viernes, 13 de julio de 2018

La llegenda del llibreter assassí de Barcelona de Ramón Miquel i Planas 1928



D’en Ramón Miquel i Planas s’han dit moltes coses; nosaltres ja tenim una entrada al blog del 2 de gener del 2014 dedicada a algunes de les seves publicacions i avui ens centrarem en un dels seus últims llibres, una petita joia bibliogràfica per l’idea que la va concebre. Miquel i Planas, ja en una etapa madura de la seva vida, en un moment ple de passions anti noucentistes, de crítiques agosarades al seu temps, -actitud sincera i massa freqüent en els homes que no pertanyen a la seva època,- publicà un llibre del tot noucentista, tant pels conceptes, com per la realització material. La Llegenda del Llibreter Assassí de Barcelona va veure la llum el 1928, fruit d’uns treballs previs i estudis rigorosos duts a terme per l’autor anys abans, però tant la idea del relat del llibre, com la seva manera científica de ser exposat, igual que la pròpia composició formal i artística de la obra, il·lustrada per D’Ivori, són un clar reflex de l’estil noucentista, que en contraposició del modernisme de la dècada anterior, tant havia criticat Miquel i Planas.

Portada de La llegenda del llibreter assassí de Barcelona, de Ramón Miquel i Planas 1928


Amb aquest volum en octau, però gruixut, amb una tirada de 525 exemplars, Miquel i Planas volgué escriure una pàgina més del llegendari català, però ho feu mirant més enllà de les nostres fronteres. Llegendes semblants, amb personatges obscurs, avars i amb greus trastorns psicològics, que es veuen induïts a cometre assassinats, n’hi ha a pràcticament totes les cultures d’Europa. La sobrevaloració dels objectes, l’afany de col·leccionisme i el gaudi de la possessió, es troba estretament lligat a la cultura occidental, sobretot a partir de la revolució francesa, en una política capitalista d’una simulada igualtat, una legalitat en venda i una fraternitat inexistent. Ara bé, el cas del llibreter assassí de Barcelona, és la història d’un home obscur, que centrant la seva vida en la possessió de llibres estranys arriba a cometre crims terribles. Avui dia l’argument de l’obra no ens aporta res de nou, quant estem saturats de novel·les que tracten de crims similars, però el cas de Miquel i Planas és exposat d’una manera del tot diferent. El propi pròleg, en una carta dedicada a Rafael Patxot, ja ens explica la fi del llibre. Per tant qui només busca el contingut de l’obra, a la pàgina 27 ja la pot deixar i estalviar-se les 289 restants. L’important de l’obra és com s’ha argumentat la pròpia llegenda, com s’estudia l’evolució d’aquesta des de la seva primera aparició impresa en un relat aparegut a París a la “Gazette Des Tribunaux” de forma anònima el 1836, la posterior intervenció de Mr. Charles Nodier i totes les variacions de la llegenda que varen córrer per les impremtes de tota Europa durant el segle XIX, quan la bibliomania es posà de moda. La manera d’exposar l’obra és el verdaderament modern i juntament amb la presentació i les il·lustracions fan que l’edició catalana esmentada sigui la de referència i definitiva de l’obra. 

En el fons, però, seguir el fil històric d’una llegenda per fer més llegenda, o verificar-la, també és falsificar la història. Miquel i Planas volgué ampliar el llegendari català amb un relat aparegut a París ambientat a Barcelona, però no sabem si hi havia cap fonament de veritat en tota la història, la prova està en que Barcelona, tot i haver estat una ciutat rica amb editorials i llibreries, en queden ben pocs vestigis. La ciutat últimament ha perdut aquesta aureola cultural que tenia, quan d’una dècada ençà només han fet que anar tancant llibreries de vell i d’antic. Potser la Ciutat Comtal fou una Meca pels bibliòfils de finals del segle XIX i principis del XX, però tot s’ha esvaït. Miquel i Planas encara respirà aquell ambient i col·laborà molt activament a mantenir-lo, però amb ell i la seva època finia una segona edat d’or dels llibres i els llibreters de Vell. Ara Sant Internet ens permet aconseguir bells volums que abans podíem palpar, fullejar i fins i tot flairar abans d’adquirir-los. Ara amb un parell de fotografies a la pantalla d’ordinador i una petita descripció han de ser suficients per despertar l’amor cap a un llibre. Després arriben les sorpreses per Correus, unes entusiasmadores, d’altres del tot decebedores. Però la figura del llibreter amb espai físic o fer petar la xerrada i passar una bona estona, està en greu perill d’extinció. 

Un llibreter assassí en el dia d’avui és tant absurd com un carter que col·leccionés cartes abans d’entregar-les, Quant li duraria la feina? Però amb tot no treu que el llibre de Miquel i Planas, tot i anacrònic i un xic ingenu, és una petita obra d’art de la bibliofília catalana. 

Portada interior de La llegenda del llibreter assassí de Barcelona.

Algunes il·lustracions d’Ivori per La llegenda del llibreter assassí de Barcelona.

viernes, 29 de junio de 2018

Josep Roig i Raventós, art i ciència units en amor a la terra i la Mar



En el meu entendre, l’Ermità Maurici de 1922, és la obra més reeixida de tota la producció literària de Josep Roig i Raventós (1883-1966). Ja en vida de l’autor va rebre el premi Fastenrath el 1924, i fou publicada en l’edició de només 300 exemplars que avui presentem. Ara bé, qui és Josep Roig i Raventós dins l’historia de la literatura catalana? Actualment crec que continua sent un autor força desconegut. Hi ha molts factors que hi interactuen, en primer lloc, el fet que la majoria d’obres seves foren escrites i publicades només en català abans del 1936. Malgrat que de la seva popularitat i haver sortit  diverses edicions en molt poc temps, després de la guerra, la novel·la catalana quedà del tot estroncada. En segon lloc, la mort de l’autor encara dins el període de la dictadura, no facilità la seva recuperació com a literat genuïnament català. En tercer lloc, cal dir que el gènere més utilitzat per Raventós és el drama costumista, i aquest en la transició democràtica i en les dècades posteriors no tornà a estar de moda, tenia massa semblances amb el passat recent. I en quart lloc, val a dir que la dualitat laboral i vocacional de l’autor el portà a fer més publicacions científiques que literàries, i el nostre país sempre ha estat inclinat cap a la sobrevaloració dels especialistes i a infravalorar els verdaders humanistes polivalents. 

