martes, 25 de febrero de 2014

Edmund Burke, un personatge eclipsat per la seva pròpia ombra...


Vaig descobrir Burke a la facultat, no em causa cap mena de vergonya acceptar-ho. Jo com la majoria d’estudiants de composició i estètica, no havíem sentit parlar mai sobre ell. La majoria dels que m’acompanyaven, crec que tampoc els interessà gaire, però quan un es sent atret per la ciència estètica, la seva història i evolució fins al present, el primer que sorprèn es el fet que el concepte de bellesa no hagi existit des dels inicis dels temps. Se’m fà inconcebible pensar amb la humanitat sense paraules concretes que defineixin i donin sentit al que actualment denominem bellesa. Adjectius com bonic, sublim o estètic tingueren el seu naixement al S. XVIII de manera teoritzada i concreta. Baumgarten primer, de qui miraré de parlar més endavant, i després Burke i Kant, assentaren les bases per les quals actualment en els nostres dies encara ens regim. Per moderns que vulguem ser, pensem en termes estètics del S. XVIII.

Ens podríem preguntar que hi fa un escrit sobre Burke en un blog de bibliofília catalana, dons és molt senzill, poso un granet de sorra per rehivindicar el que no tenim. La seva obra cabdal: “A Philosophical enquiry into the origin of our ideas of the sublime and beautiful” fou reeditada en anglès varies vegades, la primera edició es de 1757, i amb pocs anys es propagà per tot Europa, la primera edició espanyola es feu a Alcalá de Henares el 1807. La meva reivindicació es que en el dia d’avui encara no ha estat traduïda al català una obra cabdal com aquesta. 






Curiosa diferència de les dues portades, l’anglesa de Londres del 1798 amb el gravat del retrat de Burke mirant cap a l’esquerra i la francesa de París del 1803, any 11 de la revolució el mateix gravat mirant cap a l’esquerre, per no pagar drets d’imatge!!!
 
En el seu dia vaig llegir una edició de butxaca en espanyol, però quan vaig poder vaig buscar un bon exemplar en anglès, que es l’edició que aquí presentada de 1798, amb un bonic gravat mostrant un retrat de Burke.  Però la més apreciada al nostre país és l’espanyola de 1807, ja que fou molt limitada i ara és una raresa. Amés, mostra la velocitat en que arribaren els coneixements de la il·lustració a la península. Fou en aquest període el moment que Europa es globalitzà realment de manera cultural, no política ni popularment.

 
Primera edició espanyola de 1807
 
El paradoxal de la vida de Burke, es el seu posicionament polític, no dic ideològic, ja que sempre fou el mateix. Es una mostra de com els canvis socials i polítics modifiquen el posicionament d’un home sense que aquest canviï d’ideologia. M’explico: si canvia el medi, qui està immers en ell, si no s’adapta es considera que ha canviat encara que no ho hagi fet, ja que no encaixa. El cas de Burke, és complex i a qui l’hi interessi la seva vida política millor que la busqui en un altre lloc, però ell des de els inicis fou liberal, i morí liberal, però en el moment de la seva mort hagué de sol·licitar que la seva tomba fos anònima i enterrat en un lloc sagrat en secret per temor a que exhumessin el seu cos en represàlia per la seva oposició a les esferes revolucionaries. Burke era liberal, defensor de la igualtat entre els homes, recolzava l’emancipació de les colònies i la independència dels Estats Units d’Amèrica, humanista i lliurepensador, però òbviament s’oposà a la Revolució Francesa. Se l’ha definit com el més conservador dels lliberals o com el més lliberal dels conservadors.  Però l’espècie humana no està feta per viure en equilibri, l’efecte pèndol és massa atraient, fins i tot sublim...

Hauria de sembrar dubtes als modernoletres dels nostres dies el fet que un conservador pogués innovar tant en termes estètics. Durant l’últim segle, des de les esferes intel·lectuals sempre s’ha cregut que la religió era un fre per la ciència i la cultura. En el moment actual així ho crec, però en el S. XVIII hi hagué un punt d’inflexió que despertà la caiguda de la religió com a catalitzadora de cultura. Aquesta corba descendent s’inicià amb la caiguda del mont clàssic portant un període de decadència també sustentat per la pròpia religió que al voltant de l’any mil, recuperà gràcies a les mateixes creences que l’havien ajudat a decaure. Aquest cicle de vida sinusoïdal on tot ressorgeix de les cendres es torna a iniciar a finals del S. XVIII. Almenys en termes estètics. 


