domingo, 13 de enero de 2019

Els Feyts Darmes de Catalunya de Bernat Boades en la seva primera edició de Marià Aguiló 1873




Com que rectificar diuen que és de savis, vull fer esmena d’algunes coses que no quedaren prou clares en l’entrada anterior d’aquest blog, la dedicada al llibre de Joan Gaspar Roig i Jalpí del “Resumen Historial de las grandezas y antiguedades de la ciudad de Gerona” de 1678. I sobretot amb la relació d’aquest autor amb les cròniques dels: “Feyts darmes de Catalunya” de Bernat Boades. Miraré d’aclarir conceptes, ja que després de fer l’incís en la falsa autoria d’aquesta darrera obra en l’entrada anterior, un neguit em va corroure per dins revisant aquelles línies, i no ha parat fins que he tornat a agafar les diverses edicions dels “Feyts darmes de Catalunya” comparant-les, llegint les versions crítiques i els arguments a favor i en contra de considerar l’obra un plagi o una verdadera joia de la literatura catalana medieval.


Portada dels Feyts Darmes de Catalunya de Bernat Boades 1873 de Marià Aguiló


M’he servit de l’edició en cinc volums de l’editorial Barcino, la més divulgada a casa nostra, és la que vaig fer servir per parlar de Roig i Jalpí extraient dades biogràfiques del pròleg del primer volum, però ara he hagut de rellegir el quart, on hi ha les suposades proves irrefutables del plagi. Però al quedar un xic marejat vaig desempolsar la verdadera primera edició de l’obra, la publicada per Marià Aguiló el 1873 i al veure l’interés que té, he cregut oportú fer-li una entrada pròpia com a homenatge i a la vegada reflexió sobre com la societat jutja al llarg del temps una obra històrica i literària de l’època medieval o del segle XVII. 


La discussió entre historiadors i filòlegs aficionats sobre la autenticitat del “Llibre dels Feyts darmes de Catalunya” no ve de gaire lluny, és de mitjans del S. XX, tenint en compte l’època dels fets relatats, en temps medievals i les edicions manuscrites originals que han arribat de l’obra que remunten al S. XVII. La polèmica de si el Llibre dels Feyts darmes de Catalunya   és original del segle XV i si el seu autor és Bernat Boades o per contra és Joan Gaspar Roig i Jalpí a qui s’ha titllat d’impostor del segle XVII, sembla que s’ha acabat. Al ser un tema poc atractiu i gens mediàtic la societat catalana ha acceptat la última versió, la més “moderna” i aparentment més critica com a certa. Jo personalment no ho tinc gens clar i fins que alguns estudis rigorosos de veritat posin a la llum nous arguments, crec que cal anar amb peus de plom en falsejar la història en el dia d’avui. 


Per posar un petit granet de sorra a tot l’embolic, com a pretext de presentar la primera edició de la obra, exposaré algunes qüestions que em semblen rellevants, però abans he de fer una correcció a allò dit en la entrada anterior. Quant he utilitzat la paraula publicació, referint-me al que va fer Roig i Jalpí en la seva època, no em refereixo a donar el llibre a la impremta, ja que en realitat, a pesar dels seus esforços i ganes, els Feyts darmes de Catalunya no es varen publicar fins quasi dos-cents anys després. La primera versió sortida d’impremta del llibre és la que avui es presenta, de 1873 a expenses de Marià Aguiló, que va prendre com a model un manuscrit copiat amb lletra de Roig i Jalpí que es conservà a la biblioteca de la casa Dalmases de Barcelona. Un dels cinc manuscrits conservats en aquell moment. Per aquest motiu crec que és molt important posar aquí el pròleg sencer d’aquesta primera edició, on s’explica la procedència del text antic i que cadascú  pugui valorar el fet de manera subjectiva. 

