Vaig descobrir Burke a la facultat,
no em causa cap mena de vergonya acceptar-ho. Jo com la majoria d’estudiants de
composició i estètica, no havíem sentit parlar mai sobre ell. La majoria dels
que m’acompanyaven, crec que tampoc els interessà gaire, però quan un es sent
atret per la ciència estètica, la seva història i evolució fins al present, el
primer que sorprèn es el fet que el concepte de bellesa no hagi existit des
dels inicis dels temps. Se’m fà inconcebible pensar amb la humanitat sense paraules
concretes que defineixin i donin sentit al que actualment denominem bellesa.
Adjectius com bonic, sublim o estètic tingueren el seu naixement al S. XVIII de
manera teoritzada i concreta. Baumgarten primer, de qui miraré de parlar més
endavant, i després Burke i Kant, assentaren les bases per les quals actualment
en els nostres dies encara ens regim. Per moderns que vulguem ser, pensem en
termes estètics del S. XVIII.
Ens podríem preguntar que hi fa un
escrit sobre Burke en un blog de bibliofília catalana, dons és molt senzill,
poso un granet de sorra per rehivindicar el que no tenim. La seva obra cabdal:
“A Philosophical enquiry into the origin of our ideas of the sublime and
beautiful” fou reeditada en anglès varies vegades, la primera edició es de 1757,
i amb pocs anys es propagà per tot Europa, la primera edició espanyola es feu a
Alcalá de Henares el 1807. La meva reivindicació es que en el dia d’avui encara
no ha estat traduïda al català una obra cabdal com aquesta.
Curiosa diferència de les dues portades, l’anglesa de Londres
del 1798 amb el gravat del retrat de Burke mirant cap a l’esquerra i la
francesa de París del 1803, any 11 de la revolució el mateix gravat mirant cap
a l’esquerre, per no pagar drets d’imatge!!!
En el seu dia vaig llegir una edició
de butxaca en espanyol, però quan vaig poder vaig buscar un bon exemplar en
anglès, que es l’edició que aquí presentada de 1798, amb un bonic gravat
mostrant un retrat de Burke. Però la més
apreciada al nostre país és l’espanyola de 1807, ja que fou molt limitada i ara
és una raresa. Amés, mostra la velocitat en que arribaren els coneixements de la
il·lustració a la península. Fou en aquest període el moment que Europa es globalitzà
realment de manera cultural, no política ni popularment.
Primera edició espanyola de 1807
El paradoxal de la vida de Burke, es
el seu posicionament polític, no dic ideològic, ja que sempre fou el mateix. Es
una mostra de com els canvis socials i polítics modifiquen el posicionament d’un
home sense que aquest canviï d’ideologia. M’explico: si canvia el medi, qui està
immers en ell, si no s’adapta es considera que ha canviat encara que no ho hagi
fet, ja que no encaixa. El cas de Burke, és complex i a qui l’hi interessi la
seva vida política millor que la busqui en un altre lloc, però ell des de els
inicis fou liberal, i morí liberal, però en el moment de la seva mort hagué de
sol·licitar que la seva tomba fos anònima i enterrat en un lloc sagrat en secret
per temor a que exhumessin el seu cos en represàlia per la seva oposició a les
esferes revolucionaries. Burke era liberal, defensor de la igualtat entre els
homes, recolzava l’emancipació de les colònies i la independència dels Estats
Units d’Amèrica, humanista i lliurepensador, però òbviament s’oposà a la Revolució
Francesa. Se l’ha definit com el més conservador dels lliberals o com el més
lliberal dels conservadors. Però l’espècie
humana no està feta per viure en equilibri, l’efecte pèndol és massa atraient,
fins i tot sublim...
Hauria de sembrar dubtes als
modernoletres dels nostres dies el fet que un conservador pogués innovar tant
en termes estètics. Durant l’últim segle, des de les esferes intel·lectuals
sempre s’ha cregut que la religió era un fre per la ciència i la cultura. En el
moment actual així ho crec, però en el S. XVIII hi hagué un punt d’inflexió que
despertà la caiguda de la religió com a catalitzadora de cultura. Aquesta corba
descendent s’inicià amb la caiguda del mont clàssic portant un període de decadència
també sustentat per la pròpia religió que al voltant de l’any mil, recuperà gràcies
a les mateixes creences que l’havien ajudat a decaure. Aquest cicle de vida sinusoïdal
on tot ressorgeix de les cendres es torna a iniciar a finals del S. XVIII.
Almenys en termes estètics.
Una altra edició anglesa, de
1770
Burke és molt recordat per les seves
polítiques socials i reflexions sobre la Revolució Francesa, no tant per la
seva teoria estètica que posà el fonament, o si més no la planta baixa, d’un
edifici que en prou feines a començat la teulada. En el meu entendre, encara en
el dia d’avui hi ha pocs filòsofs que es preocupen per quests temes en
comparació amb d’altres que estan més que superats. En un mon que pertany a la
imatge com l’actual, que el consumidor no tingui un mínim de coneixement i
criteri estètic ho trobo molt greu. Un mon on impera l’argumentació del: “Perquè
ami m’agrada, o el perquè està de moda...” i així es justifica tot, no podent
fer preguntes del perquè, ens demostra la verdadera pobresa del moment present.
La tecnologia i els conforts han eclipsat les verdaderes manifestacions humanes.
Entre elles la facultat de poder crear bellesa amb consciència del que s’està
fent, una altre cosa seria dir que s’ha substituït aquesta frase per la de
crear Art. En el meu entendre totes dues serien mentida però mereixerien una discussió
a part molt més propera en el temps, ja que la Bellesa vers l’Art s’inicien a
debatre a finals del S. XIX i durant el XX tot i teoritzar molt no s’ha arribat
a cap conclusió, per tant esperem al XXI a veure si la civilització es prou global
per arribar a un consens en termes estètics o senzillament es una altre ciència
que ha de morir...
No hay comentarios:
Publicar un comentario