lunes, 9 de diciembre de 2013

L’emblemàtica catalana de Josep Romaguera


Josep Romaguera, (1642-1723) neix a Barcelona l’any de la revolta dels segadors i viu una prolongada vida que l’hi permet veure nombroses guerres, entre elles la de 1714. Finalment mor el 1723 a la mateixa ciutat que el va veure néixer.

No tenim cap noticia d’ell fins el 1661, moment en que comença la seva carrera eclesiàstica i rep el primer benefici. Dins la jerarquia eclesiàstica barcelonina, ascendí ràpid, ja que fou professor de dret canònic a la Universitat de Barcelona, canonge a la catedral i al final de la seva vida formà part del tribunal del Sant Ofici, pel que fou inquisidor a Barcelona. Una trajectòria ascendent brillant en l’època, però: ¡tot te un preu!.

Josep Romaguera, amés era poeta i escriptor. La seva vida intel·lectual fou el preu a pagar per sotmetre’s i viure en els temps que l’hi tocaren. La seva obra més famosa es la que aquí presentem, l’”ATENEO DE GRANDESA SOBRE EMINENCIAS CULTAS CATALANA FACUNDIA” Obra molt reveladora de la seva personalitat.

Portada del Atheneo de Grandesa de 1681


L’Ateneo de Grandesa, publicat per Joan Jolis a Barcelona l’any 1681 es l’únic llibre d’emblemàtica català. Aquesta ciència consistent en comunicar missatges més o menys ocults per mitjà d’il·lustracions, que només els iniciats sabien desxifrar, fou molt prolífica en altres regions d’Europa durant els segles XVI i XVII, però el caràcter contrareformista de la corona espanyola, els feu ser rars a casa nostra. El cas que presentem, es un exemple de l’emblemàtica al servei de la poesia formativa, dedicada per l’autor a Sant Olaguer. Aquest fet i que l’autor era un reconegut clergue, permeteren l’aparició d’aqueta edició única, que en altres circumstàncies no s’hauria autoritzat d’imprimir.  Però el més interessant des del meu punt de vista, es l’idioma en que està escrit el llibre. Tot ell és una exaltació del Català. Aquest es reivindicat com a llengua literària, amés, tot enaltint-la pel seu passat gloriós en el camp de les lletres.

La paradoxa apareix en la portada del llibre, en català, diu textualment que ofereix el llibre en llengua castellana. No sabem si per distreure els censors per obtenir l’aprovació o es un error tipogràfic molt oportú. Però el cas es que en el pròleg es fa una defensa aferrissada del català, la llengua, la cultura i la història.

S’adjunta aquí el pròleg complet per qui l’interessi llegir-s’ho, ja que el català del segle XVII és totalment intel·ligible, amb paraules que la normalització suprimí per allunyar-l’ho d’idiomes veïns.

Proleg del Atheneo, defensant el català.

La defensa de Romaguera del català afirma: “Totas las nacions anellan en embellir sa llengua, y en propagarla, perque es credit de sos ingenis, gosar alumnos de sa facundia los alienigenos curiosos; però la paciò, que en las demes se estrema en la alabança, en la nostra inadvertidament se precipita al despreci, ab impaciencia de quants ò adverteixen”. Resumint: Ja en aquella època els catalans preferien els textos foranis amb espanyol, que no pas llibres escrits amb la seva llengua. Valorar més lo de fora que lo propi. Actitud que en molts casos encara perdura.

Però la vida dona moltes voltes i Josep Romaguera després de la guerra de successió es convertí en un ¡¡¡fidel súbdit de Felip V!!! Renuncià a la seva catalanitat. No sabem sota quins pretextos, però el 1701-1702 fou designat pel rei perquè representés l’església de Barcelona a les Corts Catalanes. Es creu que intervingué en la redacció del decret de Nova Planta. La seva vida política devorà la literària, al igual que els principis de catalanitat que l’havien mogut en la seva joventut. El seu Atheneo de Grandesa, enaltint les virtuts del català, tenia una segona i una tercera part que mai es dugueren a la impremta, al igual que altres obres menors del autor escrites en català. En Castellà no publicà mai cap llibre, cosa que indueix a pensar que no devia estar gaire còmode amb el paper polític que representava, però l’obediència d’un religiós neutralitza tota ambició personal, i més en aquella època.

De Josep Romaguera en sabem més pel pròleg d’aquest llibre que per totes les dades en documents oficials que han perdurat. S’entreveu un català resignat els últims vint anys de la seva vida, obeint ordres sense creure en el que feia. Un càrstic sempre massa dur per una ment brillant. Fins al cap d’un segles, amb el Bisbe Climent a Barcelona, Lorenzana a Girona i Lasala a Solsona, els eclesiàstics catalans no pogueren començar a fer esment de les seves idees nacionals amb la ploma.

Josep Romaguera, un home de bastos coneixements, visqué sota l’opressió literària, per això decidí callar. En els últims anys del regnat dels Àustria encara es permeté publicar aquest volum. Fou el primer i l’últim d’emblemàtica catalana, una petita joia, que amés, es dels pocs exemplars de poesia catalana de finals del S. XVII. amb màximes filosòfiques.
 
 
Presentació, seguida de algunes de les amblemes del llibre.
 

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario