miércoles, 25 de febrero de 2015

"Roda el món i torna al Born” la necessitat de viatjar d’Oleguer Junyent



Un parell d’hores abans de posar-me a escriure aquestes línees mantenia una interessant conversa sobre com en el moment actual, el temps i els viatges condicionen la nostra vida. La pressa en fer-ho tot en horaris cronometrats està a l’ordre del dia. Parlar de rendiment, competitivitat i puntualitat no sempre ha estat sinònim de fer les coses ben fetes, és obi que l’aprofitament del temps ha canviat amb les noves tecnologies i actualment la percepció d’aquest és que passa molt més ràpid que fa uns anys. Però no parlarem del temps sinó dels moviments en l’espai, el que anomenem viatjar: moure’s en la recerca de noves experiències i cultures, descobrir per un mateix llocs que ja consten en les guies turístiques.

Oleguer Junyent per Ramón Casas.
 
 
Aquest “hàbit” que anomenem viatjar, es de tothom conegut que com a tal, es començà a posar de moda a partir de la il·lustració i es consolidà en el romanticisme, amb el famós “grand tour” per la península Itàlica. Però de viatgers n’ha ha agut tota la vida, i tenim noticies fiables des de Herodort fins a l’actualitat. S’han fet nombroses histories de viatges i viatgers, ja dedicarem atenció a algunes de casa nostra més endavant, però avui voldria reflexionar sobre el viatge iniciàtic que en ple S. XXI encara es manté vigent en el jovent d’avui dia.

A Catalunya, el concepte de viatge de plaer o diguem-ne d’experiència vital per madurar a la vida, es popularitzà molt més tard que a la resta d’Europa. De fet no és fins el moment present que molta gent no fa l’aposta de descobrir món pel plaer de viatjar. Un dels pioners del nostre país fou Oleguer Junyent, que el 1910 escriví i publicà el seu llibre de viatges sota el títol de. “Roda el món i torna al Born” frase que feu fortuna durant tot el S. XX formant part del llenguatge col·loquial a casa nostra. Oleguer Junyent, (Barcelona 1876 – 1956) reconegut artista, escenògraf i decorador, gràcies a la seva posició econòmica realitzà aquesta volta al globus que l’hi aportà encara més fama i reconeixement, sobretot a partir de la divulgació del llibre avui presentat, on amés d’escriure les seves vivències, il·lustrà amb dibuixos i fotografies de quadres seus que d’aquesta manera arribaren al gran públic. El llibre ens mostra un món encara desconegut per mols, plasmant un moment històric de grans canvis i mostrà cultures exòtiques que en l’actualitat ja han desaparegut. L’ interès de la seva obra és cabdal i motiu d’investigacions des de diversos punts de vista, però el motiu principal, al meu entendre, és només perquè uns pocs individus podien permetre’s fer aquests viatges, mentre la major part de la població s’havia de conformar amb fer-ne la lectura, si és que a això arribava.
Itinerari seguit.
 

En el moment present, quan tots tenim a l’abast corre tant com volem, l’interès decau. Ja que no es pot parlar d’exploracions ni de descobertes geogràfiques plenes de perills, que novel·lades feien somiar totes les ments adolescents; Ara ens hem de preguntar que és viatjar? Amés d’un bé de consum d’alta categoria. Hauria de ser una recerca cap a l’interior, de perfeccionament propi mitjançant la coneixença d’altres individus i cultures d’altre llocs. ¡¡¡Viatjar no és guai!!! És un recurs més que ara tenim la majoria i abans tenien uns pocs per enriquir-nos intel·lectualment. Per quest motiu crec que els viatges d’estudis, intercanvis universitaris i qualsevol altre forma de trasbals cultural i físic, s’ha d’efectuar quan el jove ja està format, sinó per gaudir només la vessant lúdica crec que és un error amés d’una mala inversió. Però el pitjor de tot és el canvi de concepte, la globalització comporta que la frase de: Roda el món i torna al Born s’hagi convertit en roda el món i queda’t on vulguis, o pitjor encara: a on puguis!

Trobo trist parlar amb gent que tenen arrels tant efímeres que poden fer de qualsevol lloc casa seva, o pitjo encara: els qui diuen que no se senten d’en lloc i son ciutadans del Món. Òbviament ho som tots, però ja veiem a quins conflictes porten les pèrdues d’identitat... En el meu entendre el millor es ser d’un lloc, sentir-se’n, estimar-lo, gaudir-ne i coneixe’n d’altres, convivint tothom amb el més gran respecte, coneixença i admiració.