Una altra edició anglesa, de 1770


Burke és molt recordat per les seves polítiques socials i reflexions sobre la Revolució Francesa, no tant per la seva teoria estètica que posà el fonament, o si més no la planta baixa, d’un edifici que en prou feines a començat la teulada. En el meu entendre, encara en el dia d’avui hi ha pocs filòsofs que es preocupen per quests temes en comparació amb d’altres que estan més que superats. En un mon que pertany a la imatge com l’actual, que el consumidor no tingui un mínim de coneixement i criteri estètic ho trobo molt greu. Un mon on impera l’argumentació del: “Perquè ami m’agrada, o el perquè està de moda...” i així es justifica tot, no podent fer preguntes del perquè, ens demostra la verdadera pobresa del moment present. La tecnologia i els conforts han eclipsat les verdaderes manifestacions humanes. Entre elles la facultat de poder crear bellesa amb consciència del que s’està fent, una altre cosa seria dir que s’ha substituït aquesta frase per la de crear Art. En el meu entendre totes dues serien mentida però mereixerien una discussió a part molt més propera en el temps, ja que la Bellesa vers l’Art s’inicien a debatre a finals del S. XIX i durant el XX tot i teoritzar molt no s’ha arribat a cap conclusió, per tant esperem al XXI a veure si la civilització es prou global per arribar a un consens en termes estètics o senzillament es una altre ciència que ha de morir...

domingo, 16 de febrero de 2014

Juan de Arfe, l’orfebre que imprimint els seus coneixements s’assegurà un lloc en la història

          Quan es recula en el temps, passen coses curioses com les que aquí explicarem: Un orfebre pot passar a la història en majúscules per haver escrit un llibre que es considera un dels millors tractats d’arquitectura del seu temps, senes haver projectat mai cap edificació. L’edifici més gran que projectà segurament fou la custodia de la Catedral de Sevilla, que fa poc més de tres metres d’altura. Paradoxalment, aquesta, es una llissó magistral en els dominis dels ordres arquitectònics del plateresc espanyol.

Per situar-nos Juan de Arfe i Villalfañe, nasqué a Leon el 1535 i morí el 1603 havent peregrinat per tot Espanya sembrant la geografia peninsular d’autèntiques obres d’art d’orfebreria sacra. D’ofici era argenter i orfebre, però amb l’orgull que el caracteritzà tota la seva vida, no es volgué adscriure al gremi de la plata de Burgos, institució que gaudia de gran prestigi, sinó que es conciderava a si mateix, amb les seves pròpies paraules: “Escultor de oro e plata e architecto” dient que ell era un “hidalgo e persona principal... e de los más eminentes hombres de España en su arte”. Afirmacions que deixà escrites i diuen molt de la seva personalitat!. Potser aquest mateix impuls egocèntric fou el que l’induí a publicar algunes obres sobre el seu art i les ganes d’immortalitzar-se també en l’impremta recentment introduïda en la seva ciutat.

Cal dir que com escriptor te molt a desitjar, considerant la literatura del seu temps, però en canvi mostra uns continguts innovadors i demostra posseir una gran cultura. Les seves obres més conegudes són tres, no es sap del cert si en publicà cap més o en quedà alguna manuscrita inèdita, però s’ha d’admetre que es un home del renaixement en tots els sentits, tot i que aquest a la península hi arribà tard.
 
Les meves dues edicions comparades, per dates i estat de conservació.

 
Arfe publica el 1572 un tractat sobre joieria i orfebreria titulat: “Quilatador de la plata, oro y piedras” un llibre molt erudit que conté cinc parts on es defineixen pesos i mesures de Castella, aleacions de la plata i l’or, formules i taules per elaborar-les, com s’examinen els metalls i com es valoren les pedres precioses. Pel seu gènere és una obra cabdal en l’historia del nostre país, però raríssima de trobar.

La seva segona obra també és insòlita, fou publicada el 1585 i titulada: “Tratado de gnómica o arte de construir toda especie de reloxes (...) de sol” El títol llarguíssim descriu prou bé el contingut de l’obra, aquest llibre es molt curiós tant per la manera com tracta els coneixements, com per la manera d’expressar-los, amb àbacs i taules per construir rellotges de Sol de manera simplificada, amb les plantilles que contenia qualsevol mestre d’obres era capaç de traçar i construir un rellotge de sol en l’orientació permesa amb una acceptable precisió de resultats. Aquests es popularitzaren a tota la península, quan fins aleshores eren poquíssims els que hi havia. Devem a la seva obra la majoria d’aquests artil·lugis que hi ha en la nostra contrada en cases i masies fins ben entrat el S. XVIII, quan s’elaboraren obres més complertes sobre el tema.

