La Iniquitat del Compromís de Casp per Domènech i Montaner 1930

El títol verdader del llibre presentat avui és: “ La iniquitat de Casp i la fi del comtat d’Urgell-Estudi històrico-polític – ” publicat per l’arquitecte, historiador i polític Lluís Domènech i Montaner al 1930. El nom de l’obra ja transmet les intencions nacionalistes de l’autor, gran impulsor de la renaixença catalana i prohom de la pàtria en totes les seves vessants, però perquè parlem avui d’aquesta obra? M’ha fet gràcia fer una petita reflexió històrica sobre un fet succeït en un passat, ja molt llunyà, però que indiscutiblement ressona en la realitat del moment present. 

Portada de La Iniquitat de Casp de Domènech i Montaner 1930

Amb les incerteses polítiques dels últims mesos, amb el 155 suspenent l’autonomia, càrrecs electes empresonats i d’altres donats a la fuga, cal pensar que estem en un final de període ontot pugui tornar a una relativa normalitat. Però no és així, com s’ha dit milers de vegades la història es fa en moments de conflicte, canvis i és escrita pels vencedors. Jo no tinc tan clar que tot el succeït darrerament sigui un canvi històric tan rellevant com se’ns vol fer creure. Sortir del foc per caure a les brases no és la solució pels conflictes, ni tan sols pels polítics, els quals mai s’han arreglat fent política, una altra mentida del tot acceptada socialment. 

La història és molt més justa que la pròpia justícia, ja que tracta i jutja fets consumats i provats. A més, la història no és cega; mira enrere per aprendre i es va tornant cada cop més sàvia. La Justícia, per contra, és del tot cega i com a tal s’ha de deixar portar per qui la duu de bracet o li murmura paraules a cau d’orella. D’uns anys ençà, sembla que igual que la justícia, la història també s’ha posat al servei dels polítics, com un instrument més per convèncer a les masses de la legitimitat de les seves propostes. Per més lleis de la memòria històrica que es facin mai es repararan els greuges passats. Tot és una faràndula per tenir el poble content i enganyat, el “panem et circenses” d’avui. Les lleis no reparen els danys causats fa quatre dies en casos com els afers de les armes de destrucció massiva inexistents, ni les guerres que s’hi empararen, ni els governants que ens varen mentir a tots. Igual com tampoc posen final a les trames de corrupció política a pesar de la moció de censura reeixida. Cap expresident de Suárez fins a Rajoy, ha experimentat que és sentir-se privat dels seus béns “guanyats” de formes il·legítimes o romandre empresonat. Dels centenars de casos de corrupció que s’han descobert, fan creure que la justícia actua tancant només desenes de persones, que en sortir trobaran el patrimoni “legítim” intacte. Només aplica la confiscació de béns i comptes amb interessos als ciutadans que amb penes i treballs arriben a final de mes. Que poc que ha canviat la nostra societat històricament: hem guanyat en tecnologia, confort i comunicacions, però no ens hem  fet més savis malgrat posseir tota la informació a l’abast. La nostra societat, en afers polítics, estigué més lluny de l’època medieval després de la revolució francesa que no pas en l’actualitat. Mirant amb uns ulls del tot abstrets, encara vivim en l’edat mitjana, on la noblesa es compra amb el diner i la política continua en mans de la mateixa minoria social.

L’època medieval potser ens demostra ser menys bàrbara del que ens l’han pintada; efectivament feien política amb guerres i assassinant a traïció, amb aliances secretes i complots, però la seva ingenuïtat i les creences religioses els impedien tergiversar la realitat i canviar els noms a les coses. La gent no coneixia la realitat per la qual lluitava, però potser és millor que lluitar per un relat ben explicat d’una mentida. A l’enemic se’l  combatia, no se li donava la mà per desprès empresonar-lo, ni s’anomenaven cops d’estat a revoltes populars. La honradesa en els desafiaments polítics era la norma, no l’excepció com en l’actualitat. Això sí, es vessava més sang, però la sang donava color a un conflicte, que sense ella, les imatges no commouen a ningú.

Arbre genealògic dels pretendents a la corona d'Aragó

El cas del Compromís de Casp n’és un exemple antic amb paral·lels plenament actuals. La paraula iniquitat pot tenir com a sinònims: maldat, injustícia o pecat. Casp per Catalunya fou un compromís injust i nefast, no obstant això fou acceptat. Quin remei! S’acabà amb la dinastia reial Catalanoaragonesa i s’imposà una nova dinastia castellana a tot el territori de la corona d’Aragó: els Trastàmara. No respectant la voluntat de l’últim rei, ni els drets successoris, però tot emmarcat d’una aparent legalitat. L’engany polític no es posà en evidència fins que el propi rei Castellà es sentí incòmode en les primeres Corts celebrades a Barcelona, ja que Catalunya era massa parlamentaria per ell i les Corts limitaven el poder reial comparat amb Castella. El propi Ferran I, enfurismat enmig del parlament, un dia, aixecant-se va cridar dient: Havia muybienmercado este regnado, e como le havia costadomás de ochocientas mil dobles de oro. Aquest és el preu que li costà a Castella comprar el regne de Catalunya, Aragó, València i les Sicílies. Per aquest motiu, juntament amb l’enllaç matrimonial més tard de Ferran II d’Aragó amb Isabel I de Castella, Catalunya ha quedat subjugada com a territori annexionat a la corona castellana, per pactes secrets, compromisos comprats i capitulacions matrimonials, curiosament amb separació de vens, fet que a Castella no existia, per tal de primer la seva Reina en front del Rei que la succeí i sobrevisqué molts anys. 

El cas del Compromís de Casp estudiat per Domènech i Montaner  és apassionant, d’una complexitat tal que és digne de ser portada a la gran pantalla, ja que la sèrie Joc de Trons quedaria curta en intrigues al costat del que brinda la realitat del cas Català.

La història medieval de Catalunya actualment només interessa com a argument polític i quan és exposada es resumeixen els fets tant en excés que es perden tots els matisos d’ iniquitat que s’hi enregistren. Domènech i Montaner en fa un judici, en el meu entendre prou just, donats els sentiments de la seva època, i aporta una documentació en el seu treball de fonts històriques i documents prou rellevants, que fan de l’obra un llibre d’història encara vigent. Contrastant el contingut amb altres fonts actuals no hi ha res a dir, només que valdria la pena que tothom que es consideri català -i aquí hi incloc tots els individus que habiten Catalunya-, haurien de saber com va anar aquest episodi històric entre Catalunya i Castella abans d’agafar partit per cap causa, encara que només sigui fent una simple consulta a la wikipedia, segur que ajuda a formar-se una opinió millor pel costat que sigui. 

Segell i firma del Compte d'Urgell candidat Català

Segell i firma de Ferran I D'Antequera, candidat Castellà

Justificació de tiratge de l'obra i principal causa de la seva ignorància.