Primeres pàgines del llibre.
El que estic escrivint podria semblar una crítica i no ho és, estic ponderant el fet que encara hem de donar gràcies de poder viatjar, personalment considero que Déu n’hi do el que he voltat i com que la feina en el moment actual no m’ho permet, encara espero d’aquí a uns anys també poder donar la volta al Món ¡amb un veler es clar!. La il·lusió és la última cos que s’ha de perdre...  

Comparant els llibres dels viatgers antics amb el moment actual, sabem que descobrirem persones però no trobarem rés que no estigui en la guia turística, els viatges ara no són de descoberta sinó de retrobament, però continuen sent viatges iniciàtics sobretot pels joves. Abans la manera de sortir de casa era fent el servei militar, ara salvant les distàncies són els erasmus, o altres tipus d’intercanvis d’estudiants que permeten sortir als joves a corre món. Un viatge, sigui de la modalitat que sigui, un cop fet, vist, gaudit i assimilat s’hauria de mirar de tornar al “Born” com feien els nostres avantpassats, i mirar que les arrels estirin, en aquest sentiment es fonamenta el concepte abstracta de país. Conservo el diari del meu rebesavi que escrigué des del port de Barcelona a Manila a les Filipines, tres mesos de viatge i tres anys allà. Si no hagués tornat a Catalunya jo ara no seria aquí.  

Reedició moderna de Roda el món i torna al Born del any 1981 al costat de la de 1910
 

martes, 3 de febrero de 2015

Josef Salat, l’altruista mai recompensat, dues cares d’una moneda



Avui parlarem d’un llibre molt peculiar, d’un tema molt específic, que a qui li interessi no el deixarà indiferent, i a qui no, com a mínim tindrà molt a reflexionar. El llibre en qüestió es titula: “Tratado de las monedas labradas en el principado de Catalunya” del doctor Josef Salat, imprès en dos volums de gran format a Barcelona el 1818 i profusament il·lustrat. És considerat el primer estudi seriós sobre numismàtica del nostre país, però com que no som experts en la matèria, en lloc de tractar el contingut, explicarem les vicissituds de l’obra i la vida del seu autor. De la qual tot col·leccionista en podrà treure una lliçó magistral! La de Salat fou una vida dedicada a l’estudi i divulgació de la numismàtica, fins a les hores coneguda com a medallística, ciència encara vinculada a la història, als llibres i al col·leccionisme.

Portada del segon volum de l’obra de Salat, justificació i annexes, 1818

Josef Salat naixia a Cervera el 1762, fill d’una família benestant, de jove es decantà pels estudis, i el fet de tenir la universitat del principat a la seva ciutat li facilità les coses. Als vint i dos anys es doctorà en lleis, però la seva dèria de col·leccionista havia començat molt abans. S’especialitzà en “Medalles” o monedes medievals catalanes, i la posició de professor de la universitat que aconseguí, li permeté disposar de certa desimboltura econòmica i contactes per informar-se a més de facilitats per aconseguir llibres d’història que li permetien situar cronològicament les monedes que li arribaven a les mans. En aquest període mantingué una fructífera correspondència en Bega i Santmenat i d'altres il·lustrats de l’època sobre el tema.

Dedicatòria al duc de Medinaceli de l’obra: Tratado de las monedas labradas en el principado de Catalunya” de Josef Salat, Barcelona 1818

Per temes laborals més tard es traslladà a viure a Barcelona, on sovintejà arxius i amplià notablement la seva col·lecció i els coneixements sobre el tema. A més entrà a treballar com a assessor del duc de Medinaceli, fet que li obrí més portes. Aquest és el motiu pel qual aquest aristòcrata és el dedicatari de l’obra avui presentada, a pesar de que la numismàtica Catalana, suposo que no li devia fer fred ni calor. Així doncs, tenim que Josef Salat ja a principis del s. XIX era tota una autoritat històricament parlant, a més d’estudis numismàtics, era un bibliòfil empedernit, i gran col·leccionista, per tant tenia tots els vicis d’un home il·lustrat.  Posseïa una gran biblioteca amb nombrosos volums sobre història, sobretot medieval i en especial de tot el que feia referència al passat de Catalunya. Era una de les biblioteques particulars més grans de la ciutat. A més d’escriure el tractat sobre les monedes catalanes que presentem, escrigué un: “Catalech de les obres escrites en llengua catalana des de’l regnat de Jaume el Conquistador” i d’altres obres que restaren inèdites com: “Aportacions para la història de Catalunya en la invasió de les tropes franceses el 1808”, tots treballs interessantíssims que li valgueren l’ ingrés en la Reial Acadèmia de la Història i més tard a l’Acadèmia de Bones Lletres. ¡Pel que Salat es convertí en un acadèmic de cap a peus!. Aquest reconeixement l’hi arribà tard, ja que després de la Guerra del Francès fou depurat, ja que no estaven clares les seves simpaties, però amb mentors com el Duc de Medinaceli a qui dedicà aquesta obra el 1818, semblà que tot quedà oblidat.

