martes, 31 de marzo de 2020

Enric Mirambell i la història de la impremta a la ciutat de Girona



            En primer lloc voldria demanar disculpes per aquest prolongat silenci; la feina i un reguitzell d’altres activitats em deixen sense temps per fer el que més m’agrada: llegir. En el moment present, gràcies al confinament pel coronavirus, em pensava que disposaria de temps per mi, i ni així en trobo. No obstant em veig obligat a dedicar uns mots molt sentits, a tall d’homenatge, a Enric Mirambell i Belloc, recentment traspassat. 

            El Sr. Mirambell ha estat un prohom de la ciutat de Girona, un pou de ciència i coneixement que ha immortalitzat i donat a llum la història de la nostra ciutat durant els tres últims quarts de segle. Per mi, tal i com explicaré, ha estat un mentor espiritual. El meu tracte amb ell tingué lloc en la seva senectut i dins l’àmbit acadèmic, ja que a pesar de ser més que jubilat, fou co-director, juntament amb el catedràtic emèrit de Teoria i Història de l’Arquitectura Pere Hereu, de la meva tesina sobre l’arquitectura de la Il·lustració a Girona. Les llargues converses mantingudes amb el Sr. Mirambell tocaren totes les disciplines menys l’arquitectura. Però quan començàvem a parlar de llibres, sobretot dels impresos gironins dels segles XVII i XVIII, arribàvem a assolir l’alienació. Era un tema que a ell li apassionava i durant tota la vida l’investigà. Jo com a aprenent només em quedava restar meravellat, veient com dins una ment privilegiada hi poden cabre tantes dades. 

            Durant aquesta etapa em regalà i dedicà el llibret que avui presentem: la Història de la Impremta a la ciutat de Girona de 1988, dins la col·lecció de Monografies de l’Institut d’Estudis Gironins, Vol. 15. Una obra modesta, feta des de la recerca en arxius i biblioteques, inventariant volums i buscant dades biogràfiques dels editors i impressors de la ciutat, però pionera i cabdal en el tema. 

Història de la impremta a la ciutat de Girona 1988 d'Enric Mirambell i Belloc

            Com a petit esbós biogràfic per qui no conegués al Sr. Mirambell, de tothom conegut a Girona, direm que va néixer al cor de la mateixa ciutat, al carrer Santa Clara, el 1922. Feu els primers estudis a Girona i posteriorment es llicencià i doctorà en Història a la Universitat de Barcelona. En tornar a la seva ciutat entrà al Cos Facultatiu d’Arxivers, on organitzà i dirigí la biblioteca pública de Girona, el Centre Coordinador de Biblioteques de la província i l’Arxiu Històric Provincial. També dirigí la Casa de Cultura. Com a docent exercí en d’Institut i en l’escola de Magisteri. Quan a Girona encara no hi havia universitat, ell fou un dels principals impulsors en fundar el nou Col·legi Universitari de Girona, del qual fou cap d’estudis. Políticament, sense colors i amb molta fe, fou comissari provincial d’extensió cultural i delegat del Ministeri de Cultura. També fou Acadèmic Corresponent de la Reial Acadèmia de la Història, membre de la Comissió Provincial de Monuments, del Consell Social de la UPC, de la Comissió Diocesana d’Art Sacre, del consell de redacció de la Revista de Girona i durant molts anys el Cronista Oficial de la Ciutat de Girona entre molts altres càrrecs. Pel que fa a guardons, cal remarcar que nacionals no gaires, en canvi a Madrid se l’hi atorgà la Comanda de l’Ordre d’Alfons X el savi. Pel que fa a les seves publicacions són innombrables, entre llibres, articles i notes de premsa crec que mai s’han inventariat. Val a dir però que totes es mouen dins l’àmbit d’estudi històric relacionat amb Girona i sobretot la seva Bibliografia. 

