miércoles, 16 de marzo de 2016

El Compte Cagliostro, un maçó amoral excessivament modern




El personatge presentat avui és un complet misteri que ha fet córrer molts rius de tinta, tants que podríem dir que ha estat un forjador involuntari d’una manera de concebre la vida en l’actualitat. El presentem a través d’un llibre publicat a Barcelona a les acaballes del S. XVIII, on s’intentà desmitificar la vida dissoluta i depravada d’aquest geni de l’estafa i l’engany. Però aquesta publicació lluny de des valoritzar la seva persona, encara li donà més fama i seguidors, joves aventurers que volgueren viure al dia al límit com ho feu el mestre. El problema és que mancats de la seva intel·ligència i enginy, la majoria acabaren a la forca o als tribunals de la Santa Inquisició. Avui qui segueix aquest camí amb seny se l’aplaudeix , i qui perd el nord acaba una temporada a la presó, però res comparable amb el que deparava aquella època.

Una cosa és clara, l’honor del galant hereter de la novel·la cavalleresca ha estat substituït al cor de les noies, des de que s’escrigué aquest llibre fins a l’actualitat, pel jove fanfarró barrut que sense fer res se'n surt de tot. La picaresca fa anys que va substituir la cavallerositat, i això ha dut a un procés d’individuació tant gran que ha comportat la degradació de la cohesió social d’un ordre preestablert, potser arcaic, però moral amb molts segles de funcionament. La amoralitat no només és la manca de moral, és també el despesi d’un mateix i el manifestat pels seus semblants. 



Portada de la Vida de Cagliostro impresa a Barcelona a finals del S. XVIII


Per entendre el context direm quatre mots sobre la vida de Cagliostro. De fet no sabem el seu verdader nom amb certesa, fou tant mentider que segons ell mateix era fill dels prínceps cristians d’Anatòlia Trebisonda. Abandonat pels seus pares de petit sense motiu aparent, inicià una vida nòmada fins que arribà a Malta, on l’ordre de cavalleria militar de l’illa l’acollí. Allà rebé una bona educació i s’inicià amb l’alquímia, la càbala i la màgia, cosa poc creïble venint d’uns monjos guerrers... Posteriorment segons ell mateix seguí els seus viatges per tot Europa per divulgar els coneixements adquirits. A la Haia fundà el ritu Egipci de la Francmaçoneria, fet que implica el seu ingrés previ en alguna lògia abans d’aquesta feta. Però tot això podria ser una immensa mentida. En els seus judicis, tant a França per la seva involucració en l’afer del collaret, que acabà amb el cap de Maria Antonieta, com en el judici fet a Roma per l’Inquisició acusant-lo de maçó i molts altres càrrecs, fou identificat com a Joseph Balsamo, un pobre orfe nascut a Palerm el 1743 que amb robatoris , estafes i sobretot fent de proxeneta, arribà a aconseguir una petita fortuna que li permeté passejar-se per les Corts Europees del moment. Efectivament la seva educació s’inicià a un convent, però a Palerm, on fou acceptat al quedar orfe com a novici, mostrà gran capacitat i habilitats per la farmàcia, la química i l’astronomia, a més de l’oratòria i la retòrica, obtenint un gran poder de persuasió. Però en arribar a la adolescència sovint saltava la tapia per sovintejar els bordells de la ciutat. Al tenir gustos cars i no disposar de diners, inicià els primers furts al convent, arribant a vendre calzes per pagar la carn. Perseguit, rondà estafant pel sud d’Itàlia fins que arribà a Roma, on a pesar del seu poc atractiu físic conquerí el cor de nombroses dames que el mantenien. Un dia però en trobà una de pitjor que ell, fou Lorenza Feliciani, amb qui es casà però la felicitat durà poc. La parella enginyà un pròsper negoci, vivint dels encants d’ella. Ell triava un amant ric i quan la cosa funcionava i ella havia esbrinat on guardava els diners, ell els sorprenia en ple acte fent-los hi xantatge, i si no n’hi havia prou es passava al robatori directe. El negoci fou prou lucratiu, ja que venent la seva esposa visqueren còmodament passejant per les corts de tota Europa durant una colla d’anys, fins que a Londres fou iniciat en la Francmaçoneria, possiblement de les mans del propi compte de Saint Germain. Quan la ciutat ja no fou segura a causa de masses nobles estafats, tornaren al continent a propagar la labor mesònica en cercles reduïts, selectes i poderosos econòmicament. Per entrar-hi millor s’autoproclamà compte de Cagliostro, una farsa més a la seva vida, i seguint amb el mateix estil de vida passaren els anys fins que foren tants els ofesos, que fins hi tot n’hi hagueren de les altes esferes eclesiàstiques, qui posaren tots els recursos de l’ Inquisició per perseguir-lo, i com a única i verdadera policia internacional d’aleshores mostrà la seva eficàcia detenint al fals compte. Hi ha qui diu que per una denuncia de la seva dona per tal de quedar-se ella amb tots els diners, la certesa és que a ella no la varen detenir i va desaparèixer. El compte de Cagliostro sota tortura, com no és d’estranyar confessà tot i més, però sembla que efectivament es deia Joseph Balsamo i havia nascut a Palerm. L’imputaren més de mil crims que es suposa confessà mentre el torturaven i fou condemnat a mort. Per alguna estranya influència li commutaren la pena per cadena perpètua, però desprès de diversos intents de fuga morí a la presó. Durant la seva vida havia fet de tot, viscut de tot i pel que sembla no es penedí de gaire rés. Una existència plena, al límit a base d’arriscar la vida constant ment, però amb luxes i riquesa sense tenir mai rés. No es va guanyar honradament ni un cèntim en tota la vida, en canvi sobre ell s’han fet una bona quantitat d’estudis històrics, novel·les i fins hi tot pel·lícules. 



Gravat de l’efígie del Compte Cagliostro en l’edició barcelonina de la seva vida.

Aquest tipus de vida és la mitificada per l’heroisme romàntic, de la qual avui, en ple segle XXI, encara no ens hem deslliurat. La conducta estrictament honrada, moral, amb l’orgull del treball i la dignitat de seguir les normes, és fruit del passat. Ara involuntàriament es premien els lladres cara dures de vides promiscues i dissolutes dignes de “culebrot”, a triar personatges públics de poca cultura que poden ascendir fins a ser verdaders herois nacionals, tant si donen puntades de peu a una pilota com si posen la seva cara en un escenari o davant d’una càmera. Tots aquests individus són hereus de Cagliostro. Però potser els pitjors encara són els que exerceixen el poder polític amb capacitats intel·lectuals i una cultura molt inferior al compte farsant, aquests que no saben com justificar sous robats ni demostrar la procedència d’herències, tenen més en comú amb aquest estafadors de poca monta que amb un verdader home d’estat, desitjo fermament que no se’ls hi dediquin llibres, massa que han publicat les seves memòries, tot i que possiblement siguin els únics diners que hagin guanyat honradament.

L’únic consol pel ciutadà honrat d’avui és que tot ha degenerat tant que és impossible que els lladres i estafadors d’ara facin el que feu Cagliostro, en el dia d’avui falta valor, ningú es juga la vida. A més de lladres són covards. 




Tres de les innombrables obres basades en la vida del Compte de Cagliostro.