Juan de Arfe, l’orfebre que imprimint els seus coneixements s’assegurà un lloc en la història

          Quan es recula en el temps, passen coses curioses com les que aquí explicarem: Un orfebre pot passar a la història en majúscules per haver escrit un llibre que es considera un dels millors tractats d’arquitectura del seu temps, senes haver projectat mai cap edificació. L’edifici més gran que projectà segurament fou la custodia de la Catedral de Sevilla, que fa poc més de tres metres d’altura. Paradoxalment, aquesta, es una llissó magistral en els dominis dels ordres arquitectònics del plateresc espanyol.

Per situar-nos Juan de Arfe i Villalfañe, nasqué a Leon el 1535 i morí el 1603 havent peregrinat per tot Espanya sembrant la geografia peninsular d’autèntiques obres d’art d’orfebreria sacra. D’ofici era argenter i orfebre, però amb l’orgull que el caracteritzà tota la seva vida, no es volgué adscriure al gremi de la plata de Burgos, institució que gaudia de gran prestigi, sinó que es conciderava a si mateix, amb les seves pròpies paraules: “Escultor de oro e plata e architecto” dient que ell era un “hidalgo e persona principal... e de los más eminentes hombres de España en su arte”. Afirmacions que deixà escrites i diuen molt de la seva personalitat!. Potser aquest mateix impuls egocèntric fou el que l’induí a publicar algunes obres sobre el seu art i les ganes d’immortalitzar-se també en l’impremta recentment introduïda en la seva ciutat.

Cal dir que com escriptor te molt a desitjar, considerant la literatura del seu temps, però en canvi mostra uns continguts innovadors i demostra posseir una gran cultura. Les seves obres més conegudes són tres, no es sap del cert si en publicà cap més o en quedà alguna manuscrita inèdita, però s’ha d’admetre que es un home del renaixement en tots els sentits, tot i que aquest a la península hi arribà tard.

 

Les meves dues edicions comparades, per dates i estat de conservació.

 

Arfe publica el 1572 un tractat sobre joieria i orfebreria titulat: “Quilatador de la plata, oro y piedras” un llibre molt erudit que conté cinc parts on es defineixen pesos i mesures de Castella, aleacions de la plata i l’or, formules i taules per elaborar-les, com s’examinen els metalls i com es valoren les pedres precioses. Pel seu gènere és una obra cabdal en l’historia del nostre país, però raríssima de trobar.

La seva segona obra també és insòlita, fou publicada el 1585 i titulada: “Tratado de gnómica o arte de construir toda especie de reloxes (...) de sol” El títol llarguíssim descriu prou bé el contingut de l’obra, aquest llibre es molt curiós tant per la manera com tracta els coneixements, com per la manera d’expressar-los, amb àbacs i taules per construir rellotges de Sol de manera simplificada, amb les plantilles que contenia qualsevol mestre d’obres era capaç de traçar i construir un rellotge de sol en l’orientació permesa amb una acceptable precisió de resultats. Aquests es popularitzaren a tota la península, quan fins aleshores eren poquíssims els que hi havia. Devem a la seva obra la majoria d’aquests artil·lugis que hi ha en la nostra contrada en cases i masies fins ben entrat el S. XVIII, quan s’elaboraren obres més complertes sobre el tema.

Per últim Arfe publicà el mateix any 1585 el famós llibre: “ de varia commensuración para la escultura y architectura” a Sevilla, on es trobava treballant amb la custodia de la Catedral abans esmentada. Aquest tractat que es el que aquí ens interessa al tractar d’arquitectura, fou la seva obra més divulgada, com que en un capítol resumia tots els coneixements sobre construcció de rellotges de sol, del seu llibre ja esmentat, i amés en un altre capítol donava les mesures per pintors i escultors del cos humà i d’animals, així com en un altre un resum dels ordres arquitectònics i l’art d’orfebreria per acabar amb exemples, fou un llibre molt apreciat i divulgat però difícil de catalogar. Actualment se’l calcifica com un tractat d’arquitectura i de fet ja en l’època el compraren més mestres de cases que escultors, pintors o orfebres. Fou especialment apreciat ja que fins i tot a finals del S. XVIII encara es reimprimia.