            El Sr. Mirambell no era bibliòfil, era bibliòman. A casa seva tot era senzillesa i austeritat, tret d’algun bon moble antic, català del segle XVIII, i alguna edició triada, però els bons llibres els comprava per la Biblioteca Pública. El mon cultural gironí desconeix el que li deu. Mirambell es feu tips de córrer llibreries de vell per completar el fons històric de la Biblioteca Pública. Un dia m’explicà que algun exemplar rellevant imprès a Girona al segle XVIII, el va arribar a comprar fins a quatre vegades. Fa uns anys les sostraccions de llibres en les biblioteques públiques era un fet del més quotidià, fins el punt que en una ocasió un professor de la universitat li demanà un volum per una investigació que estava realitzant. El Sr. Mirambell, a pesar de ja estar exclòs de préstec, al tractar-se d’un professor respectable li deixà a desgana. Dos anys després, quan en una ocasió es trobaren el Sr. Mirambell reclamà el llibre en qüestió i es va haver d’escoltar que ja l’hi fallava la memòria, que feia més d’un any que l’havia retornat. Però la memòria no li fallà mai. Tornà a comprar el llibre quan el trobà, perquè ja feia temps que el Sr. Mirambell havia donat a la biblioteca el seu exemplar per tapat el forat, però la vida dona moltes voltes. La sort de viure molts anys, va fer que es trobés en tota mena de situacions; un dia, la vídua del professor que havia sostret el llibre va entregar tota la biblioteca del seu difunt marit al Sr. Mirambell perquè enriquís el fons de la Biblioteca Pública. Així dècades després es recuperà el volum.

Llibre que apareix a la portada del anterior, Sinodals de la diòcesi de Girona de Geroni Palol de 1691


            D’anècdotes més o menys interessants explicades pel Sr. Mirambell n’ompliríem diversos volums. Però el que més m’interessa explicar a aquí, es com aquest personatge i sobretot la seva “magna obra” aquest llibre per molts insignificant, que recull dades sobre impressors i llibres dels els orígens de la impremta a Girona, m’ha marcat en una de les meves facetes més fosques de bibliòfil. M’explico, va despertar en mi una necessitat de continuar eixamplant una biblioteca ja heretada dels meus pares amb volums antics del XVIII i primera meitat del XIX impresos a Girona. Una biblioteca que en el dia d’avui ja te entitat pròpia, ja que conté tres quartes parts dels llibres inventariats en l’obra de Mirambell. Actualment conté llibres remarcables i difícils de trobar des del segle XVI fins al XIX. Els valoro com a font historiogràfica i document d’una època, com a obres d’art i mostrari de la tipografia provinciana d’alta qualitat. Com a repertori artístic d’enquadernacions i xilografies, de les més populars a les més elaborades. Valoro i conservo la col·lecció intentant fer-la créixer en cada ocasió que puc, però és una espina clavada. No com a exercici de vanitat intel·lectual, sinó com a sinceritat espiritual, confesso que d’aquesta enorme quantitat de llibres, la majoria relligats amb pergamí, no els he llegit ni ho faré mai. M’han temptat alguns clàssics, els d’arts lliberals i els d’història, fins i tot algun de medicina i cuina, però la immensa majoria són de temàtica religiosa. Molts en llatí que no entenc i la resta en castellà antic, bigarrat de barroquismes literaris que fan el text força indigest. Uns pocs en català, però llevat la Instrucció de Minyons i algun devocionari, són minoritaris. La meva confessió no em treu el pes de sobre, en aquests aspectes, amb els peus d’impremta de Girona, no soc bibliòfil, sinó un simple col·leccionista compulsiu que sempre que pot compra un llibre antic imprès a Girona i sovint en arribar a la biblioteca resulta que ja hi és repetit diverses vegades, en edicions diferents. D’aquesta malaltia indirectament en té la culpa el Sr. Mirambell, potser sense el seu llibre de la Història de la impremta a la ciutat de Girona no tindria un índex de referència per anar posant creuetes als exemplars adquirits. Per cert, rés és finit, al llarg d’aquests anys he trobat diversos llibres i opuscles que no surten referenciats en l’obra. Per altra banda les biografies dels impressors són bastant incompletes, així con seria interesantíssim inventariar les xilografies existents en cada volum i contrastar-les amb l’immens fons de Xilografies Gironines del fons Carreras. En resum, hi ha molta feina a fer i tal vegada ja seria hora que algun historiador o historiador de l’art poses la antiga impremta gironina al nivell que li correspon. El Sr. Mirambell va posar la primera pedra, molt sòlida i difícil de superar, però del 1988 fins ara ha plogut molt. 