Proleg dels Feyts Darmes de Catalunya  de Marià Aguiló 1873

Proleg dels Feyts Darmes de Catalunya  de Marià Aguiló 1873

Per altra banda, una de les coses que més em preocupa de la modernitat, és el fet que un excés d’informació ofusca la veritat, i qui no té ganes d’investigar es pot creure qualsevol cosa mínimament argumentada o com a mínim  ben relatada. El cas del Pseudo – Boades, tal com modernament es coneix el llibre dels Feyts darmes de Catalunya, és un cas curiós i poc més que indignant. Per exemple, mirant a la Santa Viquipèdia , el pobre Roig i Jalpí el pinten com un frau literari, un lladre i falsificador, oblidant les nombroses obres de gran talent que ens va deixar. Per recolzar aquesta tesi, com a bibliografia, donen un article publicat per Vicenç Pagès i Jordà a la revista de Girona nº 296 titulat: Joan Gaspar Roig i Jalpí impostor brillant. Costa poder-hi veure una mínima presumpció d’innocència. 


Resulta que jo tenia a mà aquestes línies sensacionalistes abans d’escriure sobre el “Resumen Historial de las Grandezas y Antiguedades de la Ciudad de Gerona” i a l’indagar més encara me les crec menys. No hi ha cap dada històrica que corrobori la tesis de la falsificació, no s’ha trobat mai cap sol·licitud de llicències per publicar l’obra per part de Roig i Jalpí, cap document contemporàni que faci referència a l’obra més que el propi Roig en el pròleg del seu llibre de Girona i els propis manuscrits copiats on a manera d’introducció explica de on ha tret l’original. El problema és que no s’ha conservat l’exemplar malmés que l’hi arribà a Roig i Jalpí i que ell amb el seu bon o mal encert, copià complementant-lo i arreglant-lo al seu criteri, considerant-lo un document molt important per la història del seu país. 


Per altra banda, també és molt sospitós que les impressions de l’obra de finals del segle XIX i principis del XX no es poses mai en dubte l’autoria de l’obra, començant per Marià Aguilò i altres que el seguiren experts en textos antics. L’edició més popular, la de la editorial Barcino que aparegué en diversos volums, el primer el 1930, i en el pròleg s’explica la vida de Boades i no es dubta de l’autoria. El segon volum apareix el 1934 i tampoc ningú qüestiona l’autoria, igual com el tercer aparegut el 1935. Després la publicació de l’obra queda interrompuda per la Guerra Civil. Curiosament en ple Franquisme s’autoritza la publicació del quart volum el 1948 i surt amb un llarg pròleg que argumenta la falsedat de l’obra, dient que una de les Històries de Catalunya més antigues escrita en l’època medieval és una falsificació. Amb paraules de Vicenç Pagès, amb demostracions dignes de Sherloch Holmes es demostra que una de les cròniques medievals més importants de la història de Catalunya és falsa. No cal tenir gaires llums per deduir d’on venen els canvis d’aires. 


He buscat les argumentacions de Coll i Alentorn que és l’artífex d’aquest pròleg del quart volum d’aquesta edició, i qui ha etiquetat d’impostor a Roig i Jalpí i ha desacreditat a Boades com a autor de les cròniques, i he de dir que els arguments històrics tots quadren, inclús els geogràfics. Boades podia haver escrit les cròniques perfectament; un mossèn d’una vila com Blanes podia tenir prou cultura com per fer un recull històric del moment per més que s’intenti fer creure el contrari. Ara bé, els arguments que es donen per demostrar la falsedat vénen recolzats per diversos passatges relatats en les cròniques que l’autor detalla com a extrets de textos que es publicaren anys després de la redacció d’aquestes. Aquest argument que es repeteix en punts molt concrets, fins i tot citant historiadors que visqueren molt després de Boades demostra que les cròniques foren copiades i revisades per Roig i Jalpí, amb un objectiu  d’historiador:  complementar i corregir un text antic, en cap cas falsificar-lo, ja que no hi ha mòbil per cometre aquest crim més enllà de deixar presentable un text que a les hores tenia dos-cents anys. Tal com ja deia en el “Resumen Historial de las grndezas y antiguedades de Gerona”, Roig i Jalpí ens ha fet arribat una versió revisada i complementada d’una crònica medieval. Llàstima de no conservar l’original, però en cap cas crec que l’obra sigui creada de nou al segle XVII, s’hauria de poder demostrar i cap de les proves aportades ho demostra, només que foren àmpliament revisades i complementades per Roig i Jalpí, qui si que ho manifesta i deixa el seu nom com a copista i compilador. 


