martes, 2 de enero de 2018

Fi de la Nació Catalana de Salvador Sanpere i Miquel




                Sanpere i Miquel és un d’aquells personatges poc coneguts en l’actualitat, el seu nom per si sol ja sona a història. Tot bon historiador sap que l’estudi d’aquesta disciplina hauria de servir per no repetir errors ja comesos, però la nostra condició humana ens fa ensopegar sempre dues vegades en la mateixa pedra i els historiadors sovint obliden la Història.

                Les obres de Sanpere i Miquel avui dia es consideren eminent-ment historiogràfiques, ara bé, crec que el seu volum de la Fi de la Nació Catalana, perdó: “Fin de la Nación Catalana” de 1905, podria considerar-se de rabiosa actualitat.

Portada de: Fi de la Nació Catalana de Sanpere i Miquel de 1905

                Per entendre aquesta obra i com l’autor l’arribà a escriure cal veure l’evolució intel·lectual i emocional de Sanpere i Miquel. Aquest nasqué a Barcelona el 1844 en el sí d’una família benestant, de jove nasqué en ell un esperit rebel en front d’allò establert, en el seu entendre injust, que l’acompanyà tota la vida. Republicà convençut, milità de ben jove a les files del partit. Encara adolescent s’escapà de casa i s’allistà voluntari a la Guerra d’Àfrica (1859-60). Sembla que l’experiència el feu madurar un xic, i en tornar a Barcelona es posà a estudiar arquitectura. Però un cop acabada la carrera i obtingut el títol, mai exercí la professió, ja que durant els seus estudis es va veure clarament inclinat cap a l’estudi de la Història i la crítica artística. El 1862 entrà en la Francmaçoneria per la seva afinitat ideològica i intel·lectual. Més tard el 1868 ressorgí el seu esperit revolucionari organitzant una de les juntes que trasbalsaren la ciutat. Amb tot la seva mentalitat republicana s’accentuà i sent un fervent admirador de Castelar, Pi Margall i Salmerón, decidí entrar en la política activa en el Partit Republicà Democràtic Federal el 1869, fet que li suposà ser nomenat diputat pel partit aquell mateix any, i posteriorment fou elegit diputat a les Corts de Madrid per Igualada del 1872 al 1874. 

                La seva emergent carrera política lliberal quedà dràsticament estroncada al restaurar-se la monarquia de la dinastia Borbònica. Sanpere i Miquel abandonà la política i es dedicà de ple a les seves activitats culturals, sobretot als estudis històrics i d’art medieval. La seva bibliografia és prou extensa i representativa per l’època. Però els seus treballs mai sabrem del cert si són fruit de la decepció generada per la situació política del moment que ell va viure i el refugi que trobà en la Història com a via d’escapament, o només haguessin estat el resultat d’una ment privilegiada en les hores de lleure de la seva vida política si no s’hagués estroncat. Malauradament mai ho sabrem però gràcies a males polítiques es poden escriure bones històries. En canvi sí que tenim la certesa que costa molt trobar polítics d’aquesta talla intel·lectual en l’actualitat, a pesar de que mai tanta gent havia estat tant ben formada com ara. 

Gravats que il·lustren el llibre representant l’assalt a la ciutat de Barcelona al 1714

Una altre vista que il·lustra l’assalt a la ciutat de Barcelona al 1714

                Ara bé, en l’obra avui presentada, La Fi de la Nació Catalana de 1905, Sanpere i Miquel, ens relata amb tota mena de detall la capitulació de Barcelona el 1714, amb l’adveniment de Felip V al tro d’Espanya i la imposició del decret de Nova Planta sobre el principat. El títol de l’obra és prou revelador, als ulls de Sanpere i Miquel la nació catalana s’havia mort com a entitat política i cultural pròpia, passant a formar part del regne d’Espanya, monarquia que ell havia odiat i combatut tota la vida. 

                Amb la perspectiva actual, ha quedat demostrat que Sanpere i Miquel era un home de poca fe. Publicà la seva obra el 1905 en ple moviment modernista, després de que la Renaixença Cultural Catalana ja hagués plantat la seva llavor, gràcies als moviments culturals i artístics heretats del romanticisme i la Renaixença de la segona meitat del segle XIX i principis del XX, la cultura catalana ressorgí tan enfortida que els anys de dictadura del 1939 al 1975 no foren suficients per espanyolitzar Catalunya a pesar de tots els intents. Una altra cosa és que aconseguiren descatalanitzar la població, ho feren amb grans onades migratòries que des dels anys 50 fins el dia d’avui, no han parat de ser cada vegada més nombroses. Primer d’arreu de la geografia espanyola i posteriorment d’altres continents. A la llum dels últims esdeveniments, podem afirmar que el que dóna una nacionalitat és estimar la seva cultura i la seva història, la manera de pensar, comunicar-se i viure, conservant les tradicions i maneres de fer d’aquella àrea geogràfica. No buscar únicament la seva economia o volent importar costums, religions, llengües i tradicions per tal de modificar el lloc de destí a semblança del d’origen del nouvingut, d’això se’n diu parasitisme. Si Sanpere i Miquel veiés la situació política que està vivint la seva Pàtria, només podria arribar a la conclusió que menys de la meitat dels seus pobladors són catalans, els altres són invasors. Possiblement es va equivocar amb més d’un segle en la col·locació cronològica del seu estudi amb un títol tant revelador, però no es va equivocar en l’elecció de l’idioma en què es publicà. Al segle XVIII es sembraren unes llavors legislatives d’extermini cultural per Catalunya que no s’han parat de regar i replantar durant segles, però per fortuna nostre encara no han exterminat la població autòctona, per ara només l’han fet retrocedir a menys de la meitat. Veurem amb els anys com acaba aquest genocidi cultural que algun dia donarà la raó al llibre de Sanpere i Miquel, i haurà arribat La Fi de la Nació Catalana, però ara sabem segur que no va ser al 1714. Encara som aquí i no sabem quan arribarà.   

Plànol del impecable setge que patí Barcelona al 1714

Barri complert que desaparegué amb la construcció de la Ciutadella

Monestirs gòtics dels quals només en resten algun dibuix i plànols reconstruïts.

Antiga universitat de Barcelona que desaparegué per complet.

Llom del gran volum de Sanpere i Miquel, injustament valorat en l’actualitat.