Com que rectificar diuen que és
de savis, vull fer esmena d’algunes coses que no quedaren prou clares en
l’entrada anterior d’aquest blog, la dedicada al llibre de Joan Gaspar Roig i
Jalpí del “Resumen Historial de las
grandezas y antiguedades de la ciudad de Gerona” de 1678. I sobretot amb la
relació d’aquest autor amb les cròniques dels: “Feyts darmes de Catalunya” de Bernat Boades. Miraré d’aclarir
conceptes, ja que després de fer l’incís en la falsa autoria d’aquesta darrera
obra en l’entrada anterior, un neguit em va corroure per dins revisant aquelles
línies, i no ha parat fins que he tornat a agafar les diverses edicions dels “Feyts darmes de Catalunya” comparant-les,
llegint les versions crítiques i els arguments a favor i en contra de
considerar l’obra un plagi o una verdadera joia de la literatura catalana
medieval.
 |
|
Portada dels Feyts Darmes de Catalunya de
Bernat Boades 1873 de Marià Aguiló
|
M’he servit de l’edició en cinc
volums de l’editorial Barcino, la més divulgada a casa nostra, és la que vaig
fer servir per parlar de Roig i Jalpí extraient dades biogràfiques del pròleg
del primer volum, però ara he hagut de rellegir el quart, on hi ha les
suposades proves irrefutables del plagi. Però al quedar un xic marejat vaig
desempolsar la verdadera primera edició de l’obra, la publicada per Marià
Aguiló el 1873 i al veure l’interés que té, he cregut oportú fer-li una entrada
pròpia com a homenatge i a la vegada reflexió sobre com la societat jutja al
llarg del temps una obra històrica i literària de l’època medieval o del segle
XVII.
La discussió entre historiadors i
filòlegs aficionats sobre la autenticitat del “Llibre dels Feyts darmes de
Catalunya” no ve de gaire lluny, és de mitjans del S. XX, tenint en compte
l’època dels fets relatats, en temps medievals i les edicions manuscrites
originals que han arribat de l’obra que remunten al S. XVII. La polèmica de si
el Llibre dels Feyts darmes de Catalunya és original del segle XV i si el seu autor és
Bernat Boades o per contra és Joan Gaspar Roig i Jalpí a qui s’ha titllat
d’impostor del segle XVII, sembla que s’ha acabat. Al ser un tema poc atractiu
i gens mediàtic la societat catalana ha acceptat la última versió, la més
“moderna” i aparentment més critica com a certa. Jo personalment no ho tinc
gens clar i fins que alguns estudis rigorosos de veritat posin a la llum nous
arguments, crec que cal anar amb peus de plom en falsejar la història en el dia
d’avui.
Per posar un petit granet de
sorra a tot l’embolic, com a pretext de presentar la primera edició de la obra,
exposaré algunes qüestions que em semblen rellevants, però abans he de fer una
correcció a allò dit en la entrada anterior. Quant he utilitzat la paraula
publicació, referint-me al que va fer Roig i Jalpí en la seva època, no em
refereixo a donar el llibre a la impremta, ja que en realitat, a pesar dels
seus esforços i ganes, els Feyts darmes
de Catalunya no es varen publicar fins quasi dos-cents anys després. La
primera versió sortida d’impremta del llibre és la que avui es presenta, de 1873 a expenses de Marià
Aguiló, que va prendre com a model un manuscrit copiat amb lletra de Roig i
Jalpí que es conservà a la biblioteca de la casa Dalmases de Barcelona. Un dels
cinc manuscrits conservats en aquell moment. Per aquest motiu crec que és molt
important posar aquí el pròleg sencer d’aquesta primera edició, on s’explica la
procedència del text antic i que cadascú
pugui valorar el fet de manera subjectiva.
 |
|
Proleg dels Feyts Darmes de Catalunya de Marià Aguiló 1873
|
 |
|
Proleg dels Feyts Darmes de Catalunya de Marià Aguiló 1873
|
Per altra banda, una de les coses
que més em preocupa de la modernitat, és el fet que un excés d’informació
ofusca la veritat, i qui no té ganes d’investigar es pot creure qualsevol cosa
mínimament argumentada o com a mínim ben
relatada. El cas del Pseudo – Boades, tal com modernament es coneix el llibre
dels Feyts darmes de Catalunya, és un
cas curiós i poc més que indignant. Per exemple, mirant a la Santa Viquipèdia , el pobre
Roig i Jalpí el pinten com un frau literari, un lladre i falsificador, oblidant
les nombroses obres de gran talent que ens va deixar. Per recolzar aquesta
tesi, com a bibliografia, donen un article publicat per Vicenç Pagès i Jordà a
la revista de Girona nº 296 titulat: Joan
Gaspar Roig i Jalpí impostor brillant. Costa poder-hi veure una mínima
presumpció d’innocència.
