Apeles Mestres, el català polifacètic ignorat al S. XXI

A vegades en la pròpia vida un troba al camí personatges que pel motiu que sigui, semblen quasi de la família. Tot i que en aquest cas, el d’Apeles Mestres, morí l’any 1936 quan Barcelona estava en el fervor de la guerra. Tal com ja havia predit, bromejant, deia que quan l’enterressin hi hauria grans llamps i trons, en realitat hi va haver bombes i grans explosions. Per tant, queda més que demostrat que hi ha una distància cronològica important, però les proximitats d’esperit se les fa cada un i moltes vegades es congenia millor amb un mort que amb un viu ¡¡¡Ironies de la vida!!!.

El més important, parlant en serio, es com un pot arribar a familiaritzar-se amb un personatge que ha deixat empremta, rebre influències i aprendre de la seva obra. Ja que en el fons es el que queda i ens parla d’ ell.  

 

Apeles Mestres

Els anys que vaig estudiar a Barcelona, per les meves aficions anava trobant rastres d’ ell a cada cantonada. Anys abans, encara a Girona, un company de la Coral cantava una cançoneta nomenada el “Non-non dels Papallons”, ho feia amb gran emotivitat, per ell significava molt, l’hi vaig dedicar després d’una llarga convalescència, i fins i tot l’ha demanada pel seu funeral. Això resumeix que és pel poble català l’obra de Mestres.

Tal com anava dient, jo la vaig anar descobrint a cada racó, un dia descobries que la lletra d’una cançó era seva, un altre t’assabentaves que la música d’un cant que creies popular, també era seu. Entraves en una llibreria de bell i rara era la vegada que no hi havia cap títol seu, sigui de poesia, teatre o prosa.  Més divertit era encara topar-se amb una revista amb il·lustracions seves, siguin caricatures o no, totes tenien una frescor i un traç inconfusible. Així passaren els temps i vaig anar comprant llibres seus, tots els que em sortien al pas, de poemes il·lustrats, de rondalles i de caricatures, fins i tot més recentment he tingut la possibilitat de comprar uns dibuixos seus originals a la ploma amb tinta xina per il·lustrar un llibre de contes, com és lògic no vaig deixar passar l’ocasió i així he sortit un espècie de recuperador de la seva memòria. 

El tinc com un artista total, polifacètic fins a la sacietat, aquest fet segurament ha estat la causa de que en l’actualitat no se sàpiga massa on encasellar-lo, i pel fet de ser una persona que mai buscà el reconeixement, sinó que feu les coses més per ell que no pas pel altres, actitud que admiro, foren la causa que no gaudís del reconeixement que mereixia. Gran culpa la tingueren les bombes, ja que al final de la seva vida, ja quasi cec i amb les activitats de dibuixant i artista totalment aparcades, quan els amics i algun filantrop començaren a fer-l’hi homenatges, esclatà la guerra civil amés d’esdevenir la seva mort. La seva obra fou ràpidament oblidada ja que era en català, catalana i catalanista, sinó oblidada diguem silenciada per la dictadura.

Espero trobar en aquest fet la justificació de que gent jove que tinc per culta del mont de l’art, el nom d’Apeles Mestres amb prou feines els hi sona. Quan es dels personatges que ben estudiat destil·la la cultura catalana. També s’ha de dir que tant la seva prosa com la poesia són d’abans de la normalització lingüística del Català i per tant difícils de publicar en l’actualitat. Però el que m’interessa, és com sempre: més el contingut que la forma. Fins el punt que respecto la voluntat de l’autor d’escriure el seu nom sense ela geminada.