Però la cafreria institucional sempre perviu! I aquí hi ha un exemple editorial fantàstic: des de Barcelona, Salat continuà investigant la numismàtica medieval Catalana i decidí que la seva obra en dos volums presentada avui encara era incompleta i es podia complementar amb un tercer volum. Com que el Duc ja no hi era i no podia finançar l’edició, Salat recorregué a la Acadèmia de la qual n’era membre per tal de que n'assumís part de l’edició, ja que l’altra meitat l'hii posava ell de la seva butxaca. Però no ho acceptaren. Després Salat proposà pagar ell el cost total de l’edició però amb espècies, ja que no disposava de la quantitat necessària. Proposà pagar la meitat amb diners i l’altra meitat fent una venta de tota la seva col·lecció de monedes a l’Acadèmia, així aquesta posaria els diners de l’altra meitat a canvi de tota la col·lecció. D’entrada semblava que s’hi avenien i demanaren un inventari de la col·lecció, però poc després per alguna decisió política tornaren a refusar la generosa oferta. Així el tercer volum mai va arribar a la impremta, i l’obra magna de Salat quedà inacabada. Del tercer volum se’n conserva el manuscrit i les planxes gravades que Salat ja havia costejat pel seu compte.

Exemples de gravats de l’obra de Salat, escuts heràldics, representacions numismàtiques amb l’anvers i el revers de les monedes medievals i arbre genealògic de la casa comtal de Barcelona

La paradoxa és que quan Salat va marxar de Barcelona va fer la donació de la seva biblioteca i part de la col·lecció numismàtica a l’Acadèmia que s’havia negat a costejar la meitat d’un sol volum de la seva obra. En abandonar la capital Salat anà  a viure a Igualada a casa de la seva esposa on morí el 1832. Possiblement llegà la seva biblioteca perquè havia perdut en gran part la visió, però després de la seva defunció, en el testament deixà com a hereu l’Hospital de Santa Creu de Barcelona, amb la condició que tota la seva col·lecció numismàtica fos dipositada a l’Acadèmia sense més condició que no es separés, i a aquest efecte en feu un inventari detallat. Quan els marmessors anaren a buscar la col·lecció per dipositar-la a Llotja, confessaren per escrit que no pogueren contrastar l’inventari amb les peces,  ja que no hi havia ningú a l’Acadèmia prou expert en la matèria. Fet que denota que en aquella venerable casa ni tan sols s’havien llegit l’obra més important d’un dels seus membres! Calgueren setanta anys, fins a les acaballes del segle XIX perquè la renaixença catalana apreciés el treball d’aquest home que entregà en vida la seva col·lecció a canvi de poder publicar els seus coneixements, i les institucions fins i tot això l’hi negaren! Però Salat els lliurà l’altre galta i els hi llegà tot el seu patrimoni. Gràcies a aquest altruisme es fundà el Gabinet Numismàtic de Catalunya, actualment dipositat al MNAC, i la seva obra ha estat l’embrió de totes les altres publicacions posteriors sobre numismàtica catalana, en canvi els seus dos volums de 1818 pul·lulen per les biblioteques publiques acumulant pols, cosa que no fan els pocs exemplars que hi ha a mans privades. D’aquesta obra en els últims vint anys se n’han fet dues reedicions facsímils tot i estar del tot superada, però el seu interès historiogràfic és immens.  Cal fer una reflexió sobre aquest tercer volum inèdit: actualment fa vida en el prestatge d’un arxiu, però com hauria excel·lit tota la obra si s’hagués acabat imprimint i quantes coses positives diria de les institucions del nostre país. Cal dir que un estudi semblant sobre les monedes de Castella tardà varies dècades a veure la llum. Però a casa nostra sembla que tot sempre quedi a mitges...


Moneda d’un croat de plata de Barcelona del rei Ferran el catòlic molt especial...