lunes, 20 de abril de 2015

Pompeu Gener i Babot ¿Controvertit farsant o erudit incomprès? :



Abans d’entrar en matèria vull deixar clar que no em penso formar cap mena d’opinió sobra l’obra de Pompeu Gener, ni del seu pensament, fins que com a mínim hagi pogut llegir totes les obres aquí esmentades. Però amb el que he vist fins avui, les que hi ha en les fotografies, crec que és una personalitat prou controvertida i prou poc coneguda com per dedicar-l’hi aquestes línees.

En aquest món tot comença igual, un dia va caure a les meves mans un llibret molt simpàtic titulat: “Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent” amb una cloenda datada de 1281, amb aspecte de facsímil en paper de fil amb caràcters i xilografies d’un incunable, publicat a cavall entre finals del S. XIX i principis del XX. Tot plegat una broma editorial amb cert humor catalanista fent referència al Consell de Cent de la ciutat de Barcelona. Però en realitat ben poc te de seriós!, un de seguida s’adona que és una farsa històrica feta amb força cura i bones intencions per divertir la burgesia barcelonina d’aquella època, i a la vegada entre els aforismes que conté exalçar la cultura Catalana d’una imaginaria medievalitat redescoberta. Qui era l’autor d’aquest llibret?, ¿Quin nom hi ha darrera d’un pseudònim tan rocambolesc com. Fra. Feliu Piu de Sant Gviu ?. - Vaig tardar a descobrir-ho...

Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent (1891) Pompeu Gener, i exemple de l'interior.

 
Un parell d’anys després vaig llegir un altre llibre que em cridà l’atenció, imprès a Barcelona el 1901, titulat: “Inducciones, Ensayos de Filosofia y crítica, con fragmentos de: El Evangelio de la Vida por Pompeyo Gener”. Coneixia més aquest autor pel retrat que l’hi feu Ramón Casas àmpliament divulgat que no pas per les seves obres. Però vaig trobar-me atrapat per aquest llibre, cada pàgina que llegia m’atreia més i he de confessar ( Potser per debilitat ) que el capítol més extens, el dedicat a la vida, l’obra i la psicologia de Nietzsche el vaig degustar fins al punt de poder afirmar que és una síntesi més que completa sobre l’eminent filòsof que molts estudis moderns. Aquesta lectura em picà la curiositat malsana de buscar més informació sobre aquest Català prodigiós, el qual no podia entendre com havia passat a formar part de l’historia sense pena ni glòria en el més absolut anonimat.

Buscant en les fonts virtuals més recurrents, vaig quedar molt decebut, i en l’enciclopèdia de paper molt sorprès. Pompeu Gener (Barcelona 1848-1920) cito textualment: “Sembla que es doctorà en ciències naturals el 1875, cosmopolita viatger, es passejà per tot Europa nombroses vegades, entre elles una el 1874 amb Apeles Mestres. Progressista i vinculat amb el republicanisme federal, participà al Primer Congrés Catalanista de Valentí Almirall el 1880. I residí a París llargues temporades on es posà en contacte amb els corrents ideològics moderns. Pompeu Gener feu nombroses publicacions bàsicament difonent una ideologia avui encasellada en un evolucionisme d’arrel positivista, radical i optimista, errors que pel que sembla avui dia encara no se l’hi ha perdonat. Publicà nombrosos escrits en revistes catalanes tant famoses com L’Avenç, Revista Contemporània, L’Esquella de la Torratxa i Joventut amés d’uns 35 volums de molt divers gènere i qualitat. Destaquem: “Herejías” (1887), “Literturas Malsanas” (1894), “Amigos y Maestros” (1898), “Inducciones” (1901), i “Cosas de España” (1903) com a assajos doctrinals i divulgació del pensament. Però també publicà obres burlesques com: “Los Cent Conseyls del Conseyl de Cent” (1891)”.

“Inducciones” (1901) de Pompeu Gener
Aquesta descoberta em feu replantejar qui era aquest autor, ja que és inconcebible que algú que tradueix Nietzsche per primera vegada a l’espanyol per dur les seves doctrines a la península Ibérica, que el retrata brillantment amb una sòlida crítica a la seva obra i esmenes més que fonamentades, sigui una espècie de sàtir literari.  Si fem cas de les seves pròpies paraules, afirmà haver conegut personalment i haver establert certa amistat amb l’eminent filòsof, ¡Fet gens irrellevant! La qüestió és que per algun motiu, Pompeu Gener en la segona meitat de la seva vida feu un tomb en la manera de pensar i possiblement les seves dots intel·lectuals es convertiren en satíriques i sarcàstiques, ja que no podia estar d’acord amb el que l’envoltava. Mostra d’això és que lluny d’intentar apropar els coneixements que s’estaven fermentant entre les elits europees del moment, tal com havia fet abans, es convertí en: “Una figura simpàtica i innòcua de la bohèmia Barcelonina que tothom reconegué amb l’hipocorístic de Peius” Tal com diu la nostra enciclopèdia. Una degeneració cultural que el reduí a poc més que un bufó de la burgesia. La mateixa font el descriu com a: “Hàbil periodista -amb més voluntat d’audiència que responsabilitat cultural-  els aspectes més controvertits de la seva ideologia i de la seva personalitat, que volgué ornar d’èxits i relacions culturals molt il·lustres, però sovint gratuïtes, l’hi feren perdre credibilitat, respectada inicialment pel seu caràcter renovador que l’hi havia proporcionat una gran popularitat que amb el temps s’anà reduint Paraules molt dures, no dignes en el meu entendre d’un volum enciclopèdic, on s’ha d’anomenar l’essencial i ometre la crítica.