En Roig i Raventós, literat i científic, en ell la medicina i les lletres arribaren a una simbiosi perfecta. Nascut a Sitges el 1883, molt aviat es traslladà amb la família a Barcelona, era fill del pintor Joan Roig i Soler, eminent i reconegut artista de qui heretà la sensibilitat i una acurada formació. A la vegada, germà del també escriptor, publicista i farmacèutic Emerencià Roig i Raventós. Els dos germans, ja de ben joves es sentiren atrets pel mar i la seva gent. Cada un amb la seva ploma intentà plasmar un moment històric de grans canvis al nostre país. 

Josep, a Barcelona, fa tots els estudis llicenciant-se en Medicina el 1904 i doctorant-se en Pediatria el 1905, després anà a París a ampliar estudis. Un cop finalitzats retornà a Barcelona, on com a metge fou autor de nombroses publicacions científiques especialitzades, d’investigacions que duia a terme, moltes d’elles foren traduïdes en diversos idiomes i àmpliament reconegudes a l’estranger, posicionant Catalunya dins els avenços mèdics de moment. 

Paral·lelament a les seves trenta una publicacions científiques, també sorgiren les seves publicacions literàries, de les quals en sobresurten catorze. Per mi les més rellevants són: Argelaga Florida, Animes Atuïdes, l’encís de la Mar, Flama Vivent i evidentment l’Ermità Maurici. 

Portada de la monumental edició de l'Ermità Maurici de Josep Roig i Raventós de 1936


Roig i Raventós, pediatre innovador i metge de l’ànima, fou un artista per herència i vocació. En l’Ermità Maurici ens fa una evocació costumista i romàntica de la vida senzilla i sincera, sense pretensions ni grans ambicions, un relat que pot semblar ingenu, però de tanta bellesa que retrata ens trasllada en un paradís celestial ambientat en un paisatge de la Costa Brava, entre el mar i els pins encimellats damunt la penya, en l’ermita blanca de Sant Elm i la remor de vida quotidiana d’uns temps ja llunyans. Per mi és una obra mestra de la prosa catalana anterior a la Guerra Civil, on la catalanitat no era qüestionada, sinó viscuda per tothom en la més mínima tradició, de manera genuïna en qualsevol acte quotidià. Es vivia inconscientment la pròpia cultura sense intrusions externes. 

Roig i Raventós era un senyor de Barcelona, i com a tal podia gaudir de l’autenticitat de les classes populars de la nostra costa com un etnògraf, plasmant amb tota sinceritat en les seves obres, les petites coses transcendents condemnades a desaparèixer.  La seva cultura li va permetre viure i gaudir de les maneres ancestrals de la gent de la mar i plasmar-les de manera magistral en les seves obres. Durant molts anys de la seva vida va estiuejar a Blanes, on es restaurà una casa rodejant-se d’obres d’art i col·leccions d’objectes etnològics, allà trobà el seu retir espiritual de Barcelona i la inspiració estival per escriure. També a Blanes entrà en contacte i posteriorment franca amistat amb Joaquim Ruyra, qui contribuí en la realització d’aquesta edició de l’Ermità Maurici presentada avui. 

Justificació de tiratge i dedicatòria de Joaquim Ruyra a l’edició de 1936

Tres il·lustracions de Joan Colom pels inicis de capítol de l’Ermità Maurici de 1936


Els seus cercles d’amistats a la Costa Brava incloïen personatges de totes les esferes culturals del país, científics, polítics, escriptors i artistes. Joan Colom, el seu bon amic, fou qui il·lustrà la present edició a amb tot de dibuixos a la ploma acolorits a la trapa representant la vida de l’ermità de Sant Elm. 

Tot i que en la novel·la no es deixa explícit, la descripció de l’ermita en la vila marinera, és ambientada a Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols, que tant Raventós com Joan Colom coneixien perfectament bé gràcies a les estades fetes a la localitat. 

L' ermità Maurici, ja al 1922 representa aquella manera de fer intemporal que venia repetint-se des dels inicis dels temps, en un moment que comença a tenir la consciència de que s’acabarà extingint. Aquella fi anunciada dels homes de fe, dels bons homes, aquell romanticisme d’un passat millor que el futur venidor, queda immortalitzat en l’obra de Roig i Raventós, ens deixa un llegat per endinsar-nos en la psicologia i els sentiments dels nostres avis, amb una terra i un paisatge que ells varen viure i cuidar. Nosaltres ja no podem dir el mateix. L’alteració d’aquest territori litoral ha estat tant dràstica aquests últims cinquanta anys, com el canvi de mentalitat que ha comportat la vida moderna, i no precisament tot ha anat a millor. Sort que sempre podrem agafar una novel·la i traslladar-nos al lloc i al moment que desitgem. 

Aquarel·la original de Joan Colom de la platja de Sant Feliu amb l’ermita de Sant Elm al fons

Colofó del llibre, obra de referència Bibliogràfica de Roig i Raventós i Joan Colom 1936