El famós Llibre del Consolat de Mar,
del qual tothom ha sentit a parlar i pocs s’interessen pel seu contingut, ha
estat molt estudiat pels efectes que ha tingut en l’historia del nostre país,
però no gaire: el com ha divulgat la nostra cultura arreu del planeta. Mirarem
de donar-ne una pinzellada per fer justícia a l’antiga manera de fer dels
Catalans, deixant per gent més entesa en el tema, l’estudi d’aquestes
influències jurídiques catalanes a
l’estranger fins a l’actualitat, però si que farem un xic d’història.
La formació i compilació d’aquest llibre
s’ha de buscar en plena època medieval, neix de la necessitat de donar unes
lleis als consolats o tribunals de les principals ciutats marítimes que hi havia a la Corona
d’Aragó, per tal de que quan hi hagués algun problema referent a assumptes
relacionats amb el mar, vaixells, la construcció d’aquests, la tripulació o la
carrega i mercaderies, hi hagués una convenció jurídica per obrar igual tots
els diversos ports de la mateixa corona.
La primera documentació que tenim es
un privilegi atorgat el 1283 per Pere el Gran a Valencia on dona estat legal al
Consuetudo Maris. Hi ha constància que el 1331 ja es trobaven traduïdes al
català aquest plec de lleis. El 1343 s’aplicà aquest dret als consolats de
Mallorca i es ratificà pel rei el 1344. Aquest drets els compilà Huguet Borràs
el 1345, any que foren publicats amb el títol de: “Capítols del Consolat del
Mar de Mallorca”. Aquest recull aviat gaudí de gran prestigi, el 1348 s’atorgà
el privilegi que constituí el Consolat Nou de Barcelona, amb el text refet sobre
el recull mallorquí. Així dons, amb molts pocs anys aquest text jurídic o
recull de lleis passà a regir tots els afers relacionats amb el mar en tot el
territori de la corona Catalanoaragonesa amb totes les seves possessions a la
Mediterrània.
Els orígens d’aquestes lleis, hi ha
qui els ha volgut buscar en els seus orígens com la pervivència de les lleis
Rodies, es el cas d’Antoni de Capmany i de Montpalau, autor il·lustrat del qual
analitzarem el seu llibre del consolat, ja que possiblement sigui l’edició
històrica amb més rigor científic i d’edició més acurada que ha existit mai
d’aquesta obra.
A grans trets en l’estudi preliminar
i pròleg d’aquesta obra, Capmany analitza totes les edicions anteriors d’aquest
llibre, fent-ne un examen minuciós, arriba a les conclusions que conté
nombrosos errors cronològics, tals com les dates de les seves aparicions i
publicacions, així com la formació dels consolats.
El pròleg es llarg, però molt
important pel que fa al seu contingut per qui vulgui aprofundir en la matèria.
Hi ha alguns errors històrics però són més que justificables donats els
recursos de l’autor. Recordem que Antoni de Capmany Surís i de Montpalau, neix
a Barcelona el 24 de novembre de 1742 i mor a Cadis el 14 de novembre de 1813.
Estudià humanitats a Barcelona, posteriorment ingressà a l’exèrcit al regiment
de Dragons de Mérida, després passa a la milícia de tropes lleugeres de
Catalunya on desenvolupà un càrrec de suboficial. Participà en la Guerra contra
Portugal el 1762, i retorna a la vida civil el 1770 dedicant-se a l’estudi de
la història i la política, on obtingué un gran reconeixement. Redactà nombroses
publicacions i llibres que paulatinament aniran sortint en aquestes pàgines.
Políticament es declarà en contra de la invasió francesa a la península, igual
que les noves idees que aquests duien de l’altre banda del Pirineu, tot i que
en certs aspectes era liberal. Capmany defensa la pervivència dels gremis i
costums tradicionals, fet que constaten les seves obres i demostren els seus estudis.
Políticament desenvolupà nombrosos càrrecs, entre els quals citarem que fou
redactor de la constitució de Cadis, la primera espanyola, fet que demostra la
dualitat d’idees del pensador.
Però el que realment m’interessa
aquí, es l’estudi que Capmany fa del llibre dels consolats catalans, en la seva
edició (primera i única) de 1791, la que aquí presentem. En aquesta hi surten
esmentades totes les edicions anteriors de les que te noticia: Menciona la
primera edició de Barcelona del 14 d’agost de 1502, catalana, reimpresa el 1592
també en català, però el 1539 se’n havia fet una a València, ja en castellà.
Aquesta edició valenciana fou la més
usada, fins que al 1732, a Barcelona
s’imprimí la primera edició castellana feta a Catalunya, per Juan
Piferrer, traduïda per Cayetano Pallajà. Aquesta, presumeix ser la primera
edició espanyola segons el propi pròleg, no sabem si per ignorància de l’edició
valenciana, o era una mentida propagandística com era freqüent a l’època. El
cas es que aquesta edició fou la més usada durant tot el segle XVIII, i al ser
d’una tirada molt llarga, fou la que es comercialitzà a l’estranger. Afectivament,
a pesar de contenir notables errors, en comparació amb els manuscrits originals
fou la que donà a conèixer a tot el món el contingut del Consolat.
Capmany, al final de la seva edició
de 1791, hi ha un capítol on subratlla l’influencia d’aquestes lleis catalanes
a les posteriors lleis que regiren la marina Francesa i Anglesa, així com les d’altres
nacions que encara tardarem més a tenir un marc legal propi respecte aquests
temes relacionats amb la mar. Capmany també hi demostra com la resta de
territoris de la corona espanyola adoptaren com a patró el Llibre del Consolat,
així nasqueren les famoses ordenances de la Casa de Contractació de la Vila de
Bilbao, o les de Sevilla que impartiren justícia i s’exportaren a les Indies, on
es difongueren per tot el continent americà.
Aquí no em puc esplaiar més, però en
alguna ocasió parlarem d’aquestes altres ordenances, ja que les seves impressions
són molt notables en les primeres edicions. Però cal dir que l’edició de Capmany, titulada:
Costums Marítims de Barcelona o Consolat de Mar, en el dia d’avui com a edició bilingüe,
amb estudi històric i textos comentats, amés de nombrosos apèndix amb les seves
influències a d’altres països, no ha estat mai superada. Justos 222 anys després,
quan les lleis internacionals de navegació imperen a quasi tot el mont, el
tractat que les feu possibles, fent de pedra fundacional, resta estant en una
relativa vigència històrica, i molts catalans ignoren el gran paper que hi
tingueren els seus avantpassats.
Aquest volum que aquí es mostra, per mi
te un doble interès. Em recorda que en el mar tot es naufragi, ja que després
de veure’l anys en una prestatgeria d’una mítica llibreria de vell de Barcelona,
l’ha pogut comprar gràcies a la rebaixa del 50% a causa del tancament. La
societat de consum impera sobre la cultura, un local al cor de Barcelona és més
preuat per una franquícia de roba que per un temple als llibres. Molts plorem
aquesta pèrdua, per això aquests mots necrològics, però possiblement en aquest
romanticisme es fonamenta l’amor al llibre, el que està escrit perviu, tal com
deia Capmany.
Les hores sol, i poques vegades, però
alguna n’hi va haver, que ben acompanyat, que vaig restar cercant llibres en
mig d’aquelles parets, ara ja són un record. El Consolat en canvi persisteix, i
persistirà per sempre, encara que l’ignorem.
No hay comentarios:
Publicar un comentario