Les coses no són mai verdaderes o falses tractant-se d’obres d’aquesta època. En un edifici medieval, no preguntem quantes restauracions ha sofert i quants elements s’han hagut de restituir, el que interessa és el conjunt i l’essència del monument a quina època pertany. Les catedrals i els monestirs no són falsos, tampoc les taules pintades al tremp d’un retaule i tots ens han arribat amb intervencions posteriors a la seva època. La autenticitat la defineix el relat imperant de cada moment, per exemple per un anticatalà la catedral de Barcelona no és gòtica sinó una intervenció del segle XIX, i a la vegada per un estudiós del gòtic català, serà un objectiu d’estudi de primer ordre. 


El fet és que a dia d’avui, els Feyts Darmes de Catalunya no són revisats mitjançant uns estudis crítics seriosos i concloents, això només denota que els catalans estimen poc la seva cultura i el seu passat, a més de mostrar una ignorància generalitzada.  

Colofó de les obres de Marià Aguiló que tanca la primera edició dels  Feyts Darmes de Catalunya

viernes, 26 de octubre de 2018

Joan Gaspar Roig i Jalpí, cronista brillant o impostor incomprès. El seu Resum Historial



Tenim algunes dades biogràfiques de Joan Gaspar Roig i Jalpí: sabem que va néixer a Blanes el 1624 i que morí a Manresa el 1691. A més, fou un personatge molt prolífic, dels 67 anys que visqué, en passà la major part sent frare de l’ordre dels Mínims, primer ingressà a Girona com a novici el 1663, i un cop ordenat, ràpidament ascendí a Vicari General, després a Provincial de l’ordre; i ja en les altes jerarquies eclesiàstiques, com a Examinador Sinodal del bisbat de Girona i més tard de Barcelona. Durant la seva etapa de maduresa es traslladà a Madrid el 1670 on fou nomenat Cronista Reial de la Corona d’Aragó el 1673. Mai però deixà la seva activitat com a escriptor – historiador, al marge de les obligacions que comportaven els seus càrrecs, tant eclesiàstics com civils. Per tant ens trobem davant d’un personatge de gran talent i molt polifacètic, no obstant, tal com era habitual en l’època, era un home de fe i per sobre de tot un religiós entregat, obedient i temerós de Déu, que sense cap mena de dubte es regia pels manaments de la fe cristiana. Dic això per la controvèrsia que ha suscitat la seva obra al llarg del segle XX i part del XXI.

La biografia de Roig i Jalpí, a més de la seva trajectòria civil i eclesiàstica, quedà marcada per esdeveniments que presencià. Alguns en la seva joventut, com per exemple el Corpus de Sang, ja que en aquelles dates residia a Barcelona. O un dels setges  més sagnants de la ciutat de Girona comés pels francesos, on Roig i Jalpí dona fe i testimoni del miracle de les mosques. Així de saludable deuria ser l’ambient perquè els insectes fessin aixecar el setge de la ciutat a l’invasor francès. Viure vivències com aquestes feren que el caràcter d’un jove novici malaltís es decantés cap a l’estudi dels fets històrics del passat, buscant en llibres, arxius i manuscrits un esplendor nacional dels temps antics, ja que ben aviat s’adonà que la seva cultura vivia en hores baixes. 

Portada del: Resumen historial de las grandezas y antiguedades de la ciudad de Gerona, de Juan Gaspar 
Roig i Jalpí, Barcelona 1678.


Els seus escrits històrics més importants són el: “Tratado de las excelencias y antigüedades del Priorato de Santa Maria de Meyá” de 1668, d’on fou prior i tingué lliure accés  a artiu i biblioteca. El “Resumen historial de las grandezas y antiguedades de la ciudad de Gerona” de 1678, que és per mi la seva obra magna i la que avui presentem com a prova de la seva sinceritat i manera de fer, molt més científica dins el procedir de l’època, a pesar del que podríem considerar a primer cop d’ull. Dins els escrits històrics, també cal esmentar la “Apologia del resumen historial” de 1679, on defensa l’obra esmentada anteriorment i la “Epítome histórica de la muy ilustre ciudad de Manresa” publicada pòstumament el 1692, ciutat on morí jubilat dels seus càregs, i aprofità el seu últim alè per llegar-l’hi aquest llibre.