Jo personalment puc parlar dels llibre que he llegit i surten representats en aquestes pàgines, i almenys el seu assaig, he de confessar que m’ha deixat molt bon gust de boca i el trobo de molta qualitat. A favor seu diré que just abans d’acabar de llegir “Inducciones” havia acabat un dens i reconegut volum de filosofia alemanya del XIX i la veritat es que costava diferenciar-los, fins a aquest punt va arribar un “catalanet”. Però se’n va cansar aviat i acabà escrivint els “Cent Conceyls” i altres coses per l’estil. Aquesta dualitat en les dues grans etapes de la seva vida, encara el converteixen en un artista més genial. Veig totalment desmesurades les crítiques a la seva obra, ja que tots són llibres fantàstics dels quals no hi ha reedicions. Possiblement sigui degut a que la major part de la seva obra d’assaig sigui en espanyol i no en català. Fet contradictori amb les seves creences, però suposo que volia arribar a un públic més nombrós, en canvi les obres satíriques son amb la nostra llengua. Ser un catalanista que vol vendre a les Espanyes te el seus perills!. El misteri que possiblement mai esbrinarem sobra la vida de Pompeu Gener, és perquè va abandonar la vida plena d’intel·lectual per la de bohemi a Barcelona. Darrera de cada persona sempre hi ha un daltabaix, el seu ens priva a nosaltres de bones estones gaudint i aprenent amb la seva obra. A ell l’hi donà una vida plena amb popularitat de lo més vulgar.  

Tres obres, una de novel·la i dues d’assaig: “Leyendas de Amor” (1902), “Servet” (1911) i “El intelecto Helénico”  


Famós retrat de Pompeu Gener realitzat per Cases.
 

lunes, 13 de abril de 2015

“L’Esforçat Cavaller Partinobles” Un “Best Seller” oblidat



El Llibre que presentem avui, amb un títol tan llarg com: “Assi comença la general historia del esforçat cavaller partinobles, compte de Bles y apres fonch emperador de Constantinobla”, fou el que actualment anomenem un “Best Seller” històric que gaudí de gran fama i popularitat. Comparativament molt més famós que els d’avui en dia, ja que en aquell moment els llibres no eren un bé de consum sinó un luxe d’unes minories degut al seu alabat preu. Dons bé: d’aquesta obra a casa nostra se’n coneixen 22 edicions des de la primera catalana impresa a Tarragona el 1588 fins a la de 1866. Aquest llibre anònim d’origen francès, “Partinopeus de Blois”  original del S. XII es pot considerar com una espècie de pervivència de la novel·la cavalleresca, de fet ho és totalment pel que fa al seu contingut, però amb tocs de picaresca. Hem de tenir en compte que en algun moment de la història rivalitzà en ventes amb el Quixot, pel que estem davant d’una obra notable a qui la crítica i els anys no han fet justícia. Per exemple en l’Enciclopèdia Catalana diu d’aquest relat: “Malgrat el seu escàs mèrit literari, fou molt editada i coneguda del que en podem afirmar que qui no l’hi veu el mèrit deu ser perquè no l’ha llegida, jo he de dir que conté passatges molt interessants i sobretot divertits.


Portada de "L'Esforçat Cavaller Partinobles" Girona per Josep Bro (1750-1795) impremta 

Evidentment és una novel·la que pretén ser històrica i és totalment fictícia, però alimentà l’ideal que es tenia de l’època medieval durant varies generacions, i a sobre propugna un relleu generacional de classes socials, ja que explica com un simple cavaller arriba a casar-se amb la filla de l’emperador de Constantinobla, i així esdevé emperador després de tota una sèrie d’aventures i contratemps. En el fons una novel·la amorosa però per les dates en que fou escrita, és relativament moderna, crec que la posició actual que te dins la història de la literatura no és la que mereix.

Fixem-nos per exemple: Una ciutat petita com Girona, en el S. XVIII d’aquesta obra que presentem impresa per Josep Bro (1750-1794) se’n coneixen una altre edició del mateix impressor, dues realitzades per Jaume Bro i dues més del impressor Antoni Oliva.  Curiosament totes sense data al peu d’impremta però totes del S. XVIII, cosa que fa mal pensar. Però demostra la seva popularitat, cosa estranya tenint en compte que és una novel·la ambientada en l’època medieval amb tornejos, viatges a terres exòtiques i detallades escenes d’alcova. ¡Direm que guanyar un imperi al llit pot ser una gran aventura!. Crec quels motius pels quals en el dia d’avui no rep el seu reconeixement merescut són la seva ingenuïtat històrica i a la vegada perversitat. Tinc constància que se’n ha fet una reedició moderna que m’agradaria poder llegir per veure com és descrita i definida la novel·la en el pròleg.

Però tot i això l’obra ha perviscut gràcies a les successives edicions d’un moment històric al llarg dels segles on sembla que agradà. Cal esmentar el català amb que està escrita o traduïda, de fet ja és un català arcaic pel S. XVIII del qual es dedueix que la present impressió utilitzava una traducció antiga, possiblement la original catalana de 1588. Jo no tinc constància de cap manuscrit en català de l’obra. És un llibre amb moltes incògnites el qual cap estudiós ha dedicat la merescuda atenció.

Un volum com aquest marca la línea entre una obra que ha passat i sobreviscut els segles sense pena ni glòria i una obra mestra de la literatura, però: ¿Com podríem valorar aquestes últimes si no podéssim comparar-les amb les seves contemporànies? Més interessant encara és poder fer el paral·lel al nostre temps i afirmar amb la certesa testimoniada per la història que obres realitzades en el dia d’avui que creiem que perduraran per sempre, amb un parell de segles quedaran totalment oblidades, i estaran només a l’abast de rates de biblioteca que de tant en tant en faran una lectura per decidir si mereixen el lloc que ocupen a la prestatgeria o poden servir per pasta de paper.