Per últim Arfe publicà el mateix any 1585 el famós llibre: “ de varia commensuración para la escultura y architectura” a Sevilla, on es trobava treballant amb la custodia de la Catedral abans esmentada. Aquest tractat que es el que aquí ens interessa al tractar d’arquitectura, fou la seva obra més divulgada, com que en un capítol resumia tots els coneixements sobre construcció de rellotges de sol, del seu llibre ja esmentat, i amés en un altre capítol donava les mesures per pintors i escultors del cos humà i d’animals, així com en un altre un resum dels ordres arquitectònics i l’art d’orfebreria per acabar amb exemples, fou un llibre molt apreciat i divulgat però difícil de catalogar. Actualment se’l calcifica com un tractat d’arquitectura i de fet ja en l’època el compraren més mestres de cases que escultors, pintors o orfebres. Fou especialment apreciat ja que fins i tot a finals del S. XVIII encara es reimprimia.
 
Efígie de Juan de Arfe, vestit de noble i amb ulleres.


Arfe en aquest volum bolcà tot el seu coneixement, cità als llibres de Palladio i Vitruvi per l’arquitectura, Durer pel que fa a mesures del cos humà i dels animals, i la seva pròpia obra pels rellotges i l’orfebreria. Cal dir que Arfe, tenia forts vincles familiars amb Alemanya, ja que la seva família era original d’allà, en realitat el seu nom surt escrit com a Arfe, Arphe o Arce. El seu avi havia emigrat a la península per exercir d’orfebre on obtingué un gran reconeixement, el seu pare seguí l’ofici sense pena ni glòria, però ell excel·lí dins el gènere aconseguint el sobrenom del Cellini Espanyol. L’hi atorgaren un petit títol d’hidalguia en reconeixement als seus mèrits. El cognom de Arfe prové de la ciutat d’origen de la família a Alemanya:  Harff. Sense proposar-s’ho, fou un ambaixador de la cultura del renaixement centre europeu a la península, tot i que les seves obres d’orfebreria son considerades d’estil plateresc, ell en els seus tractats defensa la puresa de línees i l’harmonia i simplicitat de composició.

Portades dels llibres que conté la obra.

Exemples de mesures del cos humà
 
Exemples de les mesures dels animals, alguns dels quals segur que mai havía vist.
 
 
Com a orfebre hagués passat a l’historia com el millor del seu temps, però al publicar aquest llibre es garantí un lloc en l’historia de l’art, posicionant-se com a teòric d’una època. Tot i que era plenament conscient de les seves capacitats, la seva desmesurada ambició l’hi portà algun disgust. Un exemple d’aquesta n’és el medalló amb la seva efígie que feu estampar en totes les edicions dels seu llibre: “Commesuración”.  

D’aquest tractat n’he aconseguit una de les últimes edicions de finals del S. XVIII, en concret de 1795 en perfecte estat, imprès amb les mateixes planxes que edicions anteriors, ja que no es desmuntaren els caràcters pensant en successives edicions. Però el que realment aprecio es l’edició de 1675 que és tota una raresa, molt més limitada pel que fa a tiratge i en un paper de fil dolent donada la situació econòmica del país en aquelles dates, amés se n’han conservat pocs exemplars. Aquest volum es un prodigi de la restauració de llibres, quan el vaig adquirir, vaig dubtar, ja que per la suma que demanaven estava excessivament restaurat però pensant en el que costava una restauració semblant, vaig creure que valia més que el propi llibre. Tot ell re entelat, relligat i re enquadernat en pergamí, un prodigi de la restauració.

En el capítol de l’arquitectura s’hi detecten nombrosos errors que perdonarem a l’autor, ja que amb un caràcter tant interdisciplinari és impossible controlar-ho tot, però es un llibre àmpliament citat pels estudiosos contemporanis d’arquitectura clàssica, i en lloc he trobat esment a aquests errors, fet que constata que poques vegades s’analitza amb deteniment i es contrasta la informació dels tractats antics.

Exemples d’arquitectura, amb l’últim barbat de la custodia de la Catedral de Sevilla, obra de l’autor.
 