A més de la seva obra publicada, deixà nombrosos estudis inèdits, com els “Reales elogios de Cataluña ilustrados y aumentados” anterior a 1678. El “Libro donde por ABCDiario se van anotando cosas historiales”, primer diccionari de fets històrics de la península ordenats alfabèticament. A més, també deixà traduccions de textos antics, com les proposicions del Rei Martí a la cort de Perpinyà i una crònica general de Catalunya que havia de tenir quatre volums, sabem que al juliol del 1678 n’havia acabat dos i tenia el tercer a mig fer. Aquesta dada la coneixem pel pròleg del llibre que avui presentem, en canvi els historiadors consideren que la seva Crònica General de Catalunya s’ha perdut, però qui sap el gran parentesc que té o podia tenir aquesta amb el “Llibre dels Feyts d’armes de Catalunya” de Bernat Boades. 

Fins aquí les principals obres històriques de Roig i Jalpí, però al marge d’aquestes, n’escriví el doble de religioses, devocionaris, apologies, sermons i un llarg etcètera que li donà el reconeixement i la fama d’erudit a la seva època; En canvi, avui el tenim quasi oblidat. Quan surt algun estudi, article o publicació sobre ell, el recuperen com un impostor brillant o com a un falsificador literari. Jo no puc entrar en aquesta disputa d’especialistes, però si que tinc la necessitat de fer algunes reflexions que crec importants al meu entendre. 

Llibre dels Feyts d’Armes de Catalunya, de Bernat Boades, Editorial Barcino 1929


En primer lloc, el concepte de còpia o falsificació és molt modern, en els temps de Roig i Jalpí, igual que des de molts segles abans i algún després, si un autor era plagiat, per ell era un honor. No existien els drets d’autor ni la propietat intel·lectual. Hi ha milers d’exemples, des de literaris fins a musicals, passant per la pintura, l’escultura i l’arquitectura. La còpia era l’únic mitjà de reproducció i es trobava totalment acceptat i fins i tot valorat, ja que posava de manifest la vàlua del original. Tampoc hi havia cap tipus de criteri en no introduir modificacions ni alteracions substancials als originals quan ja eren vells o per donar-los a conèixer. Amb la manera de fer de la època, si es podia millorar l’original, s’aplaudia el fet, encara que suposés la destrucció d’aquest. Aquesta manera d’intervenir, des de l’òptica actual és del tot incomprensible, però també ha donat obres actualment admirades per tothom. 

Per tant jo poso en dubte que Roig i Jalpí generés falsificacions a consciència, per tal d’estafar les següents generacions. En primer lloc perquè era monjo i seguia unes normes amb el temor del infern etern, en segon lloc perquè signà moltes obres i per tant no tenia cap necessitat de fer-ne amb pseudònim o anònimes, ja que no tenia cap superior dins la seva ordre religiosa, a més, la censura tampoc hi podia tenir cap paper, ja que eren llibres d’història que aconseguien les llicències per ser publicades igualment. I en tercer lloc, no foren per modèstia, ja que Roig i Jalpí, per les obres signades que tenim, de modest no en tenia res. 

Per tant personalment crec que en el cas del llibre dels “Feyts d’Armes de Catalunya” de Bernat Boades i segons alguns historiadors i filòlegs atribuït a Roig i Jalpí com a falsificació històrica, és poc creïble. No puc concebre que un monjo a canvi de res, gastés fortunes en pagar l’edició d’un text antic quan no li revertia cap benefici econòmic i menys encara concebre’l com un anacronisme escrit de bell nou per ell mateix. Ara bé, que trobés algun document original i que el transformés arreglant-lo a la seva manera, fins a donar-lo a la impremta a expenses seves amb el nom de Bernat Boades, tal com ell mateix afirma, si que ho crec sincerament. 