Altres imatges representatives de portades de llibres impresos a Girona: 

Ritual i Manual de l'església de Girona en els seus dos formats, de 1736 i 1737 respectivament


Directorium Curatorum de 1622 imprès per Gaspar Garrich

Prado Espiritual de 1624 també de Gaspar Garrich

Diàlegs de Joan Lluís Vives per Narcís Oliva

Descripción de todas las provincias, reynos, estados... del mundo, per Jaume Bro 1748

Flos Sanctorum de Villegas, per Narcís Olova

Instruccions per la ensenyança de minyons, de Baldiri Reixach, també de Narcís Oliva

llibre del rosari de Jaume Baron, també de la família Oliva

Gramàtica llatina de Vicenç Oliva

Jardí de Maria plantat al principat de Catalunya per Narcís Camós, de Josep Bro

Vida i miracles de Sant Narcís imprès per Nicolau 

Tratado del origen y arte de escribir bien, de Lluís d'Olot, imprès per la família Oliva

I un llarg etcètera que espero que acompanyin en l'eternitat al Sr. Mirambell.

lunes, 22 de abril de 2019

“Los Condes de Barcelona Vindicados” de Pròsper de Bofarull, 1836. Un llinda en la historia de Catalunya.




L’obra de Pròsper de Bofarull (Reus 1777 – Barcelona 1859) titulada:  Los Condes de Barcelona Vindicados, impresa a Barcelona el 1836, marca un abans i un després en la historiografia de la història de Catalunya. Diguem-ne que és com el pas entre la prehistòria i la història, una fita que separa el relat llegendari d’una nova manera de fer ciència amb les bases documentals dels arxius.
 
Bofarull és un prohom de la cultura catalana moderna, no obstant això, continua sent desconegut. És ell qui posà els fonaments històrics en que es basà la Renaixença de Catalunya durant la segona meitat del segle XIX. Fou un de tants il·lustrats que sembrà una llavor que no germinà fins el cap d’un segle, i no obstant això, encara no és prou forta com per arribar a tothom mostrant les evidències culturals, lingüístiques i històriques d’un poble; que viu constantment amenaçat, envaït i menystingut.
Pròsper de Bofarull nasqué a Reus en el si d’una família noble, rebé una educació exquisida, i entrà a estudiar filosofia i lleis a la Universitat de Cervera. Continuà els seus estudis a la Universitat d’Osca on obtingué el doctorat en Dret. El 1799 es traslladà a Madrid, on aconseguí el càrrec d’Abogado de los RealesConsejosi el 1802 esdevé advocat de la Real Chancilleria de Valladolid. En iniciar-se la guerra de la Independència s’estableix a Cadis, lluny de la capital, on coneix a la seva esposa, i hi treballa uns anys. Acabada la guerra, es torna a instal·lar a Madrid, on el 1814 és nombrat arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Aleshores, càrrec més honorífic que real. I quatre anys més tard, gràcies a la seva bona tasca en aquesta institució el nomenen director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (A.C.A.).

Amb motiu d’aquesta designació es trasllada a Barcelona i inicià la labor monumental d’ordenació, catalogació, estudi i complementació dels immensos fons de l’arxiu. Institució que s’havia mantingut inactiva durant segles, guardant la documentació de l’antic regne annexionat a Castella, i havia sigut víctima de la deixadesa i abandó de l’administració central. 