Apeles mestres qui no l’estudi bé pot semblar un autor ingenu, i de fet crec que ho és!!! M’explico: en el meu entendre tot artista ha de conservar les reminiscències del infant que porta dins, el joc i les ganes d’experimentar. No deixar-se curtir per la vida sinó deixar-se sorprendre contínuament pel que aquesta ens depara, descobrir cada segon d’existència com si fos l’únic i el primer. Per mi, aquesta és l’actitud que mostra l’obra d’Apeles Mestres. I no puc negar que m’hi sento un xic identificat. Cultivat com el que més de la seva època, visqué ancorat en el passat pràcticament tota la seva vida, propulsor de la Renaixença Catalana i zenit del Modernisme Català, fou màxim exponent de poeta i il·lustrador, artista consumat feu ascendir el dibuix en el lloc que l’hi corresponia dins la jerarquia de les arts, ja que sempre s’havia menystingut. Mestres fou un home del seu temps, però no tolerà que aquest passes, detestava el noucentisme i els canvis, Catalunya es recreà a finals del S. XIX i amb la fi del Modernisme i el moviment de la Renaixença morí una manera de fer artística típicament catalana. Per ell el modernisme català era l’època daurada de l’art català. Actualment amb la perspectiva que ens ofereix la distància històrica, efectivament l’hi hem de donar la raó, fou un dels períodes més fructífers per l’art al nostre país.

No escriuré sobre la biografia d’Apeles Mestres, si es busca es pot trobar prou informació, i més endavant ja dedicaré algun altre text monogràfic sobre obres seves, ja que per ell el llibre era l’obra d’art total, des de les cobertes fins a les il·lustracions passant pels caràcters utilitzats. Cuidava curosament tots els detalls i cada un dels seus llibres mereix l’atenció, però avui explico qui és per mi aquest gran oblidat. Potser a desgrat d’un molt bon amic i professor meu, però gràcies a ell he tingut un contacte més directe amb Apeles Mestres. Aquest al final de la seva vida quan la seva fidel i estimada esposa Laura ja havia mort, sol i trasplantat d’època, amb la visió reduïda i havent passat períodes de depressió que el dugueren a la vida reclosa a casa seva, conservà uns pocs amics, ja que de la seva generació pocs en quedaven, i freqüentà gent més jove que ell. Una forta amistat l’uní a Joaquim Renart, també dibuixant i artista, excel·lent exlibrista, que fou nomenat marmessor per Mestres en la seva mort, i segons paraules d’Ainaud de Lasarte, és gràcies a ell i a la seva tenacitat que s’ha conservat l’obra de Mestres, ja que es preocupà de que la major part dels fons anessin a arxius públics i col·leccions de la ciutat. Joaquim Renart fou l’únic que assistí al funeral a pesar de que la ciutat era bombardejada en el mateix instant que el fèretre encaminava cap al cementiri.

 

Enterrament d'Apeles Mestres amb J. Renart a primer terme el 1936

 

De les poques publicacions que hi ha sobre Apeles Mestres són homenatges.

 

Dons bé, per la via familiar de Renart m’ha arribat gran part de la informació sobre Apeles Méstres amés d’alguns objectes de la seva propietat, amés he anat comprant altres objectes relacionats amb l’autor tals com llibres amb el seu ex-libris, cartes i dibuixos, Aquests objectes m’han apropat a l’obra polifacètica de Mestres fins al punt de poder entrar en la intimitat d’una anima complexa que  ara ja ens queda allunyada en el temps més de cent anys.

Una primícia que aquí oferiré es un poema inèdit d’Apeles Mestres que conserva la família Renart i me’l deixà copiar pel missatge entendridor que traspua. L’amor, verdadera i única passió d’Apeles Mestres, amor cast i verdader, aquest fou el motor dels últims anys de la vida de l’artista, l’amor impossible, senil, però més intents que qualsevol altre passió en la vida. Apeles Mestres s’enamorà d’una filla de Joaquim Renart , una noia que podia ser las seva neta, però pel que m’han dit era freqüent veure’ls passejar per l’eixampla barceloní sota mirades condescendents gens estranyades en una ciutat a principis del S. XX. ¡Ara seria denunciable! Però l’amor no sap d’edats, hi ha gent que només envelleix de cos. Mestres aconsellà en tot la seva pupila, fins l’aconsellà en el promès a elegir, l’amor ha de ser generós, mai impossible.