 

Efígie de Juan de Arfe, vestit de noble i amb ulleres.

Arfe en aquest volum bolcà tot el seu coneixement, cità als llibres de Palladio i Vitruvi per l’arquitectura, Durer pel que fa a mesures del cos humà i dels animals, i la seva pròpia obra pels rellotges i l’orfebreria. Cal dir que Arfe, tenia forts vincles familiars amb Alemanya, ja que la seva família era original d’allà, en realitat el seu nom surt escrit com a Arfe, Arphe o Arce. El seu avi havia emigrat a la península per exercir d’orfebre on obtingué un gran reconeixement, el seu pare seguí l’ofici sense pena ni glòria, però ell excel·lí dins el gènere aconseguint el sobrenom del Cellini Espanyol. L’hi atorgaren un petit títol d’hidalguia en reconeixement als seus mèrits. El cognom de Arfe prové de la ciutat d’origen de la família a Alemanya:  Harff. Sense proposar-s’ho, fou un ambaixador de la cultura del renaixement centre europeu a la península, tot i que les seves obres d’orfebreria son considerades d’estil plateresc, ell en els seus tractats defensa la puresa de línees i l’harmonia i simplicitat de composició.

Portades dels llibres que conté la obra.

Exemples de mesures del cos humà

 

Exemples de les mesures dels animals, alguns dels quals segur que mai havía vist.

 

 

Com a orfebre hagués passat a l’historia com el millor del seu temps, però al publicar aquest llibre es garantí un lloc en l’historia de l’art, posicionant-se com a teòric d’una època. Tot i que era plenament conscient de les seves capacitats, la seva desmesurada ambició l’hi portà algun disgust. Un exemple d’aquesta n’és el medalló amb la seva efígie que feu estampar en totes les edicions dels seu llibre: “Commesuración”.  

D’aquest tractat n’he aconseguit una de les últimes edicions de finals del S. XVIII, en concret de 1795 en perfecte estat, imprès amb les mateixes planxes que edicions anteriors, ja que no es desmuntaren els caràcters pensant en successives edicions. Però el que realment aprecio es l’edició de 1675 que és tota una raresa, molt més limitada pel que fa a tiratge i en un paper de fil dolent donada la situació econòmica del país en aquelles dates, amés se n’han conservat pocs exemplars. Aquest volum es un prodigi de la restauració de llibres, quan el vaig adquirir, vaig dubtar, ja que per la suma que demanaven estava excessivament restaurat però pensant en el que costava una restauració semblant, vaig creure que valia més que el propi llibre. Tot ell re entelat, relligat i re enquadernat en pergamí, un prodigi de la restauració.

En el capítol de l’arquitectura s’hi detecten nombrosos errors que perdonarem a l’autor, ja que amb un caràcter tant interdisciplinari és impossible controlar-ho tot, però es un llibre àmpliament citat pels estudiosos contemporanis d’arquitectura clàssica, i en lloc he trobat esment a aquests errors, fet que constata que poques vegades s’analitza amb deteniment i es contrasta la informació dels tractats antics.

Exemples d’arquitectura, amb l’últim barbat de la custodia de la Catedral de Sevilla, obra de l’autor.

 

 

Arfe, en el fons era el mes gran orfebre i un arquitecte de custodies, alguna cosa semblant a maquetes arquitectòniques de plata !!! que elaborà un tractat que superava els seus coneixements. Es molt fàcil criticar des de la perspectiva actual, no vull ni puc treure-l’hi mèrit, senzillament m’agrada fer una reflexió sobre si una desmesurada ambició pot perjudicar l’obra d’un artista. Crec que és millor la modèstia sincera al nivell de cada un, que no pas embarcar-se en auto proclamar-se el millor.

Tot i que en alguns casos com Arfe, ho aconsegueixen, no sol ser el freqüent...