Resulta que jo tenia a mà aquestes
línies sensacionalistes abans d’escriure sobre el “Resumen Historial de las
Grandezas y Antiguedades de la
Ciudad de Gerona” i a l’indagar més encara me les crec menys.
No hi ha cap dada històrica que corrobori la tesis de la falsificació, no s’ha
trobat mai cap sol·licitud de llicències per publicar l’obra per part de Roig i
Jalpí, cap document contemporàni que faci referència a l’obra més que el propi
Roig en el pròleg del seu llibre de Girona i els propis manuscrits copiats on a
manera d’introducció explica de on ha tret l’original. El problema és que no
s’ha conservat l’exemplar malmés que l’hi arribà a Roig i Jalpí i que ell amb
el seu bon o mal encert, copià complementant-lo i arreglant-lo al seu criteri,
considerant-lo un document molt important per la història del seu país.
Per altra banda, també és molt
sospitós que les impressions de l’obra de finals del segle XIX i principis del
XX no es poses mai en dubte l’autoria de l’obra, començant per Marià Aguilò i
altres que el seguiren experts en textos antics. L’edició més popular, la de la
editorial Barcino que aparegué en diversos volums, el primer el 1930, i en el
pròleg s’explica la vida de Boades i no es dubta de l’autoria. El segon volum
apareix el 1934 i tampoc ningú qüestiona l’autoria, igual com el tercer
aparegut el 1935. Després la publicació de l’obra queda interrompuda per la Guerra Civil. Curiosament en
ple Franquisme s’autoritza la publicació del quart volum el 1948 i surt amb un
llarg pròleg que argumenta la falsedat de l’obra, dient que una de les
Històries de Catalunya més antigues escrita en l’època medieval és una
falsificació. Amb paraules de Vicenç Pagès, amb demostracions dignes de
Sherloch Holmes es demostra que una de les cròniques medievals més importants
de la història de Catalunya és falsa. No cal tenir gaires llums per deduir d’on
venen els canvis d’aires.
He buscat les argumentacions de
Coll i Alentorn que és l’artífex d’aquest pròleg del quart volum d’aquesta
edició, i qui ha etiquetat d’impostor a Roig i Jalpí i ha desacreditat a Boades
com a autor de les cròniques, i he de dir que els arguments històrics tots
quadren, inclús els geogràfics. Boades podia haver escrit les cròniques
perfectament; un mossèn d’una vila com Blanes podia tenir prou cultura com per
fer un recull històric del moment per més que s’intenti fer creure el contrari.
Ara bé, els arguments que es donen per demostrar la falsedat vénen recolzats
per diversos passatges relatats en les cròniques que l’autor detalla com a
extrets de textos que es publicaren anys després de la redacció d’aquestes.
Aquest argument que es repeteix en punts molt concrets, fins i tot citant
historiadors que visqueren molt després de Boades demostra que les cròniques
foren copiades i revisades per Roig i Jalpí, amb un objectiu d’historiador: complementar i corregir un text antic, en cap
cas falsificar-lo, ja que no hi ha mòbil per cometre aquest crim més enllà de
deixar presentable un text que a les hores tenia dos-cents anys. Tal com ja
deia en el “Resumen Historial de las grndezas
y antiguedades de Gerona”, Roig i Jalpí ens ha fet arribat una versió
revisada i complementada d’una crònica medieval. Llàstima de no conservar
l’original, però en cap cas crec que l’obra sigui creada de nou al segle XVII,
s’hauria de poder demostrar i cap de les proves aportades ho demostra, només
que foren àmpliament revisades i complementades per Roig i Jalpí, qui si que ho
manifesta i deixa el seu nom com a copista i compilador.
Les coses no són mai verdaderes o
falses tractant-se d’obres d’aquesta època. En un edifici medieval, no
preguntem quantes restauracions ha sofert i quants elements s’han hagut de
restituir, el que interessa és el conjunt i l’essència del monument a quina
època pertany. Les catedrals i els monestirs no són falsos, tampoc les taules
pintades al tremp d’un retaule i tots ens han arribat amb intervencions
posteriors a la seva època. La autenticitat la defineix el relat imperant de
cada moment, per exemple per un anticatalà la catedral de Barcelona no és
gòtica sinó una intervenció del segle XIX, i a la vegada per un estudiós del
gòtic català, serà un objectiu d’estudi de primer ordre.
El fet és que a dia d’avui, els Feyts Darmes de Catalunya no són
revisats mitjançant uns estudis crítics seriosos i concloents, això només
denota que els catalans estimen poc la seva cultura i el seu passat, a més de
mostrar una ignorància generalitzada.
 |
|
Colofó de les
obres de Marià Aguiló que tanca la primera edició dels Feyts
Darmes de Catalunya
|