 
Arfe, en el fons era el mes gran orfebre i un arquitecte de custodies, alguna cosa semblant a maquetes arquitectòniques de plata !!! que elaborà un tractat que superava els seus coneixements. Es molt fàcil criticar des de la perspectiva actual, no vull ni puc treure-l’hi mèrit, senzillament m’agrada fer una reflexió sobre si una desmesurada ambició pot perjudicar l’obra d’un artista. Crec que és millor la modèstia sincera al nivell de cada un, que no pas embarcar-se en auto proclamar-se el millor.

Tot i que en alguns casos com Arfe, ho aconsegueixen, no sol ser el freqüent...  

lunes, 3 de febrero de 2014

La vida èpica de Ramón Llull i el seu renaixement imprès


No soc cap erudit en la matèria, ni pretenc ser-ho, però satisfaig unes aficions que crec que són sanes, en la filosofia. Últimament, des de fa uns anys quan em caigué a les mans el llibre d’Étienne Gilson titulat: “La Filosofia en la Edad Media” m’obrí un ample ventall que fins aleshores no havia ignorat però si que havia obviat. Queda molt bé saber quatre dades de filòsofs antics, però en el fons considerem tota l’època medieval com poc més que analfabets, i entre els intel·lectuals d’avui encara es presumeix d’haver llegit alguna obra de referència d’aquesta època, quan el més comú es tenir el llibre per fer bonic a la prestatgeria i com a molt haver-l’ho fullejat o llegit el resum de les solapes. Els autors que se’ls ha anomenat els clàssics medievals, són freqüentment citats més per omplir el vuit cronològic entre l’antiguitat i l’edat moderna, que no pas per interès real. Un cop feta aquesta confessió, he de dir que em passa el mateix a menor escala. El llibre de Guilson, un verdader compendi d’autors medievals de totes les cultures que habitaven occident en aquella època, fa un breu resum biogràfic de cada autor i exposa amb molta claredat les seves principals teories.

Dons bé, com és lògic, en un moment en que es formen els estats a Europa i la península era punt de trobada de varies cultures, no ha de sorprendre que sorgissin grans personatges, ja que aquí teníem el cultiu cultural necessari per fer créixer i fermentar totes les branques del coneixement.

Com a persona que l’hi agrada estar informat, havia llegit una petita biografia de Ramón Llull, ja que la seva vida és una autèntica novel·la, ¡deixa als herois d’aventures del cinema actual, com a mers aprenents!. No es pot fer una pinzellada que pretengui ser completa de la seva biografia, però diré els quatre punts que per mí són transcendents: Ramón Llull neix a Palma de Mallorca entre el 1232 i el 1233, no es sap amb exactitud, fill de nobles barcelonins que havien anat a viure a la recent conquerida illa per Jaume I. Llull, de petit fou patge de Jaume II, futur rei de Mallorca, al créixer, mostrà notables dots i ascendí ràpid en la cort, passà en pocs anys de senescal a majordom reial. Aquest anys dugué una vida cortesana amb nombrosos escàndols amorosos. Als seus 30 anys feu un tomb radical, deixà la seva esposa i fills donant-los el seu patrimoni i sortí a predicar a pesar de ser un laic. Més tard, ja gaudint de cert reconeixement, el Rei el tornà a cridar a la cort de Montpeller on com a legat predicà i feu gestions per muntar una creuada, escriu nombrosos llibres, passa nou anys retirat meditant en vida eremítica, després ingressa en un monestir, realitza nombrosos viatges, i fins hi tot participa com a franciscà en el procés de l’ordre del Temple. Al final mort tornar de Tunísia i és enterrat a Mallorca; després de fundar una ordre de missioners i un monestir amés d’haver escrit uns 243 llibre.

 
Un dels últims llibres sortits sobre la biografia de Ramón Llull, el 2013 de Anthony Bonner
 

Axó seria un resum més que breu i incomplet, però dona una idea de la personalitat, no del pensament.  He mirat d’entrar un xic en la seva obra i he de confessar que se’m fa del tot feixuga, arribant a la conclusió que tot i ser un gran pensador trobà un fre, defensava que la teologia i la filosofia eren una mateixa cosa i només un verdader creient podia elaborar un pensament de manera lògica. Òbviament afirmacions com aquesta en el dia d’avui l’hi donen descrèdit, però la seva obra conté revelacions que la ciència moderna ha demostrat varis segles més tard, per tant les seves capacitats queden més que demostrades, tot i que l’Ars Magna, l’immens aparell que creà Llull per mecanitzar el raonament lògic i donar la primacia a la religió cristiana per sobre de les altres, fou el que l’hi donà més popularitat en el seu temps, en canvi ara passa un període de descrèdit total. Segurament la seva manera de fer es podria encasellar de antihumanista.
 
