a tot el poble possiblement no l’hi faci cap bé, ja que si arriba ho fa desvirtuada i en la majoria de casos ni l’hi arriba. Amés es degradar la literatura que forma part del nostre patrimoni. Millor seria traduir aquestes obres en llengües estrangeres, que segurament gaudirien  millor acollida que aquí. No es derrotisme el que em fa escriure això, sinó amor a la meva cultura, però els catalans sovint som especialistes en destruir el que es genuïnament nostre i ens identifica, en canvi sobrevalorem tot el que ve de fora. Caldria pensar-hi...

El mon rural perdura i encara hi ha qui el viu de manera salvatge i natural...