He de dir que personalment no crec gaire amb l’amor i menys en els termes convencionals que es defineix, però si crec en les manifestacions d’aquest. Aquesta poesia d’un avi estimat per tota la Catalunya de la seva època, fou dedicada a una joveneta que potser no entenia gaire rés:

Tu em sobreviuràs molts anys

Com és de raó i justícia

I tinc l’orgull de pensar

Que per molt que em sobrevisques

Quan seràs vella et diràs

Amb dolça melancolia

“Era aquell temps benaurat

De somnis i alegries

Tot somreia al meu costat...

Jo era graciosa i bonica”

Un home va aixir-me al pas

Era poeta i artista

Em feia gentils cançons

Que jo de cor aprenia...

Ara entenc que allò era amor

Llavors no ho entenia...

                                                                                                           23 de gener de 1933

L’amor que mostrà aquest home quedà plasmat en tot, des dels quaderns de milers de dibuixos que omplí, a les seves poesies, a les seves flors, la seva dona i a la pàtria. Fou un místic en essència i en contingut, de la seva passió pels insectes i les flors en sortiren obres magistrals. Aquesta poesia peca de encara més ingenuïtat  que la majoria de les de la seva obra i no es pot dir que sigui una meravella, però m’ha fet gràcia posar-la aquí per la seva emotivitat.

Avui presento i mostro dues de les seves obres que s’han reproduït en facsímil, ja que tot i que son difícils de trobar a causa de la seva curta tirada, són més assequibles que els originals, els quals miraré de dedicar un escrit a cada un més endavant, ja que s’ho mereixen.  Però les dues obres presentades, son considerades les seves obres cabdals, com el màxim exponent del llibre modernista, il·lustrades per ell mateix. Liliana de 1907 dedicat a la seva esposa Laura, és un verdader poema èpic inspirat en gnoms i fades, més digna de ser portada a la gran pantalla que nissagues hollywoodienses, amb un transfons ètic i moral commovedor. L’altre és la Casa Vella de 1912 on l’autor recorda la casa on passà l’ infància prop de Sant Felip Neri a Barcelona, evocant la Barcelona vuitcentista amarat de romanticisme i nostàlgia. Tots dos llibres aplegats de dibuixis de la seva pròpia mà a la ploma, en el cas de la Casa Vella copiats d’aquarel·les fetes quan encara era adolescent i la casa encara era en peus.

Liliana i la Casa Vella, dues obres cabdals

 

Un altre exemple de les trobades amb Apeles Mestres fou quan vaig caure per primera vegada a Barcelona, el primer curs d’universitat vaig estar a dispesa al convent de Sant Felip Neri, conegut com l’Oratori, un santuari de pau barroc al cor de la ciutat. Aquest monestir mereixeria un capítol a part només per la seva biblioteca, però al que aquí m’interessa es que quan hi era vaig descobrir que Mestres havia nascut just davant. Aquell recó bucòlic de Barcelona encara lliure de cotxes i sorolls darrera la Catedral, on sembla que els segles s’han aturat te una màgia especial. Al igual que Guimerà deambula per Patritxol, l’ombra d’Apeles Mestres ronda en aquells barris que no han canviat.

Aquarel·les originals de quan era jove i dibuixos a la ploma que il·lustren la Casa Vella

 

Il·lustracions de Liliana

 

Be, la plaça si que ha canviat, abans el carreró del bisbe acabava en el fossar i la plaça no tenia sortida, amb la demolició de la Casa Vella, es reordenà la plaça trasplantant-l’hi edificis de la Via Laietana, però conserva un sabor d’època.

Crec que he fet un petit retrat del perfil psicològic incomplet d’un personatge el qual encara no s’ha mostrat res, els seus llibres però, són i sempre seguiran sent un bé molt preuat pels bibliòfils catalans, a pesar que la història convencional no l’hi faci justícia.

 

Llibres amb l'Ex-libris de Mestres i autografs seus

 

Dibuix original d'Apeles Mestres de 1881 per un llibre de contes