Fotografies del manuscrit il·luminat de la Vida de Ramón Llull de 1325 tretes del llibre de la imatge anterior.

De fet Llull es el gran detractor d’Aberroes, Ibn Rochd, de que espero poder parlar més endavant i amb qui combrego totalment. El filòsof cordovès musulmà visqué entre el 1126 i 1198, per tant morí uns trenta anys abans del naixement de Llull, tot i els seus punts de vista totalment oposats, Aberroes creia que s’havia de separar la filosofia i la religió, recordo que en aquell moment la paraula filosofia englobava totes les ciències. Amés, posava en pràctica una jerarquia entre els individus per on podien arribar a la religió i a la ciència a la vegada però segons les seves qualitats intel·lectuals i els seus coneixements, ja que no tothom percep el mon igual ni tampoc creu en les mateixes realitats, però s’ha de conviure. A grans trets Aberroes donava coneixement, ell fou un gran traductor i comentarista dels clàssics, que en bona mesura gracies a ell i la seva escola pervisqueren, a ell devem la quasi totalitat dels textos d’Aristoteles.

Llull es formà amb aquests textos, però condemnà l’Islam com una amenaça i es disposà a combatre’l durant tota la seva vida, a pesar que ell com a personatge molt format, fins i tot “Il·luminat” practicà la càbala i experimentà amb alquímia, tenia un domini de l’àrab i l’hebreu més que bo amés d’amplis coneixements d’aquestes religions, per tant no predicava amb l’exemple, segons ell també només els iniciats podien abraçar els seus coneixements.  

 

Però el que aquí avui m’interessa és mostrar com Llull, tot i haver gaudit d’un reconeixement molt important en vida, fins el punt que el papa en persona Juan XXI el felicità públicament el 1276 i el nomenaren Magister de la universitat de Paris el 1286 recentment fundada, per motius teològics sobre la concepció de la Verge i pel fet que les teories de Llull dissolien la diferència entre la veritat natural i una altra de sobrenatural, les seves obres foren condemnades i perseguides en nombroses ocasions. Felip II i el renaixement espanyol propiciaren que les seves obres es publiquessin amb la invenció de la impremta, però el caràcter contrareformista d’Espanya feu que es limites la difusió de les seves idees. Més tard, el papa Gregori IX al 1736 i pau IV després, condemnaren formalment el llullisme, fet que aturà la seva canonització, ja que recordarem que se l’havia nombrat beat per “culte immemorial” no per les vies oficials del Vaticà.

La seva obra no obstant aquestes restriccions influí a nombrosos autors d’èpoques posteriors, quasi sempre en els camps que ell no defensava, ja que en el fons, la seva obra es la d’un home de fe, però ell era un lliurepensador dins les normes de l’església, de totes maneres no dubtà en qüestionar-ne algunes!!!

El llibre que aquí presento, és la recuperació de la memòria de Ramón Llull, un exemple de apologia de l’hermenèutica filosòfica del Beat,  el llibre és imprès a Palma de Mallorca el 1700, abans de la condemna de la seva obra per Gregori IX al 1736. Possiblement aquest llibre molestes a la inquisició i als teòlegs del moment, ja que hi ha alguna afirmació filosòfica – científica no del tot acord amb l’Església.

Portada amb xilografia original representant a Ramón Llull

Aquest exemplar te la seva història, porta segells de dos monestirs de la ciutat i un escrit que identifica el volum com un exemplar de la biblioteca del convent de St. Francesc d’Assis. Jo el vaig veure en un mercat de llibres antics, i un bon amic bibliòman el comprà, un temps després me’n feu obsequi i encara l’hi dec la gratitud.

Portada de l’obra esmentada impresa a Palma el 1700

Els continguts hi son una mica desvirtuats, ja que la vida de Llull hi és resumida i novelada, però sobretot perquè els comentaris dels seus pensaments son passats per una primera censura, però conservant el contingut que faria que 37 anys més tard es condemnés l’obra. La pervivència d’un llibre així en la biblioteca d’un monestir denota que sempre hi ha agut qui ha estimat el coneixement per sobre de les normes preestablertes i per preservar-lo s’han de saltar les lleis.  
Cobertes en pergamí d’època molt ben conservat amb el segell de la biblioteca al llom.