Però aquest no és el cas del “Resumen historial de las grandezas y antiguedades de la ciudad de Gerona” de 1678, és una obra original de l’autor, que recull en els seus tres apartats les històries dels Sants Màrtirs de la ciutat, la Història civil extreta d’arxius i dels llibres existents fins aleshores, i la descripció de la ciutat amb tots els seus monuments, dedicant un apartat a cada un d’ells. Un document històric de primer ordre, no tant per la veracitat dels fets relatats, sinó per la descripció detallada d’un moment concret, una fotografia instantània realitzada a mitjans del segle XVII, just abans de les grans transformacions urbanístiques del segle XVIII i sobretot XIX al centre històric i als seus monuments. 

Proleg al lector de Roig i Jalpí on legint-lo detalladament relata la seva visió de l’història de catalunya i el menyspreu institucional del moment, amés parla dels Feyts d’Armes de Boades.


El “Resumen historial de las grandezas y antiguedades de la ciudad de Gerona” per mi és un volum molt estimat, que en tornar-lo a agafar per poder escriure aquestes línies, m’ha obert els ulls mostrant-me un Roig i Jalpí molt diferent del que mostren la majoria d’estudis actuals, per demostrar-ho poso aquí el pròleg, llegint-lo, dona una quantitat d’informació aclaparadora. L’autor mostra el seu amor per Catalunya, la seva passió per l’historia, estudiada de la manera més rigorosa possible en funció dels mitjans i coneixements de l’època, i sobretot els laments que expressa sobre la manca de suport institucional per les empreses culturals ja en el segle XVII. El menyspreu cap al propi passat cultural a Catalunya ja ve de lluny. 

Roig i Jalpí manifesta el seu desig de poder publicar les obres aleshores manuscrites i inèdites de les “Croniques de Geroni Pujades” i els “Feyts d’Armes de Catalunya” de Bernat Boades de les que en posseeix els manuscrits. Aquesta última obra és la que ha portat a Roig i Jalpí tristament a la fama. Ell donà aquesta obra a la impremta, evidentment corregint, retallant i confegint tot el que considerà oportú, i durant quasi dos cents cinquanta anys, ha estat una de les cròniques de referència per la història de Catalunya, fou al segle XX en una edició crítica que es publicà que era un plagi. Bernat Boades efectivament existí, va néixer a Salitja el 1370 i va morir a Blanes el 1444, població on nasqué Roig i Jalpí, per tant tampoc fora tan descabellat pensar que en la seva família hi pogués haver un manuscrit de Boades. En cap cas puc entendre com s’argumenta el fet d’afirmar que la crònica dels “Feyts d’Armes de Catalunya” de Bernat Boades foren tot pura invenció de Roig i Jalpí, escrits per ell en ple segle XVII imitant un text antic dels segles XIV i XV. Per més dificil de creure, a pesar de les raons que es donen, veig més fàcil que s’hagi perdut un manuscrit original del segle XV que ja fou transcrit i publicat el segle XVII, que no pas els volums de Roig i Jalpí de la hipotètica Crònica General de Catalunya que havia de tenir quatre volums i el 1678 ja en tenia dos d’ enllestits. Sembla massa coincidència i tal vegada són la mateixa obra amb diferents noms, la qüestió és perquè desacreditar un personatge del passat per penjar medalles als vius. 

Sembla que els impostors literaris en la nostra terra abunden massa, sobretot en els textos medievals. És més versemblant creure que s’han falsificat obres literàries medievals a les acaballes del segle XIX en plena renaixença, reivindicant un passat genuïnament català, que no pas al segle XVII quant Roig i Jalpí dona a llum els “Feyts d’armes de Catalunya” de Boades. Els motius podrien ser els mateixos, una re invenció d’un passat nacional, però això només posa de manifest les necessitats d’un poble de reivindicar la seva cultura. La qüestió és si és ètic sortir de l’asfixia opressora amb enganys. D’això a Catalunya si que en som mestres, però mai tot és blanc o negre en la història, i Roig i Jalpí hi ha passat com a impostor sense presumpció d’innocència. La seva fama dels temps passats com a erudit ha estat aixafada per lletraferits amb ganes de publicar escàndols literaris. Però al marge de l’obra qüestionada, el que hauria de valdre per llorejar Roig i Jalpí es el “Resumen historial de las grandezas y antiguedades de la ciudad de Gerona” i la rellevància d’aquesta ha quedat ofuscada per un escàndol encara per demostrar. Una cosa és certa: Els catalans són mestres en tirar-se pedres al teulat.