Salomón Gessner, l’artista total descol·locat d’época:

Possiblement avui parlem de Gessner per aquesta mancança que l’hi ha representat ser una virtut. Romàntic entre clàssics, ingenu fins a la sacietat i nostàlgic d’un estat primigeni de la humanitat, de totes les seves facetes, com a poeta, pintor, gravador, periodista i empresari, sempre va procurar divulgar la cultura en majúscules, però en la que ell creia: La Natural. Ordenada i pura, cruel però justa, la que des dels inicis de la humanitat regia les societats sostenibles que no sobre explotaven els medis que habitaven i no malmetien el que els donava de menjar. Un ordre humà que molt aviat va desaparèixer. Però hauríem de començar pel principi:

Salomón Gessner neix a Zurich l’1 d’abril de 1730, fill de família benestant relacionada amb el món editorial. De jove es traslladà a Berlín on va treballar com a dependent de llibreria, el 1750 als vint anys tornà a Zurich amb la seva família on amb l’ajuda del seu pare va obrir una casa editorial. En aquell moment ja era un verdader aficionat a les excursions per la muntanya i feia pocs anys que havia començat a fer dibuixos, aquarel·les i aiguaforts dels paisatges alpins que tant estimava. Simultaniejà aquesta activitat amb la de periodista en diaris de la seva ciutat, en els quals escrigué assíduament.  

Salomón Gessner 1730-1788 en un gravat de l'època

Al voltants de 1753 ja se’l coneixia com a paisatgista i gravador gràcies a la publicació d’obres d’altres autors amb il·lustracions seves. En aquesta data inicià la seva activitat com a poeta. Es d’admirar la capacitat d’abraçar nous camps d’algunes persones, que a la vegada despunten amb molt de mèrit en tot el que fan. Gessner en aquesta època va concebre escriure una novel·la pastoril inspirada en el clàssic grec de Longo: “Dafnis i Cloe”. Obra que l’hi fou publicada el 1754 i poc després una sèrie de poesies bucòliques i proses poètiques que anaven acompanyades per paisatges reproduïts pel propi autor veieren la llum el 1756 sota el títol de “Idyllen” (Idil·lis) que aconseguiren gran fama a tot Europa. A aquestes obres en seguiren d’altres amb la mateixa temàtica formant un corpus unitari que ja en aquella època es veien descol·locats cronològicament, però que l’hi donaren gran fama i se’n feren nombroses edicions a varies llengües europees. Gessner amb els seus escrits re interpretats directament del poeta grec Teócrit, va seguir la tradició Virgiliana reformant el gust Arcadi dominant. Tot i un xic enfalagós, per la modernitat d’aquells dies, el fort sentimentalisme i el gust romàntic de les seves obres, massa honestes i ingènues, trencà amb el gust del moment, i propicià un pas cap al romanticisme en ple neoclassicisme.

Gravats de l'edició espanyola del Primer Navegant, madrid Sancha 1796

Aquest fet mereix una profunda reflexió: A vegades per fer un pas endavant cal mirar enrere. Molts moments històrics han avançat emmirallant-se en el passat, sobretot quan el que depara el futur no és que sigui gaire prometedor. En el Cas de Gessner n’és un clar exemple. Sinó ara no parlaríem de ell, ni mereixeria ser recordat. En canvi la seva obra fou font d’inspiració i elogiada per autors com Lessing, Herder i Goethe, formant part i sent motor dels canvis culturals que succeïren en la seva època.  

Gessner l’última part de la seva vida va acaparar molts títols, reconeixements i mèrits; exercint com a poeta - escriptor, com a artista i professor d’arts, amés de com a polític i empresari. La seva biografia és prou divulgada en els mitjans com per no fer-ne més esment aquí, en canvi, com varen arribar les seves obres a la Península Ibérica si que m’interessa.

A Catalunya en aquella època d’absolutisme borbònic les poesies i les obres de Gesner varen arribar com una corrent historicista de recerca del propi passat. A Espanya propicià un moviment romàntic en general seguint les corrents europees, però al llevant de la península es buscaren les arrels gregues i mediterrànies com una cosa pròpia, no filtrada per les cultures centreeuropees, fent-ne una lectura molt particular que comportà anys després a qüestionar la unitat d’Espanya i a investigar la història de Catalunya amb més rigor ja des de inicis del S. XIX. Per tant la recerca romàntica d’un passat pot portar a una consciència material de futur.

A Espanya Gesner va tenir nombrosos seguidors com els poetes María Rosa Gálvez de Cabrera i José Iglesias de la Casa, i escriptors com Cándido María Trigueros, qui va fer un estudi crític de l’obra que avui presentem. En el camp literari els seguidors esmentats no obtingueren gran ressò, el més important es la llavor sembrada que va florir en el camp polític i cultural.

La obra “El primer Navegante: Poema en dos cantos, de Gésner” publicada a la impremta de Sancha a Madrid el 1796, juntament amb els “IDILIOS” en un mateix volum son un exemple de l’esmenta’t anteriorment i mostren com a la península en aquell moment no era tant l’estancament cultural, sinó que les mirades cap a Europa eren freqüents. De fet mai han deixat d’estar-ho, la qüestió es quin us se les hi dona...



Portades del llibre, Obras de Gessner, Madrid, Sancha 1796

Gravat i dedicatòria del "IDILIOS" de Gessner 1796