Portada de: "Los Condes de Barcelona Vindicados" de Pròsper de Bofarull, Barcelona el 1836


La seva tasca de documentació, catalogació i salvaguarda d’un arxiu històric d’aquestes característiques fou pionera a tota la península Ibèrica. Per altra banda també enriquí els fons de l’A.C.A. amb nombroses compres d’arxius particulars, tant de famílies nobles com els procedents de la desamortització de convents i monestirs. També hi annexionà l’arxiu existent en la Diputació de Barcelona, actual Generalitat, que contenia quatre armaris de lligalls de la Diputació del General ( que estrictament a dia d’avui hauria de ser l’arxiu històric de la Generalitat, i en canvi ara formen part de l’A.C.A. que per atzars de la història pertany al “Ministerio de Cultura”). Bofarull també es preocupà perquè l’arxiu tingués una nova seu, i fou ell qui aconseguí instal·lar-lo en el Palau del Lloctinent, entre la plaça del Rei i la Catedral. Edifici monumental i emblemàtic que actualment encara ostenta el nom de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i que no té punt de comparació, arquitectònicament parlant, amb la nova edificació construïda recentment a l’avinguda de Marina, just davant d’una gasolinera. (Faig èmfasi en aquest punt perquè les flames ho devoren tot, aquesta setmana ho hem vist amb Notre-Dame, i hi poden haver interessos pel mig).

Entre 1824 i 1840 Pròsper de Bofarull tingué els seus anys més prolífics com a director de l’arxiu, sobretot amb la dinamització i divulgació històrica de la institució per mitjà de publicacions. La seva obra cabdal, (al marge de la Colección de documentosinéditos del Archivo  General de la Corona de Aragón (1847-1859) que consta de 42 volums, finalitzats pel seu fill). És l’obra avui presentada: Los Condes de Barcelona Vindicados y cronología y genealogia de los reyes de de España considerados como soberanosindependientes de su Marca títol complet i molt llarg per una obra que es va publicar per  primera vegada a Barcelona el 1836. Aquesta aportà la primera visió revisada i, per l’època, científica, de la història de Catalunya des dels seus orígens. Tal com ell mateix exposa, es basa en l’encadenament cronològic dels comtes i reis sobirans de Catalunya segons ja havien exposat els cronistes anteriors a ell, com Pujades, Zurita, Melo, Montcada, Florez, Capmany, Villanueva i d’altres, però ell completa i reordena els fets exposats amb la documentació existent a l’arxiu. I sobretot, purga els relats fantàstics, llegendaris i mitològics dels llibres d’història.

Dels autors esmentats, d’alguns, ja n’he realitzat entrades en aquest blog, dels restants espero treure temps d’on sigui per poder-les fer algun dia, ja que les seves obres al marge de l’interès historiogràfic, bibliogràficament també tenen molt d’interès. 

L’obra presentada avui, Los Condes de Barcelona Vindicados, ha estat publicada diverses vegades, i fragments del seu contingut, han vist la llum com a obres independents. L’exemplar presentat correspon a la primera edició de 1836, amb els gravats originals de factura clarament romàntica i idealitzada. Així com una enquadernació en pasta espanyola d’època amb ferros daurats i tegells de la mateixa estètica. Aquesta visió romàntica del contingut i el continent de l’obra l’ha fet ser molt criticada posteriorment, no obstant això, el rerefons i la manera de fer història d’aquesta obra, en el seu dia, perfeccionà notablement el camp d’estudi, convertint-la amb una referència cabdal per la historiografia de casa nostra. Evidentment, avui ha quedat obsoleta, però jo em pregunto si els historiadors d’avui que tant la menyspreen i emfatitzen els errors i mancances, no haurien de valorar les virtuts, innovacions i veritats històriques que en el seu moment suposà. Ja que d’aquí a quasi dos-cents anys, quan es revisi el que s’escriu ara, espero que siguin més benvolents, perquè el que s’aporta de nou respecte el que ja hi ha és molt poc, en canvi Pròsper de Bofarull, el que deixà respecte el que trobà fou una tasca monumental.  

Enquadernació romàntica de Los Condes de Barcelona Vindicados 1836

Visió romàntica i idealitzada de Guifré el Pilós en l’